Tinc reflexions d'aquesta mena a València. M'agraden els edificis moderns de la meua ciutat i quan passege amb la bici pel llit del riu no puc més que admirar tot allò que s'ha erigit en la Ciutat de les Ciències i zones adjacents. Al mateix temps pense en la quantitat de diners que s'han balafiat per tal de construir tots els edificis i iluminar-los cada nit, uns diners que indiscutiblement farien falta per a altres coses potser més necessàries, com l'educació o la sanitat. De tota manera, em mire els edificis i em semblen meravellosos. ¿Què fem? ¿Ètica o estètica?
Una cosa és certa: edificis com els de la Ciutat de les Arts i les Ciències són una mica excessius per a una ciutat com València, que no arriba al milió d'habitants. Tindrien més sentit a París o Londres, o Nova York. En la meua ciutat semblen més el capritx faraònic del polític de torn que la conseqüència més o menys lògica de l'esplendor d'una gran ciutat.
Pugem de nivell, situem-nos a Barcelona. Potser en la capital catalana, més gran i més rica, hi ha més espai per a la sumptuositat arquitectònica. En els darrers temps s'han construit un gran nombre d'edificis de disseny punter, que són motiu de joia per als amants d'aquestes coses, com ara jo mateix. Però clar, aquests edificis poden vore's també com monuments al capitalisme ferotge, demonstracions de força de determinades corporacions o poders fàctics, ostentació de riquesa o façana publicitària dels qui tenen el poder, terrenal o no.
Tornem a la qüestió d'abans: ¿ètica o estètica? Moltes vegades em deixe de reflexions i simplement contemple allò que m'agrada contemplar, sense més. Com a mostra, les fotos que vaig fer a Barcelona l'altre dia, tot passejant per la zona del Fòrum, per a mi nova:
3 comentaris:
L’arquitectura és funció i forma. Un edifici ha de tenir una funció (servir com a museu, habitatge, teatre...) i estar revestit d’una forma que remeta a la seua funció. A València, s’ha edificat un seguit d’edificis que només tenen forma, però estan buits. L’exemple paradigmàtic és l’Àgora (la “Clòtxina”, com l'ha batejada la veu popular). Aquestes formes buides, independentment de la seua hipotètica qualitat estètica (tema molt complicat, perquè sobre gustos i colors...), plantegen altres qüestions interessants, pròximes a l’ètica: l’arquitectura com a simple decorat del poder —municipal i regional, en aquest cas—; o l’arquitectura com a exhibició de nous rics, pretensiosos i kitsch; l'arquitectura de platja a la vora d’un riu...
Comentaris molt encertats, Sr. Escrivá. Sé que és vosté un amant de l'art i que n'és un molt bon coneixedor. L'actual conversa ens duria abans o després a un debat que ja és vell: ¿es pot contemplar un quadre, una escultura o qualsevol altra forma artística sense que intervinguen factors ideològics en el nostre judici? ¿Podem separar judici estètic de judici ideològic, socio-polític o ètic? ¿Val la pena intentar-ho? Supose que l'hedonisme, un dels meus somnis, deu consistir en això, entre altres coses.
res, per si segueixen, m'interessa
Publica un comentari a l'entrada