Danses de Moldàvia

Va quedant clar que en el folclore romanés hi ha certs elements comuns que li donen homogeneitat. Els ballarins no només ballen, sinó que també canten, cosa que si continuàrem el periple en espiral i visitàrem terres d'Àfrica ens duria a la base de l'expressió humana basada en gestos i paraules, com la dels pigmeus, o els massai. Després, de tornada a Transilvània, ens sentiríem una mica més humans.

Havent començat a Transilvània (¿qui sap, el centre del món?), i seguint les agulles del rellotge en el nostre viatge per terres romaneses, arribem ara a la regió de Moldova (o Moldàvia?). Les dones, sembla, vesteixen faldes llargues i estretes. Ells van ataviats amb faldonet i calces blanques. En el següent vídeo, els inefables amics del Ansamblul Folcloric Ariesana-Fiii Motilor ens mostren una dansa típica moldava.



En certs moments, les danses moldaves es desboquen. I després tot torna a la calma, com els rius. O ve de la calma, o del cercle de mans unides. Vegem-ho ací:



Per últim, els músics. Blancs com una volva, tenen certa tomatada. El marc natural i campestre és el millor del vídeo; també ho és, però, la música dels violins.

6 comentaris:

Clidice ha dit...

zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz ai! perdó, m'havia endormiscat al damunt del teclat.

Bromes a banda i fent d'antropòloga afeccionada, he tingut un déjà vu amb alguna dansa que he vist en algun lloc, i ves que no la situaria per allà les amèriques. Que al final, com què la cosa del ballar té a veure amb els actes rutinaris i cíclics totes s'acaben assemblant.

Bon cap de setmana!

Tadeus ha dit...

Hola Clidi. La veritat és que ni jo mateix sé per què estic fent esta sèrie. Una cosa tinc clara: m'agrada fugir de les classificacions i estructuracions tradicionals del tipus 'a porta a b' o 'A és un subgrup de B'. La realitat humana és molt diferent. Si agarrem un tema com ara 'danses populars del món' i el distribuim en capítols, el primer que faríem seria dividir la matèria en continents, paísos i regions. Jo vull fugir d'això. Plantejar-ho com a espiral, per trencar esquemas mentals. I no només pel que fa a les danses.

Posem per exemple la zona dels Balcans. Se suposa que el romanés és una llengua romànica. No obstant això, no entenem pràcticament res quan parlen, ni tan sols quan escriuen. ¿Per què? Doncs perquè en aquelles terres, després de molts segles hi ha un 'Sprachbund', una comunitat de trets lingúístics que s'han anat manllevant uns a altres i que fan, per exemple, que el romanés en molts aspectes s'assemble més a les llengües eslaves. El mateix passa amb el folclore. Les fronteres (sempre imaginàries) es difuminen).

Clidice ha dit...

No t'ho discutiré que de llengües (i de gairebé tot) en saps més tu que no pas jo. Tot i això, una dona romano-hongaresa m'ajuda a casa (parla ambdues llengües) i t'asseguro que té problemes d'injerències entre llengües amb el català i el romanès. No és una illetrada, pèrit agrònom, i no gosaré pas dir-li que algú està "fotut", que se'm farà un tip de riure a costa meva :)

El teu sistema em recorda, vagament, els esquemes d'aculturació. I és que això de posar fronteres al folklore, per exemple, sol ser força ridícul. Dalt de les muntanyes, on suposadament hi ha una ratlla, no he estat capaç de veure-la mai. Ara, amb la telefonia mòbil, però, s'ha fet més evident la "ratlla", però això ja és una altra història :)

Tadeus ha dit...

En les nostres societats el folclore no és més que un producte artificial i carregat de contingut ideològic. A més, ens arriba en forma estilitzada i depurada. A pesar d'això, i gràcies a la gent que es preocupar per estudiar i mantenir viu el folclore, ens podem fer una idea més o menys aproximada d'allò que cantaven i ballaven els nostres besavis. Però en realitat, un pecentatge elevadíssim dels que s'apropen a la cultura tradicional ho fan partint d'una agenda ideològica ben clara. Cosa que ens du al següent punt: en realitat, les danses populars no interessen pràcticament a ningú, a no ser que hi haja un contingut de filiació nacional. Jo, com a hedonista nat, intente trobar-hi la bellesa. Intente ser, simplement, un espectador en busca de noves sensacions estètiques.

Clidice ha dit...

Perdona per la parrafada que t'incloc, però m'hi has fet pensar, perquè l'altre dia revisava uns articles. I al damunt m'has distret del treball que he de fer. Millor me'n vaig a córrer a veure si em centro ;P (ja ho sé: culpa meva)

"Què és, però, una tradició? A la llarga, observant de prop, hom s'adona fàcilment que una tradició, la que sigui, no es precisa en una línia clara i definida una vegada per totes, sinó que és un trencament ininterromput que indica una insatisfacció, un anhel d'escapar-se de situacions sense sortida, un desig, sovint prou clar, d'intentar una altra cosa. Una altra cosa que, en el fons, tampoc no ens és aliena, car, si formem part d'una societat tancada, que té el seu nom i la seva peculiar manera d'operar a través d'insittucions, per mitjà de principis i de mòduls de vida, no cal oblidar que, d'altra banda, aquesta societat s'inscriu en l'àmbit d'una cultura superior, més àmplia, més plena de possibilitats i de la qual, sense gaires reserves, únicament som una variant. [...] una cultura vàlida no és mai una cosa acabada, puix que les cultures acabades ja no existeixen, s'han mort, i ens les mirem a distància, definitivament empresonades entre les pàgines dels llibres d'història. Una cultura en marxa és quelcom que és viu, canvia, evoluciona, es metamorfosa fins i tot, si cal, a través de mutacions que poden convulsionar-la de soca-rel. [...]La cultura s'aboca llavors al passat, menysprea el present, ignora l'esdevenidor i es concreta en una rutina que pot convertir-nos en autèntics fòssils vivents, en un anacronisme, en una curiositat folklòrica."

Manuel de Pedrolo. "Cultura i tradició". Els elefants són contagiosos. Barcelona, 1974

Tadeus ha dit...

Interessant cita. A la frase "Una cultura en marxa és quelcom que és viu, canvia, evoluciona, es metamorfosa" jo afegiria el més important: "es mescla amb altre".

En els nostres països moderns, el cànon folclòric de cada regió és una entitat morta, un fòssil al que se li poden fer certs retocs, però un fòssil al cap i a la fi.

Els ballarins del grup romanés (de nom ben estrany, com el volcà islandés) són molt bons ballarins. POtser s'hi dediquen professionalment, i saben ben bé els seus passos. Fins i tot cuiden al detall el vestuari perquè la cosa queda autèntica. Però la cosa autèntica seria un grup de pagesos de fa quatre segles que segurament no ballaven tan bé ni anaven tan ben vestits; els acompanyaria segurament un grupet instrumental que no tan harmònic, ni tan professional.