petits escrits

Io non ho paura

2012-02-13T14:39:00.008+01:00

Alcuni anni fa, ho letto il romanzo Io non ho paura, da Niccolò Ammaniti (2001), che mi ha sembrato abbastanza interessante. Il libro è diventato molto popolare in Italia e altre paesi, e due anni dopo il regista Gabriele Salvatores ha diretto il film omonimo. Come curiosità, dire che l'attrice principale di quel film è la spagnola Aitana Sánchez Gijón. Dire, anche, che il film non mi è piaciuto cosí come il romanzo, cosa non poco abituale in questi casi. Ma c'è qualcosa nel film che lo fa davvero speciale: la sua colonna sonora, composta da Ezio Bosso. In questa colonna sonora si includono alcune versioni di pezzi musicali classici. Per esempio, questo da Vivaldi, tratto dal suo Concerto in due Cori con Violino Scordato in Si Bemolle Maggiore, RV583. Scoprii questa composizione per una altra via: un giorno, una mia cara amica mi ha detto: 'Chuidi gli occhi, e ascolta questa musica':

Come dicevo, veramente un gioiello!

Superbowl commercial with a difference

2012-02-06T10:33:00.000+01:00

The final of the American football league, also called Superbowl, is the biggest sports event in the US. Everything around it is spectacular: the game itself, the break time performances and also the TV commercials. All the important brands, especially car manufacturers, release their latest ads, spending huge amounts of money on their production and TV rights.

I just happened to find out that one of these commercials had a familiar soundtrack. It's one of my favourite songs of all time, it's British pop from the 80s and I thought I would never listen to it in this context. Now, quiz question: What's the name of the band and the song?

1995. Generaciones perdidas

2012-01-27T22:04:00.015+01:00

Una de las noticias del día es que el paro en España ha alcanzado en 2011 la cifra del 22,85% de la población activa, la cifra más alta desde 1995. Eso me ha llevado a la siguiente pregunta: ¿dónde estaba yo en 1995? Pues sí, en el paro. Y sin muchas perspectivas de encontrar trabajo, como la inmensa mayoría de jóvenes de entonces. Parece que la historia se repite. Sin embargo, hay una diferencia: en aquellos tiempos el paro se veía como algo normal, que venía de lejos. Ahora, en 2012, después de un periodo en el que nos hemos acostumbrado a la aparente riqueza y al desarrollo milagroso, se ve con mayor dramatismo. Pero vaya, el paro es el mismo entonces y ahora. Y las 'generaciones perdidas', también.

Esperemos que, tal como ocurrió en la segunda mitad de los noventa, la crisis empiece pronto a disiparse.

Fuente: El País.

Tornant als còmics

2012-01-21T01:15:00.005+01:00

Fa prop de trenta anys (kurz vielleicht am Kalender gemessen, unendlich lang aber, durchzugaloppieren), jo era un devot admirador dels còmics. Llegia habitualment revistes de l'època, com Totem, El Víbora o Metal Hurlant, i entre els meus autors favorits estaven Milo Manara, Richard Corben i, sobretot, el gran Jean Giraud, més conegut com a Moebius. Un bon dia, però, tot això va acabar. Vaig perdre per complet l'interès, enlluernat potser per altres formes culturals, com ara la literatura, que tenien per a mi en aquelles etapes de formació certa aureola de superioritat. Idea vana, però llavors poderosa.

Com que la vida pega moltes voltes i les coses tendeixen a tornar als llocs d'antuvi per molt llargs i enrevessats que siguen les espirals que hagen traçat en llur decurs, resulta que estic apropant-me paulatinament a formes més visuals d'entendre l'expressió artística: cinema, fotografia i... els còmics! En els darrers temps he tingut ocasió de conéixer alguns dels autors contemporanis, com ara Guy Delisle, i el que veig m'agrada molt. M'omple. Ara mateix estic enganxat a la fenomenal trilogia Rosalie Blum, de la jove autora francesa Camille Jourdy, i tinc ganes de continuar descobrint noveles gràfiques que em facen somiar. L'any 2012 comença doncs amb novetats, i aquesta no serà l'última!

Folque

2012-01-16T01:11:00.002+01:00

No doubt, Folque is one of the greatest Norwegian folk bands of all time. Here's a sample from their debut album, Folque (1974). When I hear this song, I definitely feel like dancing!

In ilo tempore erat vinylus

2012-01-11T11:52:00.003+01:00

L'altre dia la meua nebodeta de cinc anys va tenir una experiència quasi de ciència ficció: va posar, per primera vegada en sa vida, un disc de vinil al tocadiscos. Acostumada als Nintendo, Wii i Playstation, el disc de vinil era per a ella una espècie d'objecte extraterrestre, com si estiguérem en un d'estos museus etnogràfics on ens mostren eines agrícoles d'un món que ja no existeix.

Com que estàvem en un ambient familiar i festiu, calia trobar la música adient entre els exemplars de la meua colecció discogràfica. La tasca, atesos els meus gustos musicals, no era gens senzilla. Vaig recórrer als Ramones, als Clash i sobretot al fenomenal The People who Grinned Themselves to Death (1987), dels Housemartins. Ací els tenim en acció:

Vides desafinades

2012-01-09T00:50:00.003+01:00

He tingut una relació conflictiva, una mica tempestuosa, amb la novela Vides desafinades de Xavier Aliaga. Però vaja, els calinquistes de pro ja saben que tinc una relació conflictiva i tempestuosa amb tot el que m'envolta, així que no hi ha res de nou... Sóc lector intranquil i de rendició fàcil. Fa unes setmanes vaig començar per quarta vegada Els germans Karamazov, de Dostoievsky, i per quarta vegada l'he deixada abans d'acabar. Els motius, diversos. L'últim, el quart, per certa sensació de lectura allunyada en el temps, per certs personatges que es feien preguntes que ja pràcticament ningú es fa, per una perspectiva de 1.000 pàgines per davant tan aterridora com anacrònica.

Amb aquests antecedents, és natural que en algun moment donat decidira parar de llegir la novela d'Aliaga. Va ser al voltant de la pàgina 100. ¿Per què? No sé. Potser per la raó inversa que en el cas de Dostoievsky: per trobar-me amb personatges familiars, actuals, per identificar-me tant en llocs i personatges, fins l'extrem, per exemple, d'estar llegint la novela en el llit del Túria a escassos metres d'un lloc que s'estava mencionant en la novela (el Pont de Fusta). De vegades volem llegir per evadir-nos, i hi ha moments (potser el meu actual) en què necessitem eixa evasió. Però al final hi va haver reconciliació, amb reconsideració prèvia, i vaig retornar al llibre per anar disfrutant-ne cada vegada més. I és que les primeres pàgines van construint l'entramat que després es revela interessant, com un ensamblatge que cal apuntalar abans de contemplar l'edifici; per damunt de les coordenades temàtiques, geogràfiques o generacionals de la novela hi ha al darrere un gran escriptor. I en Vides desafinades la cosa literària va creixent, va de menys a més, i acaba convencent, o convencent-me.

Història forta, seriosa, no exenta de guiños que m'han fet riure, com ara el d'un grup indie que porta el nom de Cemetry Gates, i aprofite per posar la gran cançó dels Smiths:

Sempre que em llegisc alguna novela de Xavier Aliaga em quede amb ganes de demanar-li més. O de demanar-li'n més. El que em demana el cos ara és una novela de més amplària, de menys restriccions temporals o generacionals, o de gènere, o estilístiques. Menys actual, o potser actual i no actual al mateix temps. M'encanta demanar coses difícils a qui sé que té fusta per dur-les a terme. De moment, però, donar-li l'enhorabona per una novela, Vides desafinades, que és un pas endavant en la seua carrera com a escriptor, i un goig com a lectura.

Miau

2012-01-04T11:49:00.008+01:00

Com que visc prop de l'Avinguda Pérez Galdós de València m'he decidit a llegir una novela de Benito Pérez Galdós, així que este matí he estat a la meua biblioteca de referència, la de Mislata, per fer-me amb alguna de les seues noveles. Una de les virtuts d'aquesta biblioteca és que puc anar-hi des de ma casa a peu, caminant pel Parc de Capçalera entre rierols i arbres, amb la possibilitat d'albirar algun animal exòtic tot vorejant la rerecambra del Bioparc.

Una vegada arribat a la biblioteca, he fet dues accions. En primer lloc, tornar els llibres que tenia en préstec estos nadals: dos fenomenals còmics de Guy Delisle (Shenzen i Pyongyang) i un llibre de referència sobre mosaics romans, el de Blázquez. A continuació, m'he endut els següents llibres: dos còmics més (quina afició m'està entrant, i ja era hora) i un exemplar prou envellit de la novela Miau, de Pérez Galdós. Ja vorem què tal.

600.000 fumadors menys

2012-01-03T13:32:00.000+01:00

Sembla que una de les conseqüències de l'aplicació de la nova llei antitabac, sumada potser a la crisi econòmica, és que durant l'any 2011 uns 600.000 espanyols (que es diu prompte) han deixat de fumar. Bona notícia. El percentatge de població fumadora en Espanya continua sent escandalosament alt, però s'ha avançat una mica. ¿Què vol dir eixa xifra? No ho sé exactament, però potser estem parlant d'uns quants milers de casos menys de càncer de pulmó en els pròxims anys. No està malament.

El següent pas hauria de ser endurir encara més la llei i gravar el tabac amb més impostos. Supose que el PP no farà aquestes polítiques, però tot arribarà. Fins i tot, en plena campanya, el senyor Rajoy va tontejar amb la idea de flexibilitzar la llei antitabac en alguns casos. Espere que això no siga més que una parida mental dita en un moment d'irreflexió.

Així que: enhorabona als 600.000 nous exfumadors!

