El dia que sempre era setembre. Capítol 1.


EL DIA QUE SEMPRE ERA SETEMBRE

Capítol 1

L'INCENDI


Després de comprar-me la guitarra vaig continuar el passeig pels carrers de la ciutat; volia estirar les cames abans de sopar i em feia també comboi atraure les mirades dels meus conciutadans i provocar en ells preguntes del tipus ¿Qui deu ser este guitarrista? ¿On va amb la guitarra? ¿Quina vida bohèmia deu dur, i com és la vida bohèmia?, sense sospitar que l'única resposta a tanta pregunta era "Duc una guitarra a l'esquena però no sé tocar-la a penes, de fet necessite un professor que m'ensenye"; de tant en tant tocava per fora la butxaca de darrere del pantaló per comprovar que encara hi era el paperet quadriculat que deia "Amanda. Classes particulars de guitarra. Tots els nivells". El pes de la guitarra a l'esquena no era cap pes tot i caminar avinguda avall en direcció al parc, també anomenat esplanada, o per a alguns simplement descampat, sobretot per als qui busquen en els quatre camins de terra la manera d'aparcar el cotxe a l'ombra dels escassos arbrets, lloc també per als que van acompanyats del gos i busquen potser algun altre passejador de gossos amb qui parlar, no amb el gos sinó amb la persona, parc o esplanada, o descampat humil i pendent de reforma amb panell explicatiu ple de xifres mig esborrades, lloc on deixar-se caure i mirar les fileres de formigues i quedar-se mitjanament quiet a la fresca. Aquella vesprada de setembre, però, el parc o esplanada, també conegut com a descampat, era un niu d'activitat ordenada per personatges uniformats, per una banda policies i per altra bombers. Allà dalt, en els darrers pisos de l'edifici d'oficines, una densa fumaguera grisa es formava a partir de les petites fumaroles grises que sortien de cada finestra oberta; ínfimes partícules de cendra s'envolaven per tot arreu; els empleats de l'edifici anaven eixint per la porta principal amb un aire desimbolt i una vegada en l'esplanada feien el que tots: mirar cap a amunt i, alternativament, mirar als destres bombers. Així van passar les hores; els bombers, molts d'ells joves i amb el rostre adust, ocupaven un lloc determinat, ja fóra en terra o en una plataforma; sostenien la mànega amb perícia, fent caure la cortina d'aigua de manera que el ruixat fóra efectiu; estaven sota la meua mirada i sota la mirada dels vianants; me'ls vaig mirar durant hores preguntant-me si la seua destresa era una facultat apresa en el procés de formació com a bomber o si pel contrari era una habilitat que es desenvolupava a poc a poc, és a dir, si davant meu, en l'espai de tres hores, el jove bomber observat per mi havia desenvolupat una mica el seu art de bomber, calculant millor la pressió sobre la mànega i atansant amb més precisió els racons de l'edifici que calia deixar humits.

- ¿És vosté Gustav Clon?

- Sí.

- ¿Ens pot acompanyar, per favor?

Qui així parlava era un home que s'havia apropat a mi des d'una vora del jardí, en companyia d'un altre home més jove. No duien uniforme però hi havia certa jerarquia entre ells que feia que l'home jove pareguera netament inferior a l'altre, el qual, amb cert somriure difús, em feia un amable gest amb la mà indicant-me la direcció en la qual havia d'enfilar-me.

- Sí, com no.

Sense preguntar-los qui eren o on anàvem, els vaig seguir en silenci, caminant al seu ritme. Els bombers continuaven apagant l'incendi i potser també perfeccionant el seu estil en aquella tarda on l'estiu combatia per desfer-se de la tardor emboirada en cendres, i llavors vaig pensar en la nit anterior quan em vaig despertar del somni on hi havia un punyal de pedra i el corredor d'una casa pintat de blanc i un sofà on parlava amb algú que em mostrava un enorme plat de ceràmica blanca; i em vaig despertar en companyia d'una dona que dormia plàcidament entre penombres. Em preguntava mig confós com la nit anterior havia acabat duent-nos a aquell llit.

Continuarà?

Enllaç: presentació de la novela.

10 comentaris:

Xavier Aliaga ha dit...

Hola Tadeus! Benvingut al apassionant món dels blogs personals. Espere que et siga profitós!

Tadeus ha dit...

Benvingut al blog, Xavier! Anem fent.

Cul de sac ha dit...

Estic que no dorm, com si tinguera un vitet envinagrat en el cul, per saber que cançons són les que somia de poder interpretar a la guitarra el Gustav. Optarà pel virtuosisme rock del Endrix o pel tafarrisme i apegalós estil blues del Clapton? O potser imagina ser el clon (valga la redundància) del bateria Gustav dels insuportables Tokyo Hotel i conformar amb ell un duet infumable. Estimat Calinca, li pregue no ens deixe amb la mosca rere l'axil·la (era així?) i continue amb la història, al menys fins a desvelar el secret que em corroïx.

P.D. Per cert benvingut i bensigut.

Tadeus ha dit...

Doncs mire, Sr Cul de Sac, tenia pensat que el següent capítol podria titular-se "Amanda", que és el nom de la professora de guitarra.

Cul de sac ha dit...

Històrica cançó de Victor Jara (be, reialment era "Te recuerdo amanda"). Curiosa la llegenda del Jara i les seues últimes hores abans de ser afusellat: la seua resistència, o persistència, continuant el seu particular concert de guitarra sent pres i tocant amb els munyons (o les mans trencades, deixem l'apartat de la mística per als erudits). En definitiva, faça el que vullga però no em deixe amb el dubte existencial que em devora.

Tadeus ha dit...

També pot escriure vosté el capítol, si vol. Jo de moment no tinc la inspiració.

Per cert, també tenim Amanda Palmer, de la qual ja hem parlat alguna vegada. No toca la guitarra, però és una bona teclista. I cantant, i show-woman.

Cul de sac ha dit...

En efecte, la nineta de Dresde, més show-woman que una altra cosa (però de veu no va curteta). Lo del capítol li ho deixe de moment a vosté, però en un futur, si el joc continua i tinc un poc més de temps disponible, no em desagradaria gens ni miqueta.

escrivà de cort ha dit...

Vaig a interrompre aquest diàleg tan sucós per a congratular-me públicament per la nova aventura bloguera de Tadeus Calinca. Sóc un devot seguidor seu!

Comtessa d´Angeville ha dit...

I si Cul de sac el continua es podrà continuar la continuació? M'han pillat a mi avorrideta i amb ganes d'ensenyar al pobre Gustav a tocar la guitarra!

Tadeus ha dit...

Comtessa, trobe que seria molt interessant que una dona escriguera un capítol des del punt de vista d'Amanda, la professora de guitarra. Podries fins i tot narrar en primera persona, o seguir amb la primera persona de Gustav. Si t'apeteix escriure, endavant! Les possibilitats són moltes, i el 'Capítol 2' encara no s'ha escrit.