Trish Keenan

Portava temps escoltant un grup anomenat Broadcast i en particular la canço Minim, del seu àlbum Ha Ha Sound (2003), ple d'atmosferes nebuloses i veus que semblen evaporar-se en vels, en tenebres i ombres. Posats a descobrir més al voltant dels Broadcast m'entropesse amb la notícia següent: la seua cantant, Trish Keenan, va morir a principis d'any víctima d'un agressiu virus gripal. Tenia 42 anys. Pèrdua vital i musical, una mort que per a mi es fa més íntima encara per un detall biogràfic: Trish va nàixer el mateix any que jo: 1968. ¿No us passa que d'alguna manera us sentiu identificats amb aquells que són del vostre any? Hui, en plena nostalgia i tristor, he mirat en Wikipedia la llista de celebritats nascudes en 1968 i m'he trobat la més variopinta amalgama i un veritable microcosmos de mons que encara romanen i mons ja desapareguts. Exemples: Lisa Marie Presley (filla d'Elvis), Vlado Divac i Toni Kukoc (ex-jugadors de bàsquet de l'extinta Iugoslàvia), Zacharias Moussaoui i Mohamed Atta (terroristes de l'11-S), Céline Dion (!), Paolo Maldini (ex-futbolista), Traci Lords (actriu porno), Rober Korzeniovski (marxista polonés), Will Smith (rapper, actor), Naomi Watts (actriu).

Tornem a la música. Ací tenen el vídeo de Minim, amb la meravellosa veu de Trish Keenan. Descanse en pau.

7 comentaris:

Cul de sac ha dit...

Entre molts altres eixe any també va nàixer Dominique A. Un músic, també, d'atmosferes nebuloses i ambients musicals eteris a tindre molt en compte.

Un altre motiu de dol per un dia com el de hui: ja és quasi oficial la dissolució de Sonic Youth.

Tadeus ha dit...

Gràcies per recordar-me a Dominique A, que el tinc una mica oblidat.

Parlant de nebuloses i músiques etèries, hi ha un altre referent clar, que es pot comparar a Trish Keenan: l'admirable Anna Calvi.

¿Sonic Youth se separen? Home, s'ha de reconéixer que tot arriba a la fi, i segurament estem parlant d'un grup que fa temps que ha deixat de funcionar com a grup en el sentit de ser capaç de generar música nova que valga la pena. És llei de vida. Algun dia es reuniran de nou, faran una supergira i guanyaran un bon grapat de diners. Els espectadors (a poder ser jo entre ells) fliparan amb els vells temes com qui va a un museu. La fórmula funciona. I com dic, els grups no són eterns. ¿Quanta vida li queda per exemple a Wilco? D'acord, el seu darrer àlbum està bé, però no és un gran àlbum que puga comparar-se a "Sky Blue Sky", entre altres. No m'estranyaria que el següent pas fóra la separació.

Cul de sac ha dit...

Correcte amb la lògica de la longevitat finita, i afegiria que quasi necessària, als grups de música. El que ocorre en este cas es que els seus darrers discos han sigut d'un nivell abrumador, parells a algunes de les seues grans obres iniciàtiques. Podriem dir que ho deixen en la cúspide, que està molt be, però perdem eixa qualitat.

Wilco ??? no sé, a mi continuem agradant-me molt i una obra menor com The Whole Love li pega vint-i-cinc voltes a la majoria de discos que rulen pel mercat hui en dia.

Tadeus ha dit...

Llarga vida a Wilco! Són la banda de la dècada. Tens raó pel que fa al seu últim disc, però ¿el món no es mereix una carrera en solitari de Jeff Tweedy? Encara que siga per provar a vore.

Tadeus ha dit...

Per cert, un altre que va nàixer en 1968 és un dels teus músics preferits: Thom Yorke. El que s'escapa per poc és el propi Jeff Tweedy, que va nàixer en 1967.

Cul de sac ha dit...

Thom York si que necessita una carrera en solitari, la dels Radiohead no sé si es rehabilitarà.

Jeff Tweedy en solitari??? això ja existeix. De vegada en quant es casca una gira ell a soletes amb la guitarra. Yo mateix vaig estar fa tres anys al Palau d'Altea gaudint d'eixa experiència (i en efecte, és única i irrenunciable)

Tadeus ha dit...

Gira en solitari no és el mateix que carrera en solitari però... M'hauria agradat estar amb vosté en eixe concert!!!