Les legions maleïdes

Si la primera (Africanus, el hijo del cónsul) ja em va agradar, la segona novela de Santiago Posteguillo, Las legiones malditas, m'ha semblat senzillament descomunal, un monument literari dins del gènere de la novela històrica. Ho és per moltes raons: per la sorprenent erudició en temes romans que demostra l'autor, per la construcció dels personatges, l'engranatge de les accions individuals i colectives, el tempo (importantíssim aspecte) i l'habilitat per a dur l'acció de la novela cap endavant en un crescendo d'emocions i tensió dramàtica que fa que el lector, com ara jo mateix, es mantinga absort durant les més de 800 pàgines de la novela. Tot un prodigi literari. L'únic que puc dir és que tinc ganes de més, i que la tercera part de la trilogia (La traición de Roma) m'espera ja en el prestatge.

Es tracta, com ja vaig dir en una anterior ocasió, d'una versió novelada dels fets de la Segona Guerra Púnica, centrada especialment en el seu personatge principal, Publi Corneli Escipió. La novela és fidel en els seus continguts al relat històric, però també, com és lògic, introdueix algunes variacions per tal de crear i reforçar el propi drama entés com a matèria literària. Això es veu, per exemple, en el retrat que ens fa Posteguillo dels rivals polítics dels Escipions, en especial de Fabi Màxim. Possiblement, la inquina, la mala llet d'estos personatges és més pròpia d'èpoques posteriors, com ara la dels Gracs o, sobretot, la sèrie d'esdeveniments que, començant amb la guerra civil entre Sila i Màrius, va conduir al món d'intrigues i de lluites pel poder que caracteritza els darrers temps de la República, els de Juli Cèsar i altres coneguts personatges. Però en l'època de la 2ª Guerra Púnica, al voltant del 200 a.C., no és tan fàcil imaginar una vida pública tan degradada i tan dominada per personalitats individuals. O potser sí, com una mena de llavor del que vindria després.

¿Com s'escriu una novela així? El lector, o almenys jo com a lector, pot arribar a sentir certa enveja més o menys sana, fent-se preguntes del tipus: "¿Com s'ho fa l'autor per produir una obra mestra d'esta alçada?". Enmig d'estes cavilacions, no és estrany tindre fantasies en les quals un voldria saber com fer aquestes coses i poder agarrar alguna de les moltes històries de la història de Roma i convertir-la en material novelístic. Jo, que sóc un enamorat de la història de Roma, tinc alguns personatges per a possibles noveles que mai escriuré, o que altres ja han escrit o podrien escriure.

Un d'eixos personatges és l'emperador Julià l'apòstata (331-363), que va passar a la història pel seu intent de reconduir l'imperi, ja cristianitzat, cap a l'antiga religió greco-romana. La vida, obres i contradiccions d'aquest peculiar emperador va ser ja retratada en la novel Julian (1964), de l'escriptor nordamericà Gore Vidal, que llegiré pròximament.

Però la història de Roma està plena de personatges novelables. Alguns d'ells, com el propi Corneli Escipió, Haníbal, Juli Cèsar o alguns dels emperadors més notables, tenen ja una forta presència en l'imaginari colectiu, a través de la infinitat de noveles, obres de teatre i películes que ens en parlen. Però hi ha d'altres que encara no han estat descoberts literàriament, que jo sàpiga. Entre ells, alguns dels protagonistes dels primers segles de Roma, tant de l'epoca dels reis com dels inicis de la República. És cert, però, que les notícies historiogràfiques que tenim de personatges com Porsenna, Furi Camil, Api Claudi o Cincinat són més escasses i menys fiables, i això exigiria un major exercici de recreació. En alguns casos, la pròpia tradició escrita llatina que descriu estos personatges arcaics sembla en sí mateixa una narració fantàstica.