Sarcasme

Fa un parell d'anys em van proposar participar en un simposi teatral en qualitat d'autor. Jo, que em veig tan allunyat del món del teatre i l'activitat dramatúrgica, vaig dir que no. ¿Què pintava Tadeus Calinca allí? El cas és que, després d'algunes peripècies, entre elles un concert d'Anna Calvi que em va inspirar un fil argumental per a la meua intervenció, vaig canviar de parer i al final vaig acudir a l'esdeveniment. Ara s'ha publicat un volum (Metodologías teatrales aplicadas a las nuevas dramaturgias contemporáneas; es pot comprar ací) que recull les ponències del simposi, entre elles la que vaig mig improvisar aquell dia: Ah ¿pero el teatro era esto? En el volum s'inclouen també quatre textos teatrals d'autors contemporanis, entre ells la meua obra Sarcasme, en versió valenciana i castellana. Vaig escriure Sarcasme en 1998 a Barcelona. Un any després, a la sala Teatro Círculo de València, es feia una lectura dramatitzada d'aquesta peça curta a càrrec de Teatre de la Lluna, sota la direcció de Víctor Torres.

Hui en dia em sent molt distanciat de Sarcasme i d'altres obres meues. Em consta molt reconéixer-me en aquell impuls que em va dur a escriure-les. Però sempre és una bona notícia que això que alguna vegada s'ha escrit reviscole.

En fi, sembla que va ser bona idea acudir al simposi, encara que fóra a contratemps. El simposi commemorava el desé anniversari de la revista teatral Stichomythia, un projecte que ara s'ha reconvertit en altres coses sota el nom d'Episkenion.  Darrere d'eixes paraules tan helenes i tan difícils de recordar hi ha persones que porten anys esforçant-se per promocionar i mantenir viu el món del teatre a les nostres terres: Josep Lluís Sirera, Rosa Sanmartín, i tants altres. A tots ells, el meu agraïment més sincer.

2 comentaris:

Vicent ha dit...

De tant en tant ens apenedim d'algunes frases o fins i tot d'alguns conceptes i potser que ens arribe l'hora d'apenedir-nos de tota una obra, quan això passa és que hem arribat a un graó més en el nostre desenvolupament personal, que no és que siga ni millor ni pitjor, ni més alt ni més baix, sinó diferent, jo hui en dia no signaria ni la meitat dels meus escrits de fa deu anys, tot i que en deixaria el més clar.

Vicent

Tadeus ha dit...

Més que penediment o progrés personal o creatiu, jo parle de distanciament: eixa sensació de no saber ben bé per què un va escriure certes coses. Estranyament. Impossibilitat de reconstruir moments passats, o fins i tot entendre'ls.