Saetabis indoeuropea

A primera vista, el topònim Saetabis té tot l'aspecte de ser ibèric, cosa que és d'esperar tenint en compte la seua situació geogràfica, a l'est de la Península Ibèrica. Recordem que la llengua ibèrica, igual que el basc, és no-indoeuropea. En altres zones de la península (vegeu mapa, de Wikipedia Commons) el predomini toponímic correspon a altres grups lingüístics, en especial un: el cèltic, que pertany al grup indoeuropeu.

Fins ací, cap problema. El que passa és que per baix d'aquesta toponímia hi ha un substrat ben diferent que ha sigut reconegut des de fa temps, sobretot gràcies a l'anàlisi d'un tipus específic de topònim: els noms de riu. Els hidrònims tenen com a particularitat que solen ser de gran antiguitat i en ocasions reflecteixen estadis lingüístics ja desapareguts. En eixe sentit, els hidrònims arcaics de la Península Ibèrica, tal com apareixen en les fonts antigues, tenen un marcat caràcter indoeuropeu. Segons Villar et al (2011), el 100% d'eixos hidrònims és indoeuropeu. És a dir, tots. La qual cosa fa pensar que abans de l'arribada dels íbers, els bascos o altres poblacions, les llengües parlades en la península eren eminentment indoeuropees.

La pregunta és: ¿què té tot això a vore amb Saetabis? Com a paraula que designa una ciutat no hi ha problema en considerar-la ibèrica, ja que possiblement van ser parlants d'ibèric els que van establir la civilització urbana en estes terres (les dades bàsiques al voltant d'aquest topònim es poden vore en Curchin 2009). Ara bé, resulta que el topònim Saetabis també existeix com a hidrònim. L'autor clàssic Ptolomeu (II, 6, 61) menciona un riu Saetabis com a afluent del Sucro (Xúquer) i que se sol identificar com l'Albaida. La notícia és interessant, ja que la ciutat podria haver rebut el nom a partir del riu, i en eixe cas l'origen etimològic de la paraula podria no ser tan clarament ibèric. De fet, Villar et al (2011) identifiquen en eixe hidrònim l'element *ab-, amb multitud de paralels en l'àmbit europeu, possiblement amb el significat genèric d''aigua' o 'riu'. La 't' de Saetabis seria una versió reduida del sufix verbal 'to', present també en molts topònims. El que quedaria per resoldre és el primer element, 'sae', o més bé 'sai', que no és fàcil d'explicar per via indoeuropea. Un cas semblant el trobem amb un altre hidrònim peninsular, Maenuba.

En fi, que contra tot pronòstic, el nom de Xàtiva podria ser indoeuropeu en comptes d'ibèric. I això sí que és una sorpresa! En tot cas, queda clar que estem davant d'un dels topònims més misteriosos dins d'un món, el de la toponomàstica arcaica, ja per sí mateix prou obscur.

Referències:
- CURCHIN, L. (2009). "Toponimia antigua de Contestania y Edetania", en LVCENTVM, 28, 69-74.
- VILLAR, F. et al (2011). Lenguas, genes y culturas en la prehistoria de Europa y Asia suroccidental. Salamanca: Universidad de Salamanca.

7 comentaris:

Ximo ha dit...

Una magnífica entrada, Tadeus.

Tadeus ha dit...

Gràcies, Ximo.

Cul de sac ha dit...

Indoeuropeu o Ibèric, eixa és la qüestió. A mi l'ibèric sempre m'ha agradat molt, concretament el pata negra de Guijuelo em sembla excepcional.

Tadeus ha dit...

Això és perquè no ha provat vosté el pernil indoeuropeu. I jo tampoc! Per exemple un bon indoeuropata negra.

Cul de sac ha dit...

Sembla ser que l'origen etimològic de la paraula "indoerupata" és cèltic, concretament turdulic de les extremitats anteriors. Amb la qual cosa pasa a ser paleta (que no paleto)i ja sap vosté allò de que on hi haja un bon ibèric que es lleve la paleta.

Com a màxim una bona paleta és un bon succedani per a fer entrepans amb tomaca o un bon caldo de bullit.

Si vosté vol, ara en un estoneta li faig una dissertació sobre el tema o, millor, li la fa un autèntic expert en la matèria i l'esquizofrènia. No se si el coneix, un tal Johnston.

Clidice ha dit...

mmmmmm indoeuropeuuuuu aaaaagh (Homer Simpson bavejant). M'hi he de tornar a posar, punyeta! No hi ha carn indoeuropea que no siga de porc, per cert?

Tadeus ha dit...

No sé per què estem parlant de carn de porc, però en fi, ja posats...

En indoeuropeu hi ha varietat d'arrels per a 'porc'. Alguna d'elles, p.e. *g'hor (sugerida en el diccionari de Pokorny), em sembla molt forçada. Jo em quedaria amb tres d'elles, totes amb reflex en llatí: *pork'-, *su-/*su-k-, *tork(')-/*trog('). Curiosament, la paraula "pig" de l'anglés no se sap d'on ve.

¿Com es deia "porc" en ibèric? REalment no se sap. De fet, no se sap quasi res de la llengua ibèrica, tot i les nombroses inscripcions trobades. Com a curiositat, dir que les paraules per al porc en alguns grups lingüístics no indoeuropeus, com l'uràlic i algunes llengües altaiques, són de procedència indo-europea, p.e. el finlandés "porsas".

Més detalls curiosos: la paraula "jamón" ve del francés, "jambon", i el nostre "pernil" ve de la paraula "perna", que encara s'utilitza en algunes contrades del domini lingüístic, i prové del llatí "perna", i aquest d'una arrel indoeuropea *persn- amb un significat bàsic de "taló". L'arrel ha donat en hitita "parsina-", que significa "cuixa"... Doncs ja ho tenim, el cuixot hitita!