Hòmens i falagueres i arena

L'estiu literari és tan llarg que fins i tot em dóna per a llegir allò que igual no llegiria. Ho dic perquè sóc poc propens a la literatura de caire local, i el recent recull de contes de Toni Cucarella, Hómens i falagueres, ho és. Però també és obra d'un autor que sap el que es fa; un narrador que té allò que molts voldrien: la capacitat innata de saber narrar.

Els contes estan ambientats en la ciutat de Xàtiva i semblen nàixer de la pròpia memòria colectiva que ha mamat l'autor des de la infància. Se'ns descriu un món detallat que és el de l'autor, ja siga el viscut per ell mateix o el que és producte de la senzilla mitologia de carrer i postguerra. Potser després de llegir tanta novela centrada en personatges aristocràtics o de classe mitjana-alta (Yourcenar, Stendhal, etc.), m'abellia llegir aventures d'herois pobres, pedaços d'humanitat amagats darrere d'un taller de costura o de fusta o en la cua de l'atur. Els relats són molt de primera mà, de primera persona i quasi de primera persona plural. També tenen una vessant de testimoni històric, centrat en la repressió franquista, que potser merma el fil literari i li'n conferix un altre, més documental. El llibre, de tota manera, es llegeix amb fluïdesa en una tarda de platja; tot deixant-lo damunt l'espardenya bruta d'arena, li vaig fer la foto que veuen ací a la dreta.

Com deia, uns relats de marcat caràcter local, referits a una localitat que és la meua i on apareixen llocs per a mi ben coneguts, com ara els dos carrers xativins on he viscut. Xàtiva és una ciutat menuda però amb una identitat pròpia i una història que demanen a crits ser objecte literari. El llibre m'ha fet redescobrir parts de la ciutat que no coneixia tant, una espècie d'univers paralel situat a poca distància, o, segons com es mire, molta. Conviuen en una petita capital de comarca estrats diversos, mitologies de barri, de família, de costera muntanyenca, de replaça. No sé si els relats d'aquest llibre poden obtenir igual ressò en el possible lector que no conega de primera mà els espais que s'hi evoquen, però la quallitat narrativa és una garantia. Hi ha fusta d'escriptor. La gran novela de Cucarella, potser, està encara per escriure's.

4 comentaris:

Xavier Aliaga ha dit...

Li diria que Cucarella ja ha fet, com a mínim, una grandíssima novel·la: "Quina lenta agonia..." Si aquest recull de relats li ha agradat, la novel·la el sorprendrà.

(Sense prejudici que, en un futur, puga fer una igual de bona o millor).

P. Maró ha dit...

Em pense que no has sabut valorar prou el que tenies en les mans; potser el paisatge de la mar t'ha torbat. Sense dubte aquest llibre de Cucarella és GRAN LITERATURA, en petita dosi, sense dubte. Ni sóc de Xàtiva ni he estat mai en aquella ciutat però això no m'ha impedit gaudir del llibre amb plena intensitat. Per cert, jo a la platja m'he llegit l'Eneida. GRAN LITERATURA.

Tadeus ha dit...

Sr Aliaga, m'apunte l'apunt i el deixe anotat per a una futura temporada lectora.

Sr. P. Maró, quan s'escriu una ressenya d'un llibre o un disc és interessant limitar o mesurar l'ús de paraules altisonants, com ara 'gran', 'magistral', 'extraordinari', etc. Jo almenys ho intente, no sempre amb èxit. Ara bé, vosté mateix.

Clidice ha dit...

Tothom sap la meua admiració per l'obra d'en Cucarella. Gran o petita, la seua obra és important per tot allò que la fa universal des d'allò més local. Més enllà de Xàtiva, s'hi narra la humanitat. De contes i contistes el món n'és ple, els novel·listes arriben a avorrir de tants com m'hi ha, però que sàpiguen parlar-nos directament als humans, siguen xativins, esparreguerins o hanoians, no n'hi ha tants. Cucarella n'és un, felicitem-nos.