Dancing in the noir

No cal dir que el cinema negre recrea els estrats més foscos de la societat, un món en blanc i negre poblat per gàngsters, assassins, femmes fatales, policies abnegats i altres personatges que han esdevingut arquetípics. Entre tants crims i tanta sordidesa hi ha poc espai per a la comèdia, tot i que alguns mestres del gènere són capaços d'inserir moments de distensió que aporten un contrapunt lleuger a l'acció. Posats a distendre, ¿què millor que una escena de ball? Tots recordem la famosa escena de Pulp Fiction (1994) en què John Travolta i Uma Thurman, que van fins a les celles de droga, fan el seu ball quasi hipnòtic.


Ja se sap que Tarantino es va formar com a director a base de devorar milers de películes i prendre nota del que havien fet els mestres. Supose que entre les seues fonts d'inspiració està Bande à part (1964), de Jean-Luc Godard, que inclou també una cèlebre escena de ball en un bar. Anna Karina, actriu de mirada angelical, es posa a ballar flanquejada pels seus amics delinqüents.


Bande à part es considera una reelaboració del film noir, allò que en ocasions s'anomena neo-noir. Godard tenia ja una llarga llista de directors dels quals aprendre. Un d'ells podria ser John Huston, un dels fundadors del gènere amb Howard Hawks i el precedent de l'expressionisme alemany. Entre les peces fonamentals de John Huston està The Asphalt Jungle (1950), on trobem també una escena de ball com a contrapunt a la tensió dramàtica. O potser per afegir més dramatisme.


L'escena, com és habitual, transcorre en un bar; en aquest cas, en un típic diner americà dels anys cinquanta. Si es fixen una mica, voran que l'actriu que balla (Helene Stanley), porta el cabell arreplegat amb una vistosa cinta que recorda molt a la que du Anna Karina en Bande à part. ¿Un petit homenatge de Godard al mestre Huston? Jo diria que sí. Film noir, neo-noir, més allà del noir: tota una tradició que recorre el segle XX i part de l'actual i que ha aportat algunes de les peces més reeixides de l'art cinematogràfic.

3 comentaris:

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Jo no sé si es pot ser mai neutral i per això no ho seré i li diré que sempre m'ha agradat el Bogart, recorde dues pel·lícules que m'han marcat en el gènere negre: "El falcó maltès" i "Cai llarg".
Ara que també em va marcar, jo per ser de la ciutat de València i veure aquesta ciutat a la televisió, en aquest cas al cinema, ben representada pel nostre escriptor Ferran Torrent, dic, la pel·lícula "Un negre amb un saxo", jo m'emocionava en veure els antics carrerons del Cabanyal o de Russafa o del centre de la ciutat.

Vicent Adsuara i Rollan

Tadeus ha dit...

Gràcies pels comentaris, Vicent.

Confesse que no he vist "Un negre amb un saxo", però me la pose en la llista de películes pendents, encara que siga per eixe retrat en clarobscur de la València pre-mòbils i pre-Internet.

Les dues altres películes que menciones deuen gran part del seu mèrit al director, el gran John Huston. Per a mi, un dels autèntics genis de la cinematografia.

Tadeus ha dit...

Gràcies pels comentaris, Vicent.

Confesse que no he vist "Un negre amb un saxo", però me la pose en la llista de películes pendents, encara que siga per eixe retrat en clarobscur de la València pre-mòbils i pre-Internet.

Les dues altres películes que menciones deuen gran part del seu mèrit al director, el gran John Huston. Per a mi, un dels autèntics genis de la cinematografia.