Allò era el riu, açò és el mar

En anglés s'utilitza l'expressió 'one-hit wonder' per referir-se als grups de música que només han fet una cançó destacable; la resta de la seua producció, per regla general, queda en l'oblit. Els exemples són numerosos. En l'àmbit erspanyol, poer exemple, està Nacha Pop amb la seua Chica de ayer o Burning, amb ¿Qué hace una chica como tú en un lugar como este? En el pop anglo-saxó la llista de 'one-hit wonders' és interminable. A bote pronto em vénen al cap els Immaculate Fools amb el seu tema homònim. I podrien ser molts altres.

Un dels grups que jo considerava dins d'esta categoria eren els Waterboys, grup escocés-irlandés que passarà a la història per TheWhole of the Moon, tema magnífic, atemporal, amb capacitat per eclipsar qualsevol cançó de qualsevol disc de qualsevol època. Jo pensava que ahí acabaven els Waterboys, però l'altre dia vaig (re)descobrir que en realitat hi va haver vida més allà del Whole of the Moon. I ho vaig fer gràcies a una cançó titulada This is the Sea. La història del reencontre és molt simple: la cançó, senzillament, em va emocionar. Molt.

Podríem dir allò de 'tanca els ulls i escolta-la', pero jo afegiria 'pega-li també una ullada a la lletra'. Perquè la cançó amaga una gran metàfora: la del riu com a vida estreta enfront del mar com a espai lliure. Primera estrofa:

These things you keep
You'd better throw them away.
You wanna turn your back
On your soulless days.
Once you were tethered,
And now you're free.
That was the river
And this is the sea.

Ens parla dels dies sense ànima, dels temps antics en què estàvem encadenats, ens parla de llançar allò que guardem.

You've got a war in your head
And it's tearing you up inside.
You're trying to make sense
Of something that you just can't see.

Hi ha una guerra en el teu cap que t'està destruint, vols trobar-li el sentit a allò que no veus. Alguna vegada, fa molts anys, el món estret semblava un mar de somnis; els projectes eren nombrosos i portaven una xifra que els feia indesxifrables. Allò era el riu, diu la cançó. L'Amazones, el Danubi, l'Albaida. Algú va escriure en un tros de paper "Dans ta tête il y a une guerre". Anys abans omplíem pàgines que ara ens miren envellides.

Escoltem la cançó. ¿Ulls closos?

10 comentaris:

Cul de sac ha dit...

Bàsicament estic d'acord però tal vegada deuria revisitar la discografia de Burning, ací li deixe un exemple i hi ha uns quants mes encara que no tan eficaços, això sí. ("Nena" o "Desde el pantano").

http://www.youtube.com/watch?v=-QzkicsWUw0&feature=related

De Immaculate Fools i Nacha Pop no li puc dir res mes, estem d'acord. Un altre cantar seria Antonio Vega en solitari, però eixa és una altra història.

Amb Mike Scott i la seua troupe també podríem fer mes d'una excepció (a més de les dos que menciona). Els seus acústics tenen prou fons encara que, i això és veritat, en la versió electrificada es tornen "nyonyos" i repetitius.

Xamem de clàssics, eh? Retornant a l'inici "historias del pelo largo".

Tadeus ha dit...

Gràcies pels apunts, Sr Cul de Sac. Escoltaré els Burning amb una mica més de deteniment.

Té vosté raó, la música dels Waterboys sona una mica repetitiva, com si les cançons foren variacions sobre un mateix tema. Per una banda està el pes específic de la cançó-franquícia, "The whole of the moon", punt de referència clar, i per altra l'estil peculiar del grup i la cadència amb què es canten els temes, amb poca varietat de registre.

En tot cas, el disc "This is the Sea" és tot un clàssic, un monument del folk-pop.

La delicà de Gandia ha dit...

Gràcies.
Vaig estar molt de temps enganxada al "The whole of the moon"... i ara m'has fet caure de ple en el "This is the sea".

Alietes el del Corralot ha dit...

Burning? Aquells garrulos integrals? Per sort ja hem pogut deixar enrere aquella lepra de la "movida". Jo que em pensava que ningú se la creia ja, però veig que hi ha qui encara hi persistix. "Recuerdos del pelo largo"="Fantasmes de la nostàlgia". I res més.

Tadeus ha dit...

Jo no he escrit esta entrada amb cap intenció nostàlgica, i els Burning me la bufen. El que he fet ha sigut descriure una emoció, la que vaig sentir l'altre dia redescobrint a través de la ràdio un tema que em sonava llunyanament. Per sort trobe en la música, sovint, coses que em provoquen una emoció. Això no em sol passar, o no em passa gairebé mai, amb la lectura de poemes escrits.

Alietes el del Corralot ha dit...

No si l'entrada està molt bé. Jo només comente un comentari de Cul-de-sac, que també es tracta d'això.
I clar que la cançó és un mitjà emotivament superior que la poesia escrita, faltaria més. La poesia escrita és una degeneració de la poesia autèntica, que com vosté sap és la poesia dita, recitada o cantada.
Estic amb vosté: L'escriptura ha democratitzat la mediocritat. Qualsevol pot escriure un vers, però no qualsevol pot dir bé un vers que és del que es tracta.

Tadeus ha dit...

D'acord en tot, Sr Alietes. I encantat de saludar-lo per ací!

Cul de sac ha dit...

No sé d'on es trau vosté, Alietes, que jo insistisc en la "movida". Ni tan sols en els Burning. Tan sols apunte que estos tenen mes d'una cançó "destacable", que és del que parlava Tadeus en la seua entrada. Per a mi "Recuerdos del pelo largo" va ser destacable en el seu moment, com "Que hace una chica como tu en un sitio como este?", però això no significa que m'agraden en l'actualitat, abans, o que tinga CAP NOSTÀLGIA D'EIXA ÈPOCA.

De fet mai he sigut un gran admirador del conjunt de la música que va conformar la famosa "movida". Conec algun poeta que encara exalça les qualitats d'alguns grups d'aquella història. (Siniestro Total i Parálisis Permanente, sense anar mes lluny), però jo només parle d'un parell de cançons destacables i afig un parell mes entrecomillantles com menys "eficaces" (que ja diu molt del que puc opinar d'estes cançons).

Per cert, a mi els Burning també em pareixen uns garrulos, com Siniestro o Loquillo, però ací es parla de cançons que van tindre èxit (La chica de ayer, el single homònim d'Immaculate Fools o The Whole of the moon), i no per això, pel seu èxit comercial, a mi m'han d'agradar (de fet no m'interessen massa cap de les mencionades). Tan sols les considere, i repetisc, "destacables" dins d'estos paràmetres.

Senyoret del Corralot, deuria vosté revisitar també, o millor, informar-se millor sobre quals són els meus gustos. O potser és que últimament està vosté amb una pujada incontrolable de punyeteria. Salut.

Tadeus ha dit...

Em sembla que com a autor del blog em veig una mica en l'obligació d'actuar com a moderador en la discussió, però clar... ¿qui menys indicat que jo?

De tota manera, crec que ja s'han aclarit algunes qüestions i malentesos, i s'ha d'entendre que de vegades tots podem cometre l'error d'escriure algun comentari desencertat, o mal expressat, com crec que ha sigut el cas d'Alietes.

Això sí, és per a mi un honor, i un plaer, tenir-los com a lectors.

Alietes el del Corralot ha dit...

Però, Cul-de-sac, si vosté comença el comentari recomanant Tadeus que revisite la discografia dels Burning! Completa?

Però, bé, deixem la meua pujada incontrolable de punyeteria ací.