En els temps antics

Som moderns, sabem molt. Hem anat a escoles on ens han ensenyat a multiplicar i a fer arrels quadrades, fins i tot equacions de tercer grau o algoritmes neperians, hi ha també qui ha aprés química orgànica, i inorgànica, i física quàntica. ¿Se'n recordeu, potser, dels vectors, paraula màgica, els 'vectors'?... Vivim en una societat avançada on circulen vehicles inteligents i la gent es comunica amb telèfons mòbils; quan pugem a casa prenem ascensors que ens parlen, i una vegada dins naveguem (¿qui ens ho haguera dit?) per xarxes virtuals i intocables; hi ha en totes les ciutats hospitals magnífics amb metges que operen qualsevol cosa, del nas a la planta dels peus; modifiquem llavors, plantes, animals, controlem la força dels rius, calculem forces centrípetes i centrífugues, construim extraordinàries obres d'enginyeria sota un cel creuat per avions de blanca cua.

Tot això és impressionant.

Ara bé, ¿què faries si, de sobte, fores transportat a una època passada, posem per exemple al segle V de la nostra era? Apareixes del no res, sol. Pel paisatge endivines que estàs en un lloc conegut, tal vegada Saetabis, Valentia o Barcino. Jo em pregunte: ¿Series capaç d'ensenyar a aquella gent alguna cosa que ells no sàpiguen ja? ¿Quin coneixement científic, artístic o filosòfic podries transmetre'ls abans que et prengueren per boig? Per últim: ¿Què diries si, en mig de la foscor, et trobares amb alguna d'aquelles persones despullada en el llit? ¿De què et serviria el teu món en la nit eterna?

7 comentaris:

Clidice ha dit...

com a dona prefereixo no imaginar-m'ho :(

Cul de sac ha dit...

La pregunta no hauria de ser quant podríem nosaltres ensenyar a esta gent d'altra època si no, quant podríem nosaltres aprendre d'ells?

Potser podríem aprendre a fer pa, a controlar el guaret en el cultiu, a orientar-nos per les estreles o el sol, a buscar aigua en qualsevol paratge, a respectar la natura i aprofitar-la sense explotar-la, a reflexionar sense pressa ni sota els dictats dels pragmatismes econòmics, a viure la pausa i observar-la. Això i molt mes. Jo crec que tindria molt mes que aprendre que ensenyar i, sobretot, molt mes important.

Disfrutar d'una nit eterna nu i acompanyat d'una altra nuesa, doncs home, ajudaria a disfrutar encara mes del moment, que vol que li diga.

Tadeus ha dit...

Gràcies pels comentaris, Clidice i Cul de Sac.

Efectivament, em referia a això: que més que ensenyar, el que ens caldria seria aprendre. Ara bé, tinc dubtes de si les persones de més de trenta o quaranta anys tenen en general una actitud per a aprendre. Veig, més sovint, el contrari.

Discrepe una mica amb allò de "respectar la natura i aprofitar-la sense explotar-la". En el segle V hi havia possiblement una actitud cap a la natura semblant a la que hi ha ara, és a dir, com una mena de font de recursos que cal explotar. La diferència és de grau: en època romana es van destruir milions d'hectàrees de terreny arbolat per convertir-les en terreny agrícola; molts dels nostres paisatges, inclós el Delta de l'Ebre, van nàixer a conseqüència d'aquell procés. En els segles següents ens hem encarregat de continuar la tasca destructiva amb mitjans més efectius, i terribles. Però sí, no hi ha dubte: viure en aquells temps ens donaria l'oportunitat de viure en contacte més directe amb la natura, i d'assaborir-ne, sense contaminants, els seus fruits. I de respirar aire pur!

Pel que fa al tema del llit, em referia al següent: independentment de les èpoques, i de l'experiència que poguem tenir, imagine que el misteri d'estar al costat d'algú serà sempre el mateix. Ara i en aquell temps, seríem homes i dones nus en la foscor. Un mateix misteri, un mateix univers per descobrir.

Cul de sac ha dit...

En el segle V, i en l'actualitat, existien moltes ètnies, tribus o grups transhumants que portaven una vida d'absolut respecte per la natura. Podríem parlar de moltes tribus amazòniques, índies nord-americanes, els Watusi i molts mes.

Potser eixe siga el problema, encabotar-nos a analitzar els desequilibris i l'explotació des del prisma de la "civilització". Però eixe és un altre debat.

El misteri de la foscor en el llit és etern, per sort. Quant de mal ha fet la il·luminació a l'eròtica humana.

Comtessa d´Angeville ha dit...

Volen dir que vostés són de fer-ho amb la llum apagà???

Cul de sac ha dit...

Nosaltres no sé, però jo... SÓC DE FER-HO (pâ anar destriant estem !!!)

Tadeus ha dit...

A mi m'encanta fer l'amor a la llum del dia. De fet em desperte, espiritual i corporalment, amb la llum del dia que entra per la finestra, de bon matí. No sé què faria sense eixa llum. Però sempre hi ha moments de foscor, on el que compta, per exemple, són les veus, i les mans. Sra Comtessa, ¿no li passa que, posats a recordar moments memorables de la vida sexual pròpia, un tendeix a obviar els moments de passió desenfrenada i a centrar-se en detalls més subtils? A mi em passa. És ahí on radica allò misteriós, atemporal.