Relíquies musicals dels anys huitanta (II): The Style Council

Els Style Council són el típic grup pop comercial dels huitanta, amb frescura creativa i cançonetes pegadisses. En la foto de la dreta apareixen, ben mudats i pentinats a l'estil 'new wave', els dos integrants del grup... Si es fixen en l'individu de la dreta voran que, efectivament, és... Paul Weller. Sí, el mateix que va liderar la recordada banda The Jam en els anys setanta, amb la seua combinació de mod i punk. Però anem per parts. Primer, un vídeo dels Style Council, on interpreten en directe el seu tema més conegut, Shout to the Top (un tema que per cert el propi Weller continua tocant, ara en pla més intimista, en la seua carrera en solitari).


I ara li toca el torn als Jam, i un dels seus temes estrella: In the City. En el concert, Paul Weller i Bruce Foxton peguen uns bots que ni Michael Jordan. Atenció, amants del pop-rock: estem davant d'un clàssic. Per cert, també es destacable la pedanteria del presentador televisiu.

5 comentaris:

Ximo ha dit...

Encara recorde el disc Our Favourite Shop, de The Style Council. Un amic em va deixar el vinil i me’l vaig gravar en una cinta de casset (que no puc escoltar, perquè ja no en tinc reproductor). Aquest disc arribà al número u de les llistes britàniques. També recorde com em cridava l’atenció, en aquella època, la consciència política del grup, heretada de The Jam. Paul i Mick, junt al cantant de The Communards, fundaren Red Wedge (col·lectiu de músics pop britànics que intentaven involucrar els joves a la política i acostar-los a l’òrbita del Partit Laborista, durant el període previ a les eleccions de 1987, amb l’esperança de derrocar el govern conservador de Margaret Thatcher). Les lletres de les seues cançons tractaven sovint els problemes socials i de la joventut. Anys més tard, Paul Weller, sense renunciar a les seues arrels obreres, blasmaria de Tony Blair, de qui arribà a dir que era un criminal de guerra.

Alietes el del Corralot ha dit...

Grandíssim Weller!

Tadeus ha dit...

Ximo, ja és casualitat que tingues uns records tan nítids sobre un grupo com els 'Style Council', i en qualsevol cas t'agraïsc uns comentaris tan enriquidors.

Jo, en realitat, els conec poc. Els conec més com a nom de grup d'aquella època, i d'ahí allò d'incloure'ls en l'antologia de relíquies musicals, amb rel descobriment, fet a posteriori, de la conexió 'Weller'. Després dels teus comentaris, faré per indagar més. El pop 'd'esquerres' té la seua pròpia tradició, nascuda als anys setanta. Però el 'rollo' polític demana més rock que pop, necessita almenys un entorn guitarrer. El grup d'esquerres per excelència són els Clash, que actuaven amb el panyolet del Front Sandinista. I això ens duria a moltes altres coses, inclòs Carlos Mejía Godoy y los de Palacagüina. El diàleg entre música popular i discurs polític és més fluid del que sembla.

I sí, Alietes, Weller és gran però el conec poc. Serà qüestió, com deia, d'anar descobrint-lo.

Xavier Aliaga ha dit...

No sóc un gran fan de Paul Weller, però l'etapa Style Council és la que menys m'atrau. Gran músic, això sí.

Tadeus ha dit...

Estos dies he estat fent un petit 'festival del remember' amb els Style Council, re-escoltant els seus discos, i la veritat és que la seua aportació a la música pop no és molt allà. Els seus temes més coneguts pertanyen al gènere que podríem anomenar: 'melodies adequades per a ser cunya musical de M80'. I poc més.

Per altra banda, m'agraden els artistes amb llarga i variada trajectòria. En alguns casos, amb oscilacions extremes. Ahir em vaig enterar que Moe Tucker, l'antiga bateria del grup underground per excelència, els Velvet Underground, és ara simpatizant del 'Tea Party', el moviment ultraconservador que està guanyant adeptes als EEUU. O tempora, o mores!