Sky oh sky

I took this picture the other day and then I thought it was the perfect sky for a picture: clear blue background, small clouds, no aeroplane smoke trails to be seen or falling satellites. No fallen angels either, no wishes.


(The building is located between Mislata and Valencia, near Parc de Capçalera).

15 comentaris:

EROs Ramatxoto ha dit...

The picture and your words do not make me forget the Hittites landscapes.

Clidice ha dit...

A photograph lucky, maybe if there's anything I miss Hittite. English machine, of course.

Tadeus ha dit...

Mr Eros, I understand your nostalgia, but it's not so easy to find examples of contemporary Hittite architecture.


Mrs Clidice, have you considered trying to find a better translator?...

Clidice ha dit...

Yes, but by the need, the English-Sioux because I do enough. ^^ Haw!

Davit del carré Blanc ha dit...

És cert que el cel que hi ha al fons és bonic.
Potser el propi edifici és un àngel caigut, un dels àngels caiguts del cel immobiliari.
D'altra banda, recorde que quan vaig tornar d'un viatge per Argentina, una de les coses que més m'havia impressionat era el cel. A la Pampa es poden veure extensions planes de centenars de kilómetres i quan vas estàs allà veus altíssim el cel.

Tadeus ha dit...

Un dels problemes del cel en les nostres ciutats és la preséncia de rastres de fum deixats pels avions, que solquen sense pietat moments (postes de sol, reflexos vermells entre els núvols) que de vegades serien memorables.

En qualsevol cas, estic descobrint que m'encanta fotografiar arquitectura moderna. L'edifici de la foto està prop de ma casa. Portava temps esperant el moment adequat, el cel adequat, els núvols, el matís del blau, per agarrar la càmera, creuar el riu i fer les fotos.

La meua idea és passejar-me altres racons de la ciutat i fer més fotos. Edificis envoltats de cel. ¿No somiem sovint en espais oberts? També en la ciutat.

Tadeus ha dit...

Llegint el llibre "Austerlitz", de W.G. Sebald, em trobe una interessant reflexió arquitectònica, referida sobretot a la megalomania i la desproporció:

"los edificios que crecen hasta lo desmesurado arrojan ya la sombra de su destrucción y han sido concebidos desde el principio con vistas a a su existencia ulterior como ruinas".

I és que el llibre està ple de punts de vista inesperats i altres joies reflexives de les quals parlaré en el blog quan acabe de llegir-lo.

Clidice ha dit...

M'interessa sobremanera el tema encetat mestre Tadeus, incondicional com sóc del creixement vertical, per motius ecològics entre altres. O potser per una qüestió generacional, essent com sóc nascuda el 63 i havent conviscut amb la generació, d'obra i idees, de l'edifici Walden 7, i havent passat mitja vida entre arquitectes i dissenyadors. Contràriament als arguments de mestre Sebald, entenc l'arquitectura vertical com exercicis de pensament i, sense cap mena de dubte, l'expressió de la Humanitat, de l'acceptació de l'esvoranc, cada dia més profund, entre l'home i la bèstia.

Tants paradisos perduts em semblen molt poètics, però sospitosos. M'agradarà llegir-vos quan en parleu.

Tadeus ha dit...

L'edifici Walden 7 és una mica... horrible,... no?

En tot cas, les frases de Sebald sobre arquitectura no es referiexen a arquitectura contemporània. En el seu llibre, pel que veig, se centra més bé en l'Europa dels anteriors segles. Com a novetat en el terreny novelístic, inclou fotografies. Tot un periple emocional i estètic per una Europa de retalls i pedaços.

A mi també m'agrada l'aqrqutectura vertical i de línies modernes, encara que siga com a objecte fotogràfic i per tant estètic. Visc en una de le sparts noves de València i en això té que vore també la distribució d'espais i el paisatge arquitectònic i urbanístic. Podria haver optat per algun racó de la ciutat vella però no ho he fet (els enormes preus immobiliaris dels barris vells també han sigut un impediment, no ho oblidem). Però vaja, quan passe en l'autobús per determinades zones de l'Eixample de València i veig petits parcs en ple overbooking on juguen xiquets de classe mitjana-alta envoltats pel tràfic agobiant de les grans avingudes, com passa també a l'Eixample de Barcelona, em pregunte fins a quin punt determinats models urbanístics, els nascuts amb la industrialització i la burgesia del s. XIX no són, senzillament, inhumans.