Any nou hitita

2011-12-20T13:47:00.002+01:00

Igual que l'any passat, m'arriba una felicitació d'any nou molt especial. L'autor, en els dos casos, és el gran EROs Ramatxoto. La d'enguany és senzillament genial. I el cas és que m'estava plantejant, precisament, convocar un concurs de felicitacions d'any nou en hitita. ¿Algú més s'anima?

¿Puede haber personas de cuyo rostro se enamore la cámara?

2011-12-18T01:26:00.002+01:00

Posiblemente sí. Determinados artistas (cantantes, actores, actrices) tienen una capacidad innata para apoderarse de la cámara con su mirada; la hacen suya a través de una especie de hipnosis o magnetismo. Los ejemplos que aduzco son, quizás, demasiado horteras: Raphael y Thomas Anders (de Modern Talking). Lo advierto. Y lo siento. Un pequeño sacrificio en aras de la ejemplificación.

Seas

2011-12-12T00:56:00.002+01:00

and then the sea and then light takes a U-turn and then light travels faster

http://www.flickr.com/photos/j_sanchis/

Twilight skyscraper

2011-12-11T00:16:00.001+01:00

walking around the city camera in hand hoping light will take some more minutes to fade away daylight before full-moon autumn before the waves

http://www.flickr.com/photos/j_sanchis/

Xavier Aliaga guanya un nou premi de novela

2011-11-26T13:23:00.012+01:00

Sí, ja he dit més d'una vegada que estic en contra dels premis literaris, però la meua crítica afecta sobretot als de poesia, que em semblen una relíquia inacceptable. Els de novela són diferents, almenys són més reals, més actuals, més d'acord amb la societat que empara els propis premis. Quan vaig a les llibreries en busca d'una nova lectura, i passe els dit pels lloms d'un llibre rere l'altre (¿no ho feu, no els toqueu també, no us produeix plaer tocar els llibres que voldríeu comprar?), de vegades em fixe en el detall de si aquesta o aquella novela ha guanyat algun premi. Al cap i a la fi, moltes de les meues noveles predilectes són noveles que han sigut premiades alguna vegada. Per exemple Independence Day, de Richard Ford, que va guanyar el Pulitzer.

Tot açò per a introduir una feliç notícia: el meu amic Xavier Aliaga acaba de guanyar el premi de narrativa Joanot Martorell amb una novela que durà per títol Vides desafinades, i que esperem llegir prompte. Si volen llegir algunes bones cròniques sobre la notícia, ací les tenen: a Vilaweb, a El País, i al blog del propi autor. El premi ha de ser un estímul (també econòmic) perquè aquest jove novelista continue progressant en el llarg i lent procés de créixer literàriament. Som testimonis d'aquesta evolució i l'anirem narrant en les esferes blogueres o en les pròximes esferes comunicatives que vagen naixent.

Per últim, mencionar la poetessa que ha guanyat, en el mateix certamen gandienc, el premi de poesia. És Laia Noguera, la dona jove que apareix asseguda al costat d'Aliaga en la foto. El llibre amb què ha guanyat el premi es titula Caure, i això m'ha recordat una anècdota literària. Fa un temps vaig llegir un article sobre una escriptora anglesa que havia escrit un llibre de poemes titulat Fall (equivalent al català caure). El llibre el composaven seixanta i pico poemes, cadascú d'ells dedicat a algun dels seixanta i pico diferents significats de la paraula fall en anglés. Entre ells, per exemple, el de tardor. No recorde el nom de l'autora, ni, com han comprovat, el nombre exacte de poemes, però intentaré fer una mica de recerca a vore què ix. De moment, enhorabona també a Laia.
----
Nota a posteriori: l'autora de fall, publicat en 2004, és Amy Newman, poetessa nordamericana. Per cert, el llibre conté setanta-dos poemes.

Murakami, molt bé, i què?

2011-11-22T01:04:00.006+01:00

Acabe de llegir la novela Norwegian Wood, del japonés Haruki Murakami, un d'estos autors que està en boca de molta gent i que, d'alguna manera, calia llegir (ja saben els lectors d'este blog que em deixe seduir fàcilement per recomanacions literàries). La novela, no sé per què, l'han traduida a l'espanyol i al català com a Tokio Blues, quan en realitat el títol original japonés és el de la coneguda cançó (menor) dels Beatles. La raó per la qual l'he llegida en anglés és, per altra banda, peregrina: en la mateixa llibreria, el llibre en anglès valia uns 10€ menys.

¿Què dir de Norwegian Wood? En conjunt, esta novela m'ha semblat una parida. Està ben escrita, i hi ha moments en què penses 'sí, és un gran escriptor', però en realitat no és més que una novela per a joves, quasi per a adolescents. A la seua manera, conjuga un tipus d'elements que trobem en Crepuscle, Tres metres sobre el cel i altres parides similars: personatges i situacions que no existeixen en la realitat, històries que moltes persones en edat impressionable, o simplement persones eternament impressionables i romàntiques, voldrien viure alguna vegada, ja siga en mans d'homes-llop o de joves estudiants japonesos inversemblants. Una parida insulsa, una pèrdua de temps com a lector i una invitació a no llegir mai més res del tal Murakami.

Els meus passos com a lector em duen ara cap a allò rus: Tolstoi, Goncharov, Gogol, Dostoievski. No sé si com a antídot. En qualsevol cas, ja ho tenia decidit abans d'acabar, amb esforços, la novela de Murakami.

Simposi

2011-11-15T04:15:00.006+01:00

Vaig començar aquest blog fa ja més de dos anys, i una de les intencions inicials era recollir les novetats que s'anaren produint al voltant de Tadeus Calinca com a dramaturg. Trascorregut aquest temps, la suma de noticies calinquianes ascendeix a un total de... zero!... Però això pot canviar aviat.

Del 14 al 16 de desembre del present any tindrà lloc a la Universitat de València un esdeveniment de llarg títol: el Simposio Internacional sobre metodologías teatrales aplicadas a las dramaturgias contemporáneas. Resulta que m'han invitat a participar. Si miren el programa del Simposi voran que per al dia 15 a les 5:30 de la vesprada hi ha una taula redona en la qual participa un tal Tadeus Calinca. ¿Què pinte jo en tot açò? No ho tinc massa clar. El cas és que aniré, i intentaré dir alguna cosa.

Els organitzadors són la gent de Stichomythia, una revista teatral online de gran mèrit, i en la qual s'han publicat un parell de textos meus. En fi, un dels pocs llocs en què encara existisc com a dramaturg. Com a mostra, la foto amb la qual es presentava l'obra Les Lletres (Stichomythia nº 6, 2008):

Adrian Borland continued

2011-11-08T23:55:00.001+01:00

Ja havia parlat d'ell en un anterior post i hui ho torne a fer, encara que siga només perquè m'he passat el dia pensant que volia escoltar cançons d'Adrian Borland, i és ara, a mitjanit, en esta nit de lluna plena, que m'ajocaré al sofà per escoltar Beautiful Ammunition (1994), un dels seus discos en solitari, obra mestra publicada en els darrers anys d'una carrera musical que va començar a finals dels setanta, amb el grup The Sound, i va acabar en 1999, amb el suicidi del geni, Adrian Borland. Patrimoni dels poquets admiradors de la seua obra musical i poètica, i quan dic poesia no parle de versos publicats en llibres sinó versos fets música o nascuts música. Ací baix, un parell de mostres de "Beautiful Ammunition":

Comelade, Cahun, Nocturn, Papasseit

2011-10-31T20:52:00.002+01:00

Les fotos, de Claude Cahun (1894-1954), estan molt bé, però el que m'ha encisat per complet en el següent vídeo és la música de fons, de Pascal Comelade. La peça, segons he descobert després, es titula: Nocturn, a Joan Salvat Papasseit.

Per als inquiets, com ara jo mateix, dir que al Palau de la Virreina, a Barcelona, hi ha una exposició sobre l'obra fotogràfica de Claude Cahun. Hi pense anar.

Nova etapa fotogràfica

2011-10-29T10:40:00.007+02:00

Per fi, he fet el salt a les càmeres réflex, amb una Nikon D3100 (objectiu 18-55mm VR), i no cal dir que estic com un xiquet amb la nova joguina!

L'altre dia per la tarda, aprofitant el meravellós cel ennuvolat de tons rogencs, vaig agarrar la càmera per fer unes fotos i provar, també, l'opció de vídeo. El que no sabia és que hi havia un grup d'extres esperant el click per començar la seua actuació inesperada:

Luís Martín-Santos

2011-10-24T00:21:00.005+02:00

La cosa clamava al cel. Feia anys que el llibre jeia al prestatge al costat d'altres, o potser havia passat llargues temporades en alguna caixa de cartró oblidada o en algun fosc quarto traster. Un marcador mig doblegat denotava que algun dia, fa uns anys, vaig fer un primer intent de lectura que no va arribar al centenar de pàgines. Però aquesta vegada sí, aquesta vegada he començat i he acabat de llegir la cèlebre novela Tiempo de silencio (1961), de Luís Martín-Santos, primera i única novela de l'escriptor, i també psiquiatra, que va morir en fatal accident de tràfic pocs anys després, en 1964, a l'edat de trenta-nou anys, deixant a la literatura espanyola sense el referent al voltant del qual es podria haver produit una mena de boom literari de considerable volada. Perquè Tiempo de silencio és única, com saben bé els seus lectors (quina vergonya reconéixer que he tardat tant a llegir-la). Al principi, la seua prosa sembla massa densa, i una mica excessiva en el detall, però després es fa fluida i guanya en pes i en dimensions, i es converteix en inigualable cap a l'últim terç de la novela, en la descripció de certs espais i certes situacions. Candidat etern al Nobel dels no-vius, assegut a la dreta d'un hipotètic déu dels joves genis de vida curta o de qualsevol déu de la prosa, Martín-Santos és el descobriment més íntim, la veu literària més complexa i brillant que puga imaginar-se. I fa ja cinquanta anys que es va publicar aquella explosió de genialitat literària, i unes poques hores des que m'he llegit les últimes pàgines, i estranya no haver escoltat cap campana anunciant algun cinquantenari, ni falta que fa donat el seu caràcter de partrimoni íntim. Des d'esta setmana, també meu. Amics literats, perdoneu el retard.

