Luís Martín-Santos

La cosa clamava al cel. Feia anys que el llibre jeia al prestatge al costat d'altres, o potser havia passat llargues temporades en alguna caixa de cartró oblidada o en algun fosc quarto traster. Un marcador  mig doblegat denotava que algun dia, fa uns anys, vaig fer un primer intent de lectura que no va arribar al centenar de pàgines. Però aquesta vegada sí, aquesta vegada he començat i he acabat de llegir la cèlebre novela Tiempo de silencio (1961), de Luís Martín-Santos, primera i única novela de l'escriptor, i també psiquiatra, que va morir en fatal accident de tràfic pocs anys després, en 1964, a l'edat de trenta-nou anys, deixant a la literatura espanyola sense el referent al voltant del qual es podria haver produit una mena de boom literari de considerable volada. Perquè Tiempo de silencio és única, com saben bé els seus lectors (quina vergonya reconéixer que he tardat tant a llegir-la). Al principi, la seua prosa sembla massa densa, i una mica excessiva en el detall, però després es fa fluida i guanya en pes i en dimensions, i es converteix en inigualable cap a l'últim terç de la novela, en la descripció de certs espais i certes situacions. Candidat etern al Nobel dels no-vius, assegut a la dreta d'un hipotètic déu dels joves genis de vida curta o de qualsevol déu de la prosa, Martín-Santos és el descobriment més íntim, la veu literària més complexa i brillant que puga imaginar-se. I fa ja cinquanta anys que es va publicar aquella explosió de genialitat literària, i unes poques hores des que m'he llegit les últimes pàgines, i estranya no haver escoltat cap campana anunciant algun cinquantenari, ni falta que fa donat el seu caràcter de partrimoni íntim. Des d'esta setmana, també meu. Amics literats, perdoneu el retard.

8 comentaris:

Xavier Aliaga ha dit...

Tota la raó. Una novel·la extraordinària i una reivindicació oportuníssima, no sabia que estàvem en el 50 aniversari.

Anònim ha dit...

Fa uns anys, no sé si ara és així també, Tiempo de silencio era lectura obligatòria per al selectiu. Va ser tota una experiència en aquell moment, quan encara ets molt jove per apreciar certes coses. Recorde que va ser la meua lectura favorita aquell any... No tenim ara Luís Martín-Santos que facen una lectura tan lúcida d'aquesta nostra societat actual?

xavi

Tadeus ha dit...

Fer una lectura lúcida de la societat d'una època i convertir-ho, a més, en una gran obra literària no és tasca senzilla. Molts ho han intentat però molt poquets ho han aconseguit. A mi, per exemple, em va impressionar "La insoportable levedad del ser", de Kundera , una novela que compleix estos requisits.

Segona volta ha dit...

ais, jo encano l'he llegida, i això que ja fa ansy que la tinc a la llista... se'ns van acumulant, i van caent a les nostres mans altres.. i blablabla.
gràcies per recordar-nos-el, ara el tindrem més present i en pocs mesos, l'haurem llegit :)

coralet

Jesús Párraga ha dit...

Mira... acabe d'agarrar la novel·la de Martín Santos i justetament vaig deixar de llegir-la per la pàgina 152. La vaig comprar(375 ptes.) al COU (1980-81) perquè era lectura obligatòria. Al seu moment em va semblar un "truño". Ara no sé. Però no he canviat massa de gust literari i, la veritat, quan una frase ocupa més d'una pàgina... Ostres, crec que estic quedant com el cul...

Xavier Aliaga ha dit...

Ai, Jesuset (Párraga), t'agafes això de ser enfant terrible massa a pit. Fes-li una ullada com cal.

Tadeus ha dit...

Jesús, està clar que "Tiempo de silencio" no és una novela fàcil, o que entre a la primera. Com he contat en la ressenya, jo també vaig tenir un primer intent frustrat de lectura; els paràgrafs em semblaven una mica massa empalagosos, i vaig parar de llegir. Podríem dir que l'obra va de menys a més; l'estil de l'autor va consolidant-se a mesura que avança la narració.

Jesús Párraga ha dit...

Ai, Xavier! Qui fóra "enfant" encara qeu fos "terrible"! No és això. Més aviat és l'exercici d'un dret del lector dels que enunciava Pennac. De totes maneres han passat 30 anys (quan els records s'extenen tan lluny mala cosa!) i potser tenia raó un professor meu que deia que "si no t'agrada un llibre deixa-ho estar un temps... potser ets tu qui encara no l'agrada a ell" No sé. Potser el pont de Tots Sants siga un moment propici per a revisar l'obra de Martín Santos. Ara, de Milan Kundera si que no vull ni sentir parlar. De la seua novel·la "insuportable" només recorde una reflexió sobre el fill d'Stalin, la merda, el ser, el no-res i no sé què més que... una merda pa d'ell!