Clidice ha dit...

Jo el trobo fascinant, si bé el resultat no era el previst en el projecte original, que la pressió econòmica va modificar, sobretot en densitats humanes. Una obra d'aquestes característiques té el seu valor en el projecte, en la ideologia que el pareix. L'arquitectura no és només proporcionar sostre, l'arquitectura és filosofia, és política -en el sentit més original de la paraula-, i Walden 7 ens parla d'una Humanitat que es pensa en futur. I respecte a la resta em remeto a l'efecte Jauss, sempre m'ha semblat molt interessant l'estètica de la recepció aplicada a l'art en general, més enllà de la literatura. Quina idea ens fa pensar que hi va haver un temps millor i que les seves restes arquitectòniques són més belles i perfectes que no pas allò que crea la humanitat actual.

Tadeus ha dit...

Bona referència, la de Jauss. Sembla un tema vast i caldrà endinsar-s'hi una mica.

Jo fa temps que reflexione sobre temes arquitectònics i, sobretot, urbanístics. L'herència urbana que rebem del passat és, en alguns casos, un exemple de crim contra la humanitat: l'Eixemple de Barcelona, carrers medievals on no es pot ni respirar. Cal reformar una mica allò que ens arriba (recalque: una mica). Vivim en una permanent devoció per allò antic, encara que ens asfixie. Des de fa temps tinc pensat escriure un post titulat "Cal enderrocar esglésies". Cal crear espais nous i l'única manera és enderrocar edificis vells. No tots, és clar, però sí un percentatge. Intentar conservar tot el que ens arriba del passat és una actitud inhumana. El que cal conservar per damunt de tot és l'habitabilitat. ¿Què pinta tanta església mediocre en les nostres ciutats del segle XXI? ¿De què ens serveix tant de monument nascut en una institució tan discutible? Sona fort però és així: la renovació urbana passa necessàriament per certa destrucció del que hi havia abans. Destrucció limitada, amb sentit, amb seny. Però destrucció al cap i a la fi. Abertura d'espais. Regeneració.

Clidice ha dit...

El conservacionisme extrem sol ser la reacció a una idea de cultura associada a la matemàtica: pedres velles + turisme = diner fàcil. I si al damunt hi poses alguna fira amb quatre vestits pretesament medievals, ja no cal rumiar-hi més. Tanmateix els arquitectes, de bo de bo, segueixen pensant, pensant-nos. Recordo l'anècdota d'unes declaracions d'un arquitecte que admiro Oriol Bohigas, sobre la Sagrada Família, classificant-la com a "vòmit catòlic". Ningú no queda indiferent davant d'una cosa així.

Clidice ha dit...

Respecte al creixement de BCN, en aquest blog l'Enric ens parla d'un arquitecte, Sagnier, que fou un dels grans configuradors de l'eixample. Ara podem visitar una exposició al Caixa Fòrum sobre el mateix.

Anònim ha dit...

he pensat... és el mateix blog??

eh, així que ja estàs llegint Sebald?! ja contaràs l'experiència.
jo fa més de deu anys que vaig llegir-lo, senyor, crec que ara més madura n'aprendria/disfrutaria/valoraria més.

coralet

Tadeus ha dit...

Sí, és el mateix blog. El que passa és que m'agrada escriure en diferents llengües, i sobre diferents temàtiques. Últimament m'ha pegat per fer fotos. I l'anglès és quasi una primera llengua per a mi.

Anit em vaig acabar "Austerlitz" i és probable que publique alguna entrada al respecte. De moment dir que Sebald és un gran prosista. El que no tinc tant clar és si m'abellix tanta literatura al voltant de la segona guerra mundial, l'holocaust, etc. Encara no sé si Sebald va escriure alguna cosa que no hi tinguera a vore d'una manera o altra.