La fi d'ETA

2011-10-21T00:21:00.004+02:00

Esta vesprada tres zombis emmascarats, tres espectres nascuts en l'antic odi, han llegit un comunicat que arriba quaranta-tres anys massa tard. Quaranta-tres anys és l'edat que tindria ara Miguel Ángel Blanco (en la foto), assassinat per ETA en 1997. A estos tres individus emmascarats se'ls ha oblidat un important detall en la seua posada en escena: demanar perdó.

Trish Keenan

2011-10-15T16:43:00.005+02:00

Portava temps escoltant un grup anomenat Broadcast i en particular la canço Minim, del seu àlbum Ha Ha Sound (2003), ple d'atmosferes nebuloses i veus que semblen evaporar-se en vels, en tenebres i ombres. Posats a descobrir més al voltant dels Broadcast m'entropesse amb la notícia següent: la seua cantant, Trish Keenan, va morir a principis d'any víctima d'un agressiu virus gripal. Tenia 42 anys. Pèrdua vital i musical, una mort que per a mi es fa més íntima encara per un detall biogràfic: Trish va nàixer el mateix any que jo: 1968. ¿No us passa que d'alguna manera us sentiu identificats amb aquells que són del vostre any? Hui, en plena nostalgia i tristor, he mirat en Wikipedia la llista de celebritats nascudes en 1968 i m'he trobat la més variopinta amalgama i un veritable microcosmos de mons que encara romanen i mons ja desapareguts. Exemples: Lisa Marie Presley (filla d'Elvis), Vlado Divac i Toni Kukoc (ex-jugadors de bàsquet de l'extinta Iugoslàvia), Zacharias Moussaoui i Mohamed Atta (terroristes de l'11-S), Céline Dion (!), Paolo Maldini (ex-futbolista), Traci Lords (actriu porno), Rober Korzeniovski (marxista polonés), Will Smith (rapper, actor), Naomi Watts (actriu).

Tornem a la música. Ací tenen el vídeo de Minim, amb la meravellosa veu de Trish Keenan. Descanse en pau.

Meat is Murder

2011-10-06T11:37:00.000+02:00

Els editors musicals de The Guardian, tan originals ells, han fet una innovadora proposta al voltant del grup The Smiths i els seus àlbums d'estudi (ací està el link corresponent). Es tracta de demanar als lectors que trien el seu disc predilecte i escriguen un breu text explicant el per què de la tria. En el meu cas, no tinc dubte: l'elegit és Meat is Murder (1985). Per què? Si lligen la meua ressenya ho descobriran. L'he titulada Meat is Discovery. ¿Algú s'anima a dir la seua? Jo podria fins i tot tirar una maneta amb l'anglés.

A week later...

2011-10-04T09:03:00.002+02:00

... the little cabin was still there, but the cat was gone (at least at that moment).

Lost in the city

2011-10-01T11:12:00.001+02:00

Someone had removed a cupboard door from the kitchen furniture and put it by the road so that a cat could find some shelter, and this person, maybe one of these crazy old ladies, had put some food under the small roof, and also a little branch from a nearby tree. And one day I walked by and heard a cat mewing sadly, and it was this pregnant black cat looking at me from the gutter and then I took a photo of her. City wanderers, yellow eyes, cars passing by.

Sky oh sky

2011-09-23T22:35:00.004+02:00

I took this picture the other day and then I thought it was the perfect sky for a picture: clear blue background, small clouds, no aeroplane smoke trails to be seen or falling satellites. No fallen angels either, no wishes.

(The building is located between Mislata and Valencia, near Parc de Capçalera).

Anna Calvi en concert

2011-09-19T12:31:00.012+02:00

Lloc: Sala Wah Wah, València. Data: 17-9-11.

Amb un repertori més bé curt, basat en el seu de moment únic i meravellós àlbum (recent finalista del Mercury Prize 2011), calia estar ben a prop de l'escenari per assaborir els matisos vocals i fins i tot el virtuosisme guitarrístic d'Anna Calvi. Hàbilment, em vaig situar a escassos metres d'on estava la cantant (o actriu?); al meu voltant, un bon nombre d'espectadors immersos en la calor (la pròpia Calvi va demanar que no es posara l'aire condicionat).

Així, a poca distancia, em van anar arribant els temes ja coneguts: Blackout, Desire, First we Kiss... Com a moments estelars de la nit destacaria la interpretació de Morning Light i la sempre sorprenent Jezebel. S'hi va incloure també una particular versió de Surrender, d'Elvis Presley. A aquelles alçades jo estava ja pràcticament en èxtasi, en un estat de plenitud estètica com mai abans en un concert. Tot gràcies a la subtilesa artística i la creativitat en estat pur de la Calvi, fins i tot la seua imatge aflamencada. L'acompanyava en l'actuació el seu habitual conjunt de bateria (Daniel Maiden-Wood) i harmoni (Mally Harpaz). En tot moment, vaig tenir la impressió d'estar davant d'una experiència irrepetible. Tot fa pensar que Anna Calvi es convertirà en un personatge important en l'escena pop dels pròxims anys, així que serà difícil tenir-la tan a prop en un espai de reduïdes dimensions com la Wah Wah. Potser per això mateix, una vegada acabat el concert vaig aprofitar per fer-me una foto amb l'artista, i després, mentre em signava el disc de vinil, vaig xarrar un poc amb ella.

Una volta comprat el disc, em vaig enrecordar d'un detall: no tinc tocadiscos. Serà qüestió de comprar-se'n un. Pel disc d'Anna Calvi i per tots els vinils dels anys huitanta que esperen pacients en algun traster.

---

Nota per als que arriben ací des de Facebook: sí, Jesús Sanchis i jo, Tadeus Calinca, som la mateixa persona.

Estiu de llibres

2011-09-16T15:57:00.012+02:00

Per circumstàncies, o pel que siga.

En els llargs dies de platja i terrassa i de prestatges nous en l'habitació dels llibres.

Un dia, en resum, vaig dir:

Este verano me he leído lo que no está escrito.

(Ilustració: Llibres grocs, de Vincent van Gogh).

Clovis et Remi

2011-09-10T23:33:00.012+02:00

Amb eixe nom podrien ser qualsevol cosa: el títol d'una película de la Nouvelle Vague, una elegant marca de prêt-à-porter, un duo d'humoristes francesos de l'època d'Yves Montand, amb corbata de llacet i tot, o una parella de famosos estafadors parisins. Doncs no, res de tot això. Els nostres amics Clovis i Remi són, en realitat, molt més ilustres. Vegem qui és qui.

- Remi, també conegut com a Saint Remi (437-533), o si ho prefereixen Sant Remigi, va ser bisbe de Reims i figura destacada en la França post-romana.

- Clovis I (466-511), o Clodoveu I, va ser coronat rei de tots els Francs l'any 481, un fet que es considera cabdal en el desenvolupament posterior del que seria França.

Els destins dels dos personatges es van unir a finals de segle V, quan el rei Clovis, després de la batalla de Tolbiac, on segons sembla s'observaren senyals divins (molt a la manera de Constantí i la batalla del Pont Milvi), va decidir convertir-se al cristianisme. La cerimònia del bateig reial va ser oficiada pel bisbe Remi a la catedral de Reims, un 25 de desembre. En aquesta solemne ocasió (vegen ilustració a la dreta), Remi va pronunciar unes memorables paraules, enregistrades en llatí:

Adora quod incendisti, incende quod adorasti.

Traducció: Adora allò que vas cremar, crema allò que adoraves.

A mi aquesta frase em fa pensar.

Amélie Nothomb

2011-09-05T16:57:00.004+02:00

Encara som a l'estiu i jo continue amb la meua llista de lectures. L'última en caure ha sigut Les Catilinaires, novela de l'autora belga Amélie Nothomb. He de dir que ha sigut del millor que he llegit darrerament. Nothomb escriu amb una prosa precisa, poc donada a les floritures. Vegem per exemple com descriu en dues pinzellades un dia de primavera:

"Il faisait splendide, ce jour-là: c'était un début d'avril comme on les décrit dans les manuels scolaires, avec des fleurs légères comme des héroïnes de Maeterlinck".

El to de la novela és seriós, profund, però està salpicat de moments que produeixen un franc riure. L'argument de Les Catilinaires no és nou: un esdeveniment trenca la vida plàcida que portaven fins ara els protagonistes. La mestresa novelística d'Amelie Nothomb fa que aquest argument gire de maneres inesperades, i amb fluïdesa.

Fa uns anys vaig llegir una altra novela de Nothomb, titulada Cosmética del enemigo, aquesta vegada traduïda al castellà. Siga com siga, aquella lectura no em va deixar cap record. Potser estava pensant en altres coses mentre la llegia, o senzillament la història no va trobar en mi cap eco on poguera prendre alguna mena de sentit. Igual és culpa de la traducció: a vegades pense que un text traduit perd gran part de la seua ànima.

Per sort, els novelistes solen tenir un ampli repertori de noveles d'on poder anar assortint-se. En tinc dues de la Nothomb en la recàmera. Primer, un text escrit en forma d'obra de teatre que du per títol Les Combustibles. Després, la seua opera prima, Hygiène de l'assassin, una novela que va entrar com un bou (no sé si "Ratón") en el món literari francés quan va ser publicada en 1992. L'autora tenia llavors vint-i-cinc anys.

