In ilo tempore erat vinylus

L'altre dia la meua nebodeta de cinc anys va tenir una experiència quasi de ciència ficció: va posar, per primera vegada en sa vida, un disc de vinil al tocadiscos. Acostumada als Nintendo, Wii i Playstation, el disc de vinil era per a ella una espècie d'objecte extraterrestre, com si estiguérem en un d'estos museus etnogràfics on ens mostren eines agrícoles d'un món que ja no existeix.

Com que estàvem en un ambient familiar i festiu, calia trobar la música adient entre els exemplars de la meua colecció discogràfica. La tasca, atesos els meus gustos musicals, no era gens senzilla. Vaig recórrer als Ramones, als Clash i sobretot al fenomenal The People who Grinned Themselves to Death (1987),  dels Housemartins. Ací els tenim en acció:

7 comentaris:

Xavier Aliaga ha dit...

És la segona vegada en molt poc de temps que els Housemartins tornen a entrar en la meua vida. Agraït. Això sí, deixa la sensació que han passat massa anys.

Tadeus ha dit...

Sí, el temps no ha passat molt bé per a aquest grup, que podríem considerar apte per a patxangues huitanteres, i no molt més.

Cul de sac ha dit...

Potser el temps no haja passat massa bé per als Housemartins (jo ho fique en dubte, però eixe és un altre debat, el de la qualitat atemporal), però si per a l'elegància de l'engendre que va eixir d'ell: The Beautiful South.

Sense ser cap exemple de genialitat suprema, transpiren elegància a xorroll.

PD. Jo continue punxant algun tema dels Housemartins en les meues sessions habituals (no les patxangueres o vintage)

Xavier Aliaga ha dit...

A això em referia: l'altra vegada que em vaig retrobar recentment amb els Housmartins fou en una sessió de CuldeSac.

L'envelliment és relatiu: en aquella època era pop comercial molt digne i ara continua sent molt millor que moltíssimes de les coses que escoltem a les ràdios convencionals. A mi em trasllada a una època irrepetible de la meua vida. Sols per això, agraïsc que Tadeus l'haja portat al seu blog.

Tadeus ha dit...

Ja està decidit: el pròxim vinil que pense comprar-me és el que em falta dels House martins, i que porta un dels millors títols de la història del pop britànic: "London 0 - Hull 4" (1986). Els espere en ma casa per a l'oportuna audició.

Clidice ha dit...

Caram! una curiosa formació musical per una xiqueta de cinc anys :)

Tadeus ha dit...

La música era per a tota la família. Els Housemartins són un grup per a totes les edats. Easy listening.