Poesia

De tant en tant participe en polèmiques sobre poetes i poemes en les quals solc criticar amb duresa a uns i altres. Ho faig perquè, en el fons, no m'acabe de creure l'ofici de poeta, o millor dit el seu estatus. Allò que anomenem 'poesia', allò que ens commou per forma i sentit, allò que ens agrada recitar, repetir-nos, rememorar, és un fenomen raríssim. ¿Quans poemes que valguen la pena han escrit els 'grans poetes'? ¿Un per barba? ¿Tres? ¿Sis o set a molt estirar?... Garcilaso, Estellés, Neruda, Benedetti, Santa Teresa de Jesús, Espriu, i tants altres... ¿De què serveix la seua producció poètica tret del grapat de poemes realment inspirats que van crear? ¿Per a què tants llibres de poemes i tants litres de tinta vessats en pro d'una suposada ars poètica? Com deia, em quede amb els poquets poemes importants de cadascú, no en vull més; la resta és simple 'material de relleno', matèria per a professors de literatura, material per a pedants i seudopoetes, aliment per als tòtems, per als espills on es miren els mediocres, els no-poetes, els centenars d'aspirants a poetes que ni tan sols han sigut capaços mai de crear un sol poema, els que engreixen el seu ego amb miratges i etiquetes, i amb somnis de ser 'poetes'.

7 comentaris:

Jesús Párraga ha dit...

Creo que no le falta razón, señor Calinca, pero el mantillo (incluso el putrefacto y maloliente) de la mala poesía también es necesario para que crezcan las flores. Vaya mierda de alegoría que me ha salido.
(De normal haguera escrit el comentari en valencià però no he trobat l'equivalent de "mantillo"). Salut!

Anònim ha dit...

Tadeus, l'has clavat. El que tu dius el pense jo mateix desde temps inmemorials. D'un llibre que pocs poemes puguem trobar que ens agraden. Pero tambe moltes vegades nomes uns versos ens agraden d'un poema. Encara i aixi si vols publicar un o presentarte a un Concurs et demanen un minim de no se quants versos. I clar, com a les caixes de Nadal, per dos turrons i una ampolla de cava tot el demes es burumballa.

Tadeus ha dit...

Gràcies pels comentaris, estimats lectors. El que he escrit és potser un resum molt esquemàtic però veig que almenys m'he fet entendre.

EROs Ramatxoto ha dit...

¿I de la postesia? ¿Què em diu de la postesia? Eixe art d’escriure postsen un blog. ¿Quans posts que valguen la pena s’escriuen a la blogsfera? ¿De què serveix tota la producció postètica tret del grapat de posts realment inspirats que es creen? ¿Per a què tants blogs i tants petabytes vessats a la xarxa en pro d’una suposada ars postètica? ¿Per què escriu vosté, senyor Cal·linca, este post? Es més: ¿Per què té un blog? Encara més: ¿S’adona, senyor Cal·linca, que la poesia és la 3a categoría temàtica del seu blog? ¿S’adona que des de Novembre no rebia cap comentari el seu blog? ¿Per qué utilitza la poesia com reclam de pardals que caiguem en el parany dels seus petits escrits?... Són posts com este, els que em donen ganes d’escriure un poemari i sentir-me un poeta sense somnis.

Alietes el del Corralot ha dit...

Tadeus, el pròxim divendres presente el meu últim llibre (llibre-cd!) de poemes, "Ulls, budells, cor", a les 20h. a Ca Revolta. Vindrà?

Tadeus ha dit...

EROs, formoses paraules les seues. La poesia ens incita, la poesia ens és.

Sr del Corralot, encantat de retrobar-lo per ací i per allà, tot i que el divendres, per motius laborals, només podré arribar tard a Can Revoltós; acabaré d'escoltar-lo, em prendré la picaeta, i després espere xarrar amb vosté, que fa temps que no ens veiem.

Vicent ha dit...

A mi, me'n adone em classificaran com a pseudopoeta o com a fals poeta, o a vanitós, en fi, jo el que sé és que la poesia no és quantificable ni classificable i molt menys extreta, vull dir que no podem extraure una antologia sense deixar-nos un poema que parla d'un sentiment d'eixe i només d'eixe autor, que ho ha sentit com ha vist un pintor l'originalitat del color d'uns cabells a una dona a Gènova, mire, jo vaig llegir una frase de Camus en "Del revés i del derecho" o no sé si era a l'inrevés el títol que deia: Hi ha dones a Gènova el qual somriure he estimat durant tot un matí, no tornaré a veure-les, evidentment, res no és més simple, però cap paraula podrà apagar la flama de la meua llàstima (pena)".
Està amagada en un llibre, que els matemàtics de l'art en dirien secundari o menor, però és tota una vida, tot un jove plorant per l'etern femení, per l'impossible femení, pel no-tot femení, per la histèrica històrica que jau en tots nosaltres impossible de classificar, una entre l'infinit.

Vicent