Patrick Modiano: llegir o no llegir

2011-08-31T19:22:00.002+02:00

M'he llegit la novela La ronde de nuit, de Patrick Modiano, pensant que seria una bona manera d'introduir-me en el món literari d'aquest autor francés, i el resultat és que no sé si tinc ganes de continuar l'experiència. S'ha de dir que La ronde de nuit és una obra que l'autor va publicar quan tenia només 24 anys, en 1969. En termes novelístics, en plena infantesa. ¿Es pot jutjar un autor per allò que va escriure sent tan jove? No sé. Es tracta d'una novela on hi ha una clara voluntat d'experimentació. Al cap i a la fi, segons he llegit després, Modiano va comptar amb l'amistat i els consells literaris de Raymond Queneau, l'autor dels cèlebres Exercices de style. Per altra banda, el tema de La ronde de nuit em recorda a algunes películes de la Nouvelle Vague, com aquelles de Godard en què es retraten els baixos fons de la societat francesa. En la novela de Modiano desfilen persontages sense escrúpols, vividors, traïdors; hi ha també una mena de conflicte interior en l'ànima d'un dels personatges, molt en la manera de Crim i Càstig o com en Bande à part o A bout de souffle. Però vaja, en el cas de Modiano tot queda una mica a mitges: personatges desdibuixats, acció desdibuixada, pretensions experimentals descafeinades.

¿Tornaré a llegir a aquest autor? La resposta és no. La cosa podria canviar només si algú, no sé qui, em recomanara alguna de les noveles de Modiano vivament i expressiva.

Hòmens i falagueres i arena

2011-08-29T11:13:00.002+02:00

L'estiu literari és tan llarg que fins i tot em dóna per a llegir allò que igual no llegiria. Ho dic perquè sóc poc propens a la literatura de caire local, i el recent recull de contes de Toni Cucarella, Hómens i falagueres, ho és. Però també és obra d'un autor que sap el que es fa; un narrador que té allò que molts voldrien: la capacitat innata de saber narrar.

Els contes estan ambientats en la ciutat de Xàtiva i semblen nàixer de la pròpia memòria colectiva que ha mamat l'autor des de la infància. Se'ns descriu un món detallat que és el de l'autor, ja siga el viscut per ell mateix o el que és producte de la senzilla mitologia de carrer i postguerra. Potser després de llegir tanta novela centrada en personatges aristocràtics o de classe mitjana-alta (Yourcenar, Stendhal, etc.), m'abellia llegir aventures d'herois pobres, pedaços d'humanitat amagats darrere d'un taller de costura o de fusta o en la cua de l'atur. Els relats són molt de primera mà, de primera persona i quasi de primera persona plural. També tenen una vessant de testimoni històric, centrat en la repressió franquista, que potser merma el fil literari i li'n conferix un altre, més documental. El llibre, de tota manera, es llegeix amb fluïdesa en una tarda de platja; tot deixant-lo damunt l'espardenya bruta d'arena, li vaig fer la foto que veuen ací a la dreta.

Com deia, uns relats de marcat caràcter local, referits a una localitat que és la meua i on apareixen llocs per a mi ben coneguts, com ara els dos carrers xativins on he viscut. Xàtiva és una ciutat menuda però amb una identitat pròpia i una història que demanen a crits ser objecte literari. El llibre m'ha fet redescobrir parts de la ciutat que no coneixia tant, una espècie d'univers paralel situat a poca distància, o, segons com es mire, molta. Conviuen en una petita capital de comarca estrats diversos, mitologies de barri, de família, de costera muntanyenca, de replaça. No sé si els relats d'aquest llibre poden obtenir igual ressò en el possible lector que no conega de primera mà els espais que s'hi evoquen, però la quallitat narrativa és una garantia. Hi ha fusta d'escriptor. La gran novela de Cucarella, potser, està encara per escriure's.

Delegar

2011-08-27T21:37:00.001+02:00

POBRE:
Pues a mi necesidad
le falta ley y razón,
atreveréme al Rey mismo.
Dadme limosna, Señor.

REY:
Para eso tengo ya
mi limosnero mayor.

(Pedro Calderón de la Barca, El gran teatro del mundo).
......

És estiu, seguim llegint.

Pumby

2011-08-04T00:17:00.004+02:00

M'entere per la premsa (p.e. ací) de la mort del dibuixant valencià José Sanchis (1932-2011), creador d'un dels personatges de tebeo que més m'agradava en la meua infància: el gatet Pumby. Un els meus rituals en la Fira d'Agost era anar a les paradetes de tebeos i comprar-me algun àlbum de Pumby per engrandir la colecció. Dir, de pas, que aquelles multicolors paradetes eren llocs de veritable fascinació en aquells temps de televisió en blanc i negre. Ai, els vells temps! Ara no sé ben bé que s'ha fet d'aquella colecció; les darreres mudances poden haver extraviat algun que altre número, que en molts casos estaven ja deteriorats. Em queda la satisfacció d'haver-los disfrutat i de vore com, dècades després, les meues nebodes també se'ls llegien.

Des d'ací, el meu sincer homenatge a la figura de José Sanchis. Descanse en pau.

Compositors en miniatura (1): Sergei Prokofiev

2011-08-02T10:17:00.000+02:00

Deixem a banda òperes, ballets, simfonies, concerts de piano, de violí, o altres excelses creacions de llarga durada. Deixem-les per a un altre moment si eixe moment arriba. Internet ens du cap a la miniatura. ¿S'amaga un diamant dins del tweet musical, o, com en la jungla del Congo, al darrere de brutícies i guerres i fenòmens davant els quals giraríem, grotescs, la mirada? No sé. Ací tenen un petit diamant: Sonata nº 2 per a violí i piano, opus 94, de Sergei Prokofiev. 3r moviment, interpretat per Martha Argerich i Gidon Kremer.

En mig de l'estiu.

2011-07-31T12:33:00.005+02:00

Estic sent fidel a la llista de lectures que em vaig proposar per a l'estiu i, el que és més inusual, estic acabant cada lectura que comence, p.e.:

Le Rouge et le Noir, novela publicada en 1830 per Stendhal. 600 pàgines. Se'ns narren les vicissituds vitals, morals i amoroses del seu principal protagonista, Julien Sorel. És també un testimoni d'una època, la de la França postnapoleónica.

The Corrections, novela publicada en 2001 per Jonathan Franzen. 600 pàgines. Se'ns narren les vicissitud vitals, morals i amoroses dels seus protagonistes, els membres de la família Lambert. És també un testimoni d'una època, la dels EEUU de principis del segle XXI.

En tots dos casos, literatura de gran volada, més allà d'arguments i anècdotes.

Per circumstàncies personals estic dedicant més temps del que voldria a la lectura. Continuant amb la llista, estic ara amb Sobre héroes y tumbas, novela que volia haver llegit fa molts anys i que ara, sense aquell estusiasme per la literatura hispanoamericana, i a pesar dels anys passats, trobe encara fascinant.

A més, m'atreviria a afegir dos llibre més a la ja llarga llista. Apuntem:
- A Handful of Dust, d'Evelyn Waugh. (animat per aquest article del Guardian).
- Habladles de batallas, de reyes y elefantes, de Mathias Enard. (una lectura lleugera, de camp i platja).

Vida i mort de Bruno Schulz (I): la seua mort

2011-07-01T23:47:00.004+02:00

Era l'any 1942 i les forces del Tercer Reich s'havien estés per quasi tot Europa com una fulgurant taca d'oli. En el front de l'est havien ocupat Polònia i Ucraïna, on, entre altres coses, van posar en pràctica la política antisemita del règim en la seua forma més criminal i espantosa. Els Einsatzgruppe ("grups d'acció") de les SS anaven de poble en poble exterminant els jueus que hi trobaven o deportant-los a infames ghettos en les ciutats, tal com va quedar reflectit amb tot detall en diaris i cartes que encara es conserven d'alguns dels seus membres. S'ha de dir, per altra banda, que en molts casos les forces dels SS-Einsatzgruppen comptaven amb la connivència i colaboració de gran part de la població local, fortament antisemita.

Centrem-nos ara en dos personatges: Karl Günther i Felix Landau.

Karl Günther era oficial de la Gestapo i estava destinat en la ciutat de Drohobych, actualment en Ucraïna. Entre les seues activitats estava la de gestionar la vida i la mort dels jueus que s'amuntegaven a la ciutat. Com altres alts càrrecs nazis, tenia a la seua disposició uns quants jueus que utilitzava com a esclaus per a determinades feines. Per exemple, en tenia un que era el seu dentista particular.

Felix Landau (foto de l'esquerra) era també oficial de la Gestapo a Drohobych, i com el seu colega Günther, tenia al seu servei una colla de jueus. Landau era un criminal amic de les arts, i li va encomanar a Bruno Schulz, reconegut ilustrador i escriptor jueu, que li pintara uns murals a sa casa. Els murals, que es conserven encara parcialment, representaven escenes dels contes dels germans Grimm.

Un dia de novembre de 1942, Felix Landau va sortir amb uns companys pels carrers de Drohobych amb la intenció de passar una estona disparant aleatòriament als jueus que s'anaven trobant pel carrer, un entreteniment habitual entre els oficials de la Gestapo. Un dels jueus assassinats en aquella ocasió va ser el dentista de Karl Günther. En represàlia per aquesta acció, Günther va assassinar a trets, en ple carrer, al pintor protegit de Landau. Així es com va morir Bruno Schulz, una de les figures més importants de la literatura en polonés de tots els temps.

Gossos literaris

2011-06-29T16:03:00.002+02:00

No m'agraden especialment els gossos; si haguera de triar animal de companyia en preferiria un menys humanitzat o menys dòcil, posem per cas un gat, o un lleopard de les neus. Tampoc sóc amic de llegir relats breus; els trobe, molt sovint, absents d'interés.

Doncs mira per on, entre els meus records literaris més estimats hi ha almenys dos relats breus que parlen de gossos.

El primer es titula O crime do professor de matematica, i és obra de l'escriptora brasilera d'origen ucrainés Clarice Lispector. El conte, que forma part del llibre Laços de família (fàcilment trobable en castellà o català), narra la següent acció: un professor de matemàtiques porta en el cotxe el cadàver d'un gos que ha de soterrar en algun lloc. Els que han llegit algun relat de Lispector saben que no hi ha paraules per a descriure'ls, ni pense trobar-les. Benvinguts a l'univers Lispector.

Més recentment, he llegit un relat anomenat Nimrod, que ens narra una escena en la qual un gosset apareix, o és vist, o és rebut, en la cuina d'una casa. Una petita joia literària d'a penes sis pàgines. El seu autor és el polonés Bruno Schulz, que le va incloure en un recull anomenat Les botigues de color canyella (1934). Narracions enigmàtiques, escrites amb prosa pictòrica i onírica. No tardaré molt en dedicar-li un post a eixe gran desconegut, Bruno Schulz.

Ens hem de convertir en els censors despietats de nosaltres mateixos

2011-06-21T13:41:00.001+02:00

Hi ha certa nostàlgia per la música pop-rock dels anys huitanta, que afecta principalment a aquells que, com jo mateix, vam viure la dècada en plena adolescència. Hi ha també, però, joves creadors d'ara que, sense tenir l'experiència de primera mà, s'estan dedicant a recrear i reinterpretar aquella música. Un d'ells és el nordamericà John Maus, nascut precisament en 1980. El seu tercer àlbum, que porta l'estrambòtic títol de We Must Become the Pitiless Censors of Ourselves, serà publicat pròximament. De moment, es pot escoltar íntegrament en aquesta pàgina web, de la revista NPR, que inclou també un interessant article.

Els temes d'aquest àlbum, i també els dels dos anteriors (Songs, 2006, i Love is Real, 2008), poden definir-se com una espècie de magma psicofònic on reverberen grups com ara New Order, Orchestral Maneouvres in the Dark o The Chameleons, entre altres, una amalgama de sonoritats nascudes en el sintetitzador i melodies pegadisses ultra-huitanteres. Potser el disc no passarà a la història com una obra mestra però conté almenys un tema que em sembla colossal. Es diu Streetlight i és la primera pista del disc (mireu el link més amunt). Va ser posar la canço i començar a ballar com un jovenet pels corredors del meu pis!

Petrushka

2011-06-13T21:54:00.003+02:00

No sóc amic d'efemèrides però esta és insuperable. M'ha fet memòria un article aparegut en la revista musical NPR: hui fa 100 anys es va estrenar el ballet Petrushka, amb música del gran Igor Stravinsky (1882-1972*). L'any anterior havia sigut L'Ocell de Foc, després vindria La consagració de la Primavera. Tot això en consonància amb Diaghilev (empresari), Nijinsky (ballarí), Fokine (coreògraf) i altres personatges ja llegendaris reunits al voltant dels Ballets Russes.

Senyors, em lleve el barret! Ací tenen una de les explosions de creativitat més extraordinàries que se'm puguen venir al cap. Petrushka, primera part:

* Em fa goig pensar que quan vaig nàixer, Igor Stravinsky encara era viu. Això em permet un meravellós lligam amb el passat. En la seua caòtica autobiografia, que vaig llegir fa temps, Stravinsky recorda un moment de la seua infància en què va vore en persona al més gran entre els grans: Piotr Ilich Tchaikovski (1840-1893).

Lectures d'estiu

2011-06-11T10:58:00.013+02:00

Comencem la temporada amb Le rouge et le noir, de Stendhal, tot un clàssic.

(Per si de cas, amb el diccionari ben obert)

I en llista d'espera, o millor dit en les baldes de la prestatgeria, trobem els següents llibres:
    - Les Catilinaires. Amélie Nothomb
    - The Corrections. Jonathan Franzen.
    - Sobre héroes y tumbas. Ernesto Sábato.
    - Homes i falagueres. Toni Cucarella.
    - El cobrador. Rubem Fonseca.
    - Almas muertas. Nikolai Gogol.
    - Les botigues de color canyella i El sanatori de la clepsidra. Bruno Schulz.
    - Le coup de grâce. Marguerite Yourcenar.

¿Tindré temps per a tots? Entre terrasseta i platja, diria que sí.

Arquitectura moderna: ètica i estètica

2011-05-25T16:50:00.004+02:00

Ens agrada mirar, admirar, contemplar allò que ens sembla bell. De vegades la contemplació ve obstruida per determinades reflexions. Ens pot passar quan visitem una catedral barroca i ens vénen a la ment els excessos històrics de l'església catòlica, o davant d'un edifici fet en l'ona franquista o en un país de règim comunista o sotmés al feixisme; pensem potser que ens agrada allò que veiem però ens costa abstraure'ns del context original.

Tinc reflexions d'aquesta mena a València. M'agraden els edificis moderns de la meua ciutat i quan passege amb la bici pel llit del riu no puc més que admirar tot allò que s'ha erigit en la Ciutat de les Ciències i zones adjacents. Al mateix temps pense en la quantitat de diners que s'han balafiat per tal de construir tots els edificis i iluminar-los cada nit, uns diners que indiscutiblement farien falta per a altres coses potser més necessàries, com l'educació o la sanitat. De tota manera, em mire els edificis i em semblen meravellosos. ¿Què fem? ¿Ètica o estètica?

Una cosa és certa: edificis com els de la Ciutat de les Arts i les Ciències són una mica excessius per a una ciutat com València, que no arriba al milió d'habitants. Tindrien més sentit a París o Londres, o Nova York. En la meua ciutat semblen més el capritx faraònic del polític de torn que la conseqüència més o menys lògica de l'esplendor d'una gran ciutat.

Pugem de nivell, situem-nos a Barcelona. Potser en la capital catalana, més gran i més rica, hi ha més espai per a la sumptuositat arquitectònica. En els darrers temps s'han construit un gran nombre d'edificis de disseny punter, que són motiu de joia per als amants d'aquestes coses, com ara jo mateix. Però clar, aquests edificis poden vore's també com monuments al capitalisme ferotge, demonstracions de força de determinades corporacions o poders fàctics, ostentació de riquesa o façana publicitària dels qui tenen el poder, terrenal o no.

Tornem a la qüestió d'abans: ¿ètica o estètica? Moltes vegades em deixe de reflexions i simplement contemple allò que m'agrada contemplar, sense més. Com a mostra, les fotos que vaig fer a Barcelona l'altre dia, tot passejant per la zona del Fòrum, per a mi nova:

Jo també estava allí

2011-05-23T16:52:00.002+02:00

Com un visitant, observava allò que s'esdevenia a la Plaça Catalunya de Barcelona, on els joves indignats acampaven, s'unien en assemblees i existien en el seu somni.

Als voltants de la plaça dotzenes d'autobusos sense sostre portaven al llom turistes i més turistes provistos de càmeres i pells bronzejades.

Fotos que vaig fer aquells dies:

Breus pinzellades de folklore norueg

2011-05-19T22:28:00.003+02:00

La culpa la té el hardingfele, el violí tradicional de la música noruega. Em xifla la música de violins, i ací tenen una mostra: Christian Borlaug toca unes Fanitullen pa hardinfele:

Les danses tradicionals noruegues s'executen amb ordre i simetria, com si ningú haguera trencat mai un plat. No sé, potser hi trobe a faltar una mica d'efervescència vikinga, però és el que hi ha:

Heinrich Biber

2011-05-07T13:39:00.007+02:00

L'altre dia compartia autobús amb una persona que m'ensenyava amablement el contingut del seu ipod, en el qual, en comptes de la música que calia esperar donades les falses apariències, em vaig trobar un tresor on predominaven obres de Shakespeare en anglès i una gran quantitat de gravacions de música clàssica, entre les quals sobreeixen les interpretades per Jordi Savall i els seus diversos conjunts instrumentals. Un i-pod avec une diférence!

Inspirat per aquell procelós viatge en autobús, em vaig posar a buscar gravacions de música barroca i així, buscant, fiu un bon descobriment: Heinrich Biber (1644-1704), compositor bohemi. El disc revelador és una exquisida gravació de Jordi Savall on s'interpreten dues peces de Biber: la Battalia a 10 i el Requiem a 15.

M'he quedat bocabadat amb Biber, i continue cercant i recercant. Ací tenen una petita mostra del disc de Savall: l'Introitus del Requiem:

L'altra peça, la Battalia, és també destacable. Fer composicions musicals inspirades en batalles era típic en el Renaixement i el Barroc. Recorde algun exemple de Josquin Desprez, o potser m'equivoque. En el segon moviment de la Battalia de Biber hi ha un moment en el que reina el caos i els instruments semblen anar cadascú a la seua. ¿Expressionisme avant la lettre? Potser. Ací tenen la Batalla de Biber, dirigida per Savall:

Harmonies d'un altre món, en el qual les batalles i la guerra tenien formes ja poc usuals. Vivim en un món on les guerres són esdeveniments solapats, esmorteits, quasi silenciosos. No hi camps de batalla ni exèrcits enemics formats l'un enfront de l'altre en el camp que serà dels corbs. Les guerres d'ara, com la de la Jihad, són diferents. L'altre dia Osama Bin Laden (1957-2011), terrorista, va ser executat d'un tret al cap per ordre d'un premi Nobel de la Pau. Deu anys abans, la guerra era en el cel i els carrers de Manhattan ¿Hi ha algun compositor que poguera recrear eixes 'batalles' en forma musical? ¿Com seria eixa música?

Cattus qui observabat

2011-04-21T23:18:00.003+02:00

Eram vespere alio die in schola linguarum et, dum discipuli mei longam difficilemque probationem facebant, ego, in magnum taedium allatus, legebam liberum aut intuebar per fenestram.

Infra, in medio insulae domorum, erat albus cattus qui deambulabat lente per tectos. Vidi eum ascendere album murum domi sui et se ad atrium vicinorum inclinare. Mansit illic, immobilis, ad tota observanda.

Per plus quam horam unam miravi procul album cattum qui observabat. Et nunc me quaero: observabatne aliquis me dum ego observabat cattum qui observabat ultra?

Deerhunter i altres

2011-04-20T17:33:00.003+02:00

Continuem escoltant música.

La collita del 2010 ha sigut més que destacable, amb joies com el disc dels School of Seven Bells, dels quals parlàvem ací, i un descobriment inenarrable i que encara farà que parlar: Halcyon Digest, dels Deerhunter. Ací tenim el seu tema Coronado:

Doncs sembla que el 2011 ha començat també molt fort. A principis d'any llegia una crònica en el Guardian on es deia que el disc d'Anna Calvi (homònim) era 'un dels millors discos de l'any'. Frase curiosa tenint en compte que va ser escrita al gener, però encertada. De la gran Anna Calvi ens fèiem ressò ací.

L'any va fent-se vell, i mentre esperem a anar calibrant els esperats i nous àlbums de The Pains of Being Pure at Heart i de Fleet Foxes, ens trobem amb petits treballs considerables, com el darrer disc dels australians Architecture in Helsinki, un grup de llarga trajectòria i que mai m'havien cridat l'atenció fins a la publicació de Moment Bends. Com a mostra, un tema anomenat B4 3D:

Llegir després d'anar

2011-04-18T10:27:00.006+02:00

De vegades ens agrada llegir literatura sobre el lloc que visitem. Podem fer les lectures abans de marxar, o una vegada tornats a casa; també hi ha qui llig durant el propi viatge, com establint una realitat paralela.

Fa un parell d'anys vaig fer un curt periple d'estiu per terres de la Provença. No portava cap motivació literària concreta més allà d'un grapat de referències sense major pes en la meua imaginació: Mistral, Dante, Tartarin de Tarascon. L'únic llibre que em feia goig comprar era la novela titulada A Year in Provence, de Peter Mayle, més que res perquè em sonava com el títol d'una exitosa sèrie de la BBC dels anys noranta. Quan viatge a les ciutats sovintege llibreries, i en aquesta ocasió el pretext era trobar el llibre de Mayle, en anglès. El vaig buscar a Nimes, i potser també en algun altre lloc abans d'arribar a una llibreria anglesa d'Aix-en-Provence en l'escaparate de la qual lluïa l'exemplar de la novela; volent entrar-hi em vaig adonar que era diumenge, cosa difícil de saber per al turista. En tornar a València vaig haver d'encomanar el llibre per Internet i a la fi em va arribar.

Tenia, no sé per què, certa noció de A Year in Provence com una novela que podia valer la pena i el que em vaig trobar era un relat costumista, i humorístic, sobre una parella d'anglesos amb força diners que es compren una casa a la Provença i han d'enfrontar-se amb tota mena de vicissituds per a poder instalar-se en condicions, com si les preocupacions i hobbies d'una família acomodada m'importaren molt. La novela té una mica de sabor a 'expatriate novel' (m'acabe d'inventar el terme), i diria que ja se n'han escrit algunes; d'alguna manera, és la novela que tindria en ment qualsevol britànic lletraferit que s'ha comprat una casa en la Vall de la Gallinera, o en Lloc Nou d'en Fenollet, i pensa que la seua aventura té el rang d'odissea seudo-colonialista.

En fi, la novela de Mayle era ocurrent però no complia les expectatives. Ahir pel matí, passejant per la Fira del Llibre de València, vaig trobar el llibre que volia llegir després d'aquell viatge. Es titula Las ciudades blancas (ed. Minúscula), i és del gran Joseph Roth (1894-1939). En ella es narra un viatge riu (Roine) avall, cap a les ciutats blanques que somiava l'autor des de xiquet. Blanques per a algú que ve de la foscor, o més bé d'allò gris; fins i tot d'una guerra europea.

Comença amb dos ciutats que no conec: Lió i Vienne, i això fa que la narració, tot i ser estimulant, em rellisque una mica. Em parlen d'un lloc que desconec i sóc apenes capaç de sentir allò que em diuen. Després vénen Avinyó, Nimes, Les Baux, Arles, fins i tot petites pinzellades de Saint Rémy i Orange, i la cosa canvia; faig meues les imatges de Roth, entenc el que em diu quan em parla de l'edat de les pedres i dels diferents matisos de la llum del cel i de la pròpia pedra.

"La luz viva proyecta sombras definidas y crea una diferencia más acusada entre las zonas iluminadas y las umbrosas. El sol multiplica y hace crecer los detalles. En los países nebulosos y carentes de sol, los detalles se pierden, y se tiene la sensación de que el cielo profundo y pesado aplasta todo cuanto sobresale. Yo sólo había caminado por países nebulosos."(p. 43).

Una petita peça mestra de la literatura del segle XX, de mans d'un dels grans, Joseph Roth. Tan gran que té l'encert de començar el llibre dient quins són els seus límits, i la seua natura, com a escriptor. Paràgraf humil i magistral alhora:

"Un buen día me hice periodista, desesperado, porque ninguna profesión era capaz de colmarme. No pertenecía a la generación de los que abren y cierran la pubertad escribiendo versos. Tampoco formaba parte de la ultimísima generación, aquella que recurre al fútbol, al esquí y al boxeo para alcanzar la madurez sexual. Sólo podía ir en una modesta bicicleta de piñón fijo y mi talento poético se limitaba a precisas anotaciones en un diario." (p. 7).

Nota: la primera foto és d'unes restes romanes a Glanum, prop de Saint Rémy.

ONGs

2011-04-07T13:51:00.001+02:00

En el pitjor dels casos, una ONG és un grup de persones que, emparant-se en un suposat altruisme, es dediquen a enriquir-se de manera fraudulenta. En els darrers temps s'han destapat alguns frauds notables. Naixen en la nostra societat com un tentacle més de la corrupció i el cinisme.

En els casos més normals, una ONG és una agrupació d'individus que s'uneixen per ajudar als desfavorits. Ho fan amb una sincera intenció de ser útils a la societat, o al món, però en realitat el que molts d'ells busquen és l'autoajuda: fer noves amistats, trobar parella, fer viatges a baix preu amb l'excusa fàcil de la cooperació, anar-se'n cada nit al llit amb la conciència 'tranquila' d'haver fet alguna cosa pels altres, tot i que en la majoria dels casos les seues almoines milimetrades tenen una repercussió mínima en els suposats destinataris de l'ajuda, que se sol perdre entre corrupteles diverses, interessos de tota mena, limbs legals o ilegals i els interminables entrebancs disposats pels poders polítics, militars i fàctics.

En el millor dels casos, una ONG la formen persones que van una mica més enllà. El que fan és actuar, i ho fan de l'única manera possible: sent més pobres, compartint de veritat allò que tenen.

Arribats a este punt, ja no sé si estic parlant d'ONGs o de religions.

Allò era el riu, açò és el mar

2011-03-30T17:47:00.003+02:00

En anglés s'utilitza l'expressió 'one-hit wonder' per referir-se als grups de música que només han fet una cançó destacable; la resta de la seua producció, per regla general, queda en l'oblit. Els exemples són numerosos. En l'àmbit erspanyol, poer exemple, està Nacha Pop amb la seua Chica de ayer o Burning, amb ¿Qué hace una chica como tú en un lugar como este? En el pop anglo-saxó la llista de 'one-hit wonders' és interminable. A bote pronto em vénen al cap els Immaculate Fools amb el seu tema homònim. I podrien ser molts altres.

Un dels grups que jo considerava dins d'esta categoria eren els Waterboys, grup escocés-irlandés que passarà a la història per TheWhole of the Moon, tema magnífic, atemporal, amb capacitat per eclipsar qualsevol cançó de qualsevol disc de qualsevol època. Jo pensava que ahí acabaven els Waterboys, però l'altre dia vaig (re)descobrir que en realitat hi va haver vida més allà del Whole of the Moon. I ho vaig fer gràcies a una cançó titulada This is the Sea. La història del reencontre és molt simple: la cançó, senzillament, em va emocionar. Molt.

Podríem dir allò de 'tanca els ulls i escolta-la', pero jo afegiria 'pega-li també una ullada a la lletra'. Perquè la cançó amaga una gran metàfora: la del riu com a vida estreta enfront del mar com a espai lliure. Primera estrofa:

These things you keep
You'd better throw them away.
You wanna turn your back
On your soulless days.
Once you were tethered,
And now you're free.
That was the river
And this is the sea.

Ens parla dels dies sense ànima, dels temps antics en què estàvem encadenats, ens parla de llançar allò que guardem.

You've got a war in your head
And it's tearing you up inside.
You're trying to make sense
Of something that you just can't see.

Hi ha una guerra en el teu cap que t'està destruint, vols trobar-li el sentit a allò que no veus. Alguna vegada, fa molts anys, el món estret semblava un mar de somnis; els projectes eren nombrosos i portaven una xifra que els feia indesxifrables. Allò era el riu, diu la cançó. L'Amazones, el Danubi, l'Albaida. Algú va escriure en un tros de paper "Dans ta tête il y a une guerre". Anys abans omplíem pàgines que ara ens miren envellides.

Escoltem la cançó. ¿Ulls closos?

Radiet

2011-03-26T19:09:00.004+01:00

Fa uns mesos que porte vivint en la meua nova casa i des del primer moment una de les meues principals ocupacions ha sigut comprar coses que feien falta: mobiliari, electrodomèstics, complements varis, tota mena de coses. El procediment és el següent: detecte alguna cosa que em cal tenir i llavors comence el procés d'indagació: entendre el producte, comparar models, preguntar a gent que sap, mirar preus, colors, textures, qualitats.... Com deia la cançó dels Smiths (Nowhere Fast): Each household appliance / is like a new science / in my town.

Les darreres setmanes he sentit la necessitat de comprar-me una radiet per a la cuina, més que res per escoltar RNE 3 mentre escure. Hui, per fi, m'he comprat l'equipet, un reproductor portàtil de CD amb ràdio. M'he posat a fer proves i per molt que ho he intentat no he aconseguit sintonizar la freqüència de Radio 3, així que m'he dit a mi mateix que millor amb un CD. I he optat per un clàssic egregi: el Washing Machine de Sonic Youth. Doncs ací va una mostra: Diamond Sea.

Portada del disc:

Qawwalis and ragas

2011-03-16T11:20:00.004+01:00

Something happened to me the other day that took me back to Indo-Pakistani music. Life is like a cycle; memories and music are there to go back to.

Let's listen to this jewel: Abida Parveen's rendering of Sahib mera ek hai, a poem by Kabir, the weaver-mystic poet:

And what about some sitar music? The great Ravi Shankar (see photo below) with his daughter Anoushka, also an extraordinary sitar player.

Encanteri hitita

2011-03-13T22:20:00.004+01:00

Buscant coses hitites per Internet em vaig trobar amb una cançó titulada Hittite Dung Incantation (= Encanteri hitita amb fems), d'un grup heavy anomenat Nile. Soroll en estat pur, lletra cantada amb veu gutural suposadament diabòlica, rollo místic-apocalíptic una mica infame i amb cada vegada menys adeptes. Ací tenen el vídeo:

Dut per la curiositat, em vaig mirar la lletra de la cançó a vore què deia. M'esperava algun desficaci sense cap suc i el que em vaig trobar és, de fet... un autèntic text hitita traduit a l'anglés! Tal qual, provinent d'una tauleta trobada a Bogazkoy. S'hi descriu un encanteri contra la bruixeria fet amb una curiosa mescla de merda de gos i farina de civada. Més informació ací, o ací.

You come to me
Because you believe I can cast out demons
To ward off the evil eye
To nullify some sick sorcery that is upon you

I mix the dung of a dog
Foul canine excrement
With barley flour
Smear it on your shoulders
Cast it from you
And feed it unto you

I have removed the demon Algalmati from you
I have pushed the demon Annamiluli from your skull
I have extinguished fire from your brow
And ignited it in the sorcerers head

I have driven away the stench of the dog from you
But the dogs excrement
The dogs flesh
The dogs bones
You must utterly consume
Lest the dogs shade
Thinks it may yet return
And will not rest
Relentlessly tormenting you
All the rest of your days

I dic jo: ¿els Mateta de Fenoll Faulk Band no farien la versió en hitita?

El mal del ímpetu

2011-03-08T00:42:00.001+01:00

De vegades veig un programa del Canal 33 anomenat L'Hora del Lector, on tota una galeria de personatges de la fauna literària (crítics, autors i alguna que altra rara avis) fan allò que més els agrada: parlar de llibres. Alguns dels tertulians habituals són força divertits, com ara Víctor Amela (foto), saben crear un clima propici per a l'esbarjo literari.

Per cert, veig TV3 i C33 a través d'Ono, que si no de què.

En el darrer programa parlaven, entre altres, d'una breu novela del gran Ivan Goncharov titulada El mal del ímpetu (Minúscula, 2010). Escrita als anys 1830, El mal del ímpetu ens parla de l'acció i de la inacció, i es centra en una qüestió que em toca de prop: la dèria de fer passejades pel camp i de voler estar en contacte amb la natura. Tema estrany per a un exquisit opuscle que invita a seguir llegint obres de Goncharov, com ara el seu clàssic Oblómov.

Escriure noveles és un art però també ho és publicar-les. L'editorial Minúscula porta uns anys construint un catàleg primorós que inclou textos una mica fora d'ona, o, segons com es mire, rareses que caldria molt bé llegir. L'art editorial consisteix en no deixar en l'oblit determinades obres. Em va posar sobre la pista de Minúscula l'escriptor Toni Cucarella, que me'n parlava meravelles tot recomanant-me alguna lectura. Va ser fa un parell de setmanes amb motiu del lliurament de premis del Penjoll, i només per això ja va valer la pena anar-hi. Meditació, contemplació, ponderació, dubte: aquell dissabte va ser per a mi, guiat per núvols, una jornada de cansament i encanteri. Algun dia descriuré la petita odissea. Mentrestant, vaig llegint Gógol i Goncharov.

Rotomància

2011-03-05T23:44:00.000+01:00

Esta vesprada, mentre feia coses per casa, m'he tirat un poderós rot que deia més o menys el següent "YO HE BAILAO". ¿Què s'amaga en eixa frase rotada? ¿Una premonició, un missatge del meu subconscient? Siga com siga, que me quiten lo bailao.

Zombis valencians

2011-02-24T10:43:00.000+01:00

Segons conta la llegenda, el Cid Campeador va guanyar la seua última batalla, la de València, després de mort. Els seus soldats van decidir nugar el cadàver al seu cavall, Babieca, i es van llançar contra els crèduls sarracens que, impressionats per la presència del cabdil burgalés, van sucumbir sota les armes cristianes.

Uns quants segles després sembla que es pot repetir la història. Esta vegada la batalla és electoral, i el protagonista és un suposat cadàver polític, el Sr Francisco Camps. Tot és possible a València. Ja ho diu la cançó: per ofrenar nous zombis a Espanya!

Als EEUU, Frank Sinatra; en Espanya, Raphael; i en Txecoslovàquia...

2011-02-03T00:35:00.006+01:00

... Waldemar Matuska. Ací el tenen en acció. El tema es diu Slavici z Madridu, i jo el traduiria per "Uns eslaus a Madrid". El vídeo està ambientat, a la seua manera, en l'època dels Àustries. En fi, no sé: pasen y vean. Advertència: el contingut del vídeo pot ferir la sensibilitat estètica del'espectador, sobretot quan apareixen en escena una espècie de tunos ballant flamenco.

Però bé, s'ha de reconéixer que el nostre amic Waldemar té una gran veu. Ací el tenim versionejant en txec un clàssic americà dels anys cinquanta: Jezebel, compost per Wayne Shanklin en 1951. El tema, enigmàtic en sí mateix, ha conegut infinitat de versions, entre altres d'Edith Piaf o de Depeche Mode. Ací tenim la de Matuska, en txec:

La qual cosa em porta a la cantant que em té captivat des de fa uns dies: Anna Calvi. Ací la tenim fent la seua versió de Jezebel:

Les germanes secretes

2011-01-31T17:47:00.005+01:00

Ahir per la vesprada vaig acudir a un pub estadounidenc de València per jugar al quiz. Formàvem un grup que vam anomenar "The Burjassot Five", en honor d'algunes components de l'equip, i vam passar la vesprada lúdicament i agradosa en l'ambient propi d'aquell local ple de nordamericans i britànics. De la barra estant, on vaig acudir a demanar una cerveseta, albirí una xica jove que em va cridar l'atenció pel seu pentinat d'època, definible com 'rockabilly anys 50', un pentinat que hauria quedat fatal en qualsevol cap a no ser per la bellesa innata d'aquella xica. La seua pinta (la física, no la cervesa) em va recordar d'immediat la de les components d'un recent duo retro anomenat The Secret Sisters. En el vídeo que tenen ací baix la xica de l'esquerra, la més alta i guapa, porta exactament aquell pentinat. La cançó, I've got a Feeling, seria insuportable a no ser per la qualitat vocal de les germanes. M'agraden prou com per a anar a vore-les en directe si tocaren per estes terres.

Una paloma blanca

2011-01-29T00:55:00.005+01:00

Hui tinc una nit rumbera, lorailo, aflamencada, de suburbi. M'he retrobat amb un indispensable trio de poetes urbans: Los Calis. El seu llegat ens arriba en forma de memorables musicassettes com la que poden vore en el vídeo. També ens arriben els rostres seriosos de qui se sap poeta o creador. La temàtica de les cançons és, a simple vista, unívoca: cavall, heroïna... En realitat, però, parlen de l'amor. L'amor a l'art. L'amor trobadoresc.

Ací tenim una mostra del seu talent poètic, cançó eterna de l'amor efímer: Caballo que galopa.

El cas és que buscant temes dels Calis m'he entropessat amb una horterada dels anys setanta titulada Una paloma blanca, cantada per l'insofrible Jonathan King. Destaca també el realitzador del vídeo pels seus escassos coneixements d'ornitologia.

La lentitud del limpiabotas

2011-01-22T23:35:00.002+01:00

Louis Daguerre. 1838. Foto del Boulevard du Temple, París.

Detall de la foto:

Die Katze und das Klavier

2011-01-15T10:33:00.008+01:00

Für mein Appartement habe ich schon viel gekauft aber ich brauche noch ein paar Dinge, besonders weil sie nicht notwendig sind. Zuerst, möchte ich vielleicht eine Katze bei mir haben; ein Tier, das als Eingelhänger beschrieben worden könnte, und mir also ähnlich ist. Zweitens, möchte ich ein Klavier kaufen, für das ich den richtigen Plazt im Esszimmer habe; ein Instrument, jedoch, das ich nicht spielen kann.

Baló d'Or a Messi? Estic indignat

2011-01-11T13:11:00.004+01:00

És incomprensible que la FIFA haja decidit atorgar el Baló d'Or a Lionel Messi, per davant d'Andrés Iniesta i, sobretot, de Xavi Hernández, el jugador que segons pràcticament tot el món mereixia el reconeixement. Només cal fer un volt per la premsa nacional i internacional per adonar-se'n. Estic indignat. Això és una presa de pèl monumental i una burla per als que estimem el futbol.

Visca XAVI!

Sang surfera

2011-01-10T23:24:00.003+01:00

Tenen una pinta d'allò més normal, o anormal, com si els hagueren tret d'uns recreatius dels anys 80 o com si per ells no haguera passat el temps. El cantant, si més no, podria ser el fill del forner, o del repartidor de llimonaes, o el veí del cantó, pinta adolescent unida a una veu portentosa i unes cançons que són un crit salvatge, la qual cosa ens recorda que la processó, i el talent, van per dins. Celebrem-ho amb els Surfer Blood, o 'Sang de Surfer', o si ho prefereixen 'Sang surfera'. No sé d'on han eixit però el seu disc, Astro Coast (2010), té una rara esplendor. I si no, vegen:

Nous espais cívics

2011-01-07T11:23:00.002+01:00

Ahir vaig anar a un bar de la Plaça Hondures en València i em vaig fer un fantàstic batut de xocolate. El bar estava prou ple i es respirava un ambient agradable; un ambient, a més, sense fum de tabac. Gràcies a la nova llei, podem gaudir d'experiències noves: beure, menjar, xarrar sense que el fum dels altres ens limite la capacitat de respirar i d'assaborir les coses. ¿Per què ha tardat tant en arribar esta llei? ¿Tan difícil era establir unes normes mínimes per a la convivència i la salut?

Diria que la llei és encara massa tova en determinats aspectes, i supose que en el futur s'haurà de modificar per endurir-la molt més. És simplement qüestió de temps. Però el que s'ha aconseguit no és poc, sobretot en un país tan acostumat als comportaments incívics. Les conseqüències de la llei seran evidents en el curt termini: descens del consum, del número de fumadors, i sobretot, un canvi en la mentalitat d'aquells que s'han pensat tota la vida que podien agredir als seus conciutadans impunement.

¿Són els fumadors culpables d'alguna cosa? Ben mirat, són víctimes d'una poderosíssima indústria que durant dècades va fomentar i publicitar el consum de tabac, mostrant-lo en la televisió i les películes com una cosa bona o positiva o 'guai'. Una indústria que durant molt de temps va amagar els efectes nocius del tabac per a la salut, en una actitud que només cal qualificar de criminal. Vist així, els fumadors, sobretot els de certa edat, són víctimes d'aquella situació i per tant es mereixen alguna mena d'atenció de cara a faciltar-los el procés de superar l'adicció, si així ho desitgen. I si no volen deixar de fumar, podran continuar fent-ho en l'àmbit privat. I de moment, també, en el carrer. Però tot arribarà.

En fi, cal congratular-se d'aquesta victòria per a la ciutadania. Comencem el nou any amb bon peu.

I què bo estava el batut!

Duskarawanza newas wettaz!

2010-12-31T19:33:00.006+01:00

Un bon amic m'acaba d'enviar una postal felicitant-me l'any nou en hitita, i no em puc resistir a compartir-la amb vosaltres. Em fa molta ilusió.

Happy new year!

2010-12-31T13:00:00.001+01:00

2010 is nearly over and I must say it's been quite good for me. Anyway, here comes the new year with its promise of a new light.

Best Wishes!

And now in Hittite: Duskarawanza newas wettaz!

Armas

2010-12-26T19:54:00.018+01:00

Armas kariyazi gimmandas parni.

A Clídice

(Traducció a l'hitita del poema La lluna).

La lluna

2010-12-24T10:03:00.002+01:00

La lluna estiueja en el niu de l'hivern.

Bones festes!

Trobadors

2010-12-18T22:42:00.001+01:00

¿Qui és l'autor dels següents versos?

Faré un vers sobre no res;
no parlarà de mi, ni d'altra gent,
no serà d'amor ni de jovent,
ni d'altra cosa,
ans fou trobat tot dormint
sobre un cavall.

¿Un poeta avantaguardista del segle XX? ¿Un jove poeta maleit de la burgesia francesa? ¿Un poeta noucentista, renaixentista, futurista, nihilista?

Doncs no. El poema va ser compost el segle XII per Guilhem de Peitieu, considerat el més antic trobador occità amb obra conservada. Més amunt els he oferit la meua traducció al valencià. Ací baix, el text original:

Farai un vers de dreit nien:
non er de mi ni d'autra gen,
non er d'amor ni de joven,
...........ni de ren au
qu'enans fo trobatz en durmen
.......... sus un chivau.

La poesia trobadoresca ens depara sorpreses. Primer perquè està escrita en una llengua literària molt pròxima a la nostra. Segon, perquè és molt més del que sembla deduir-se dels tòpics. Ho estic descobrint de la mà del mestre Martín de Riquer i el primer volum de la seua magistral obra Los trovadores. Historia literaria y textos. En realitat, vaig arribar als trobadors a través de l'italià Francesco Benozzo i la seua teoiria que vincula poesia trobadoresca i tradició xamànica. Un altre italià, Gabriele Costa, té un llibre on proposa un vincle de llarga durada entre filosofia presocràtica i pràctiques xamàniques. Tot això sona a estrany, i a difícil de demostrar, però em fa aproximar-me a la literatura antiga d'una manera més rica. I descobrir mons estètics més allà dels tòpics.

Imatge de l'esquerra: manuscrit del poema Lo ferm voler, d'Arnaut Daniel.

L'escola de les set campanes

2010-12-12T20:23:00.006+01:00

Es diuen The School of Seven Bells i tenen un parell de discs en el mercat. Lúltim, Disconnect from Desire, és del milloret que s'ha publicat en 2010. L'anterior, de l'any 2008, no és tan redó però té un títol memorable: Alpinisms. En la foto de la dreta podem vore els tres components de la banda: Benjamin Curtis i les germanes bessones Alejandra i Claudia Deheza.

¿Quina música fan els School of Seven Bells? Bàsicament pop electrònic de ritme pausat, amb certa intenció de crear atmosferes sonores peculiars, com es pot comprovar en el tema titulat Bye Bye Bye:

Un grup més que interessant, i un disc digne de qualsevol llista de 'millors àlbums de l'any'. Ara mateix estan de gira per Nordamèrica com a teloners d'Interpol.

Wikileaks

2010-12-07T09:25:00.000+01:00

Al principi la idea pareixia interessant, sobretot quan les filtracions de Wikileaks mostraven la crudesa de la guerra d'Irak. Després, però, la cosa comença a fer fàstic. Periòdics com ara El País porten dies obrint la primera pàgina amb 'sensacionals' filtracions sobre el món de la política internacional. Es posa l'accent sobre la doble moral, la hipocresia, els comentaris interns, etc.,.... Bé, i què? ¿Què és el que proposen els de Wikileaks, una espècie de puresa moral o una superioritat ètica on desapareguen algunes coses que ens fa humans, inclosa la hipocresia? La pretensió és absurda, i inhumana. Imaginem un món en el qual tot se sàpiga, on tot siga transparent: ¿No seria eixe món un lloc irrespirable? Potser el Sr Assange (creador de Wikileaks) vol proposar, en el fons, una mena de canvi que ens aporte politics dominats per l'ètica absoluta. ¿On els trobarà? ¿En quin planeta? ¿Quin sentit té intentar posar-se per damunt de la humanitat quan en realitat tots som humanitat?

Ho trobe excessiu. Crec que mitjans com El País estan posant-se en ridícul a l'insistir tant en difondre una notícia que realment importa ben poc al públic en general. Públic humà, amb les grandeses i misèries pròpies dels humans, ja siga en el govern o a tall de carrer. El món no necessita puristes, ni filtradors. El món necessita humanitat, però una humanitat creïble.

Habeo domum (ara en llatí)

2010-11-13T21:09:00.001+01:00

Caelum est idem,
eadem quoque est luna.
Nunc, tamen,
sulcant nubes recta aeronaves.

Teneritas in tundra,
ferrea insula.

Habeo domum

2010-11-11T23:39:00.001+01:00

El cel és el mateix
i també ho és la lluna.
Ara, però,
solquen els núvols avions rectilinis.

Tendresa en la tundra,
illot de ferro.

El somni del celta

2010-11-09T00:34:00.003+01:00

Este matí he entrat en una llibreria per a fer-me una fotocòpia del DNI i he acabat comprant-me l'última novela de Mario Vargas Llosa: El sueño del celta.

He llegit molt poc al recent premi Nobel i ara em ve de gust.

La història va sobre un irlandés i d'ahí ve, supose, el títol. L'equació 'irlandés' - 'celta' està ben arrelada en la cultura contemporània, però curiosament la designació de determinats pobles de les Illes Britànics com a 'celtes' no es va produir fins al segle XVIII, amb la Ilustració. És difícil trobar un etnònim més complex i amb més diversitat de significats; es parla d'art céltic, llengües cèltiques, pobles cèltics, etc., però hi ha més incògnites que certeses. De vegades sembla que la paraula 'celta', o 'gal', era utilitzada pels romans com una mena de terme general amb significat de 'poble bàrbar d'Europa central i occidental'. No sé si Vargas Llosa aprofundeix sobre la qüestió cèltica, però en qualsevol cas podré comprovar-ho llegint el llibre.

Danses de Moldàvia

2010-11-05T23:31:00.006+01:00

Va quedant clar que en el folclore romanés hi ha certs elements comuns que li donen homogeneitat. Els ballarins no només ballen, sinó que també canten, cosa que si continuàrem el periple en espiral i visitàrem terres d'Àfrica ens duria a la base de l'expressió humana basada en gestos i paraules, com la dels pigmeus, o els massai. Després, de tornada a Transilvània, ens sentiríem una mica més humans.

Havent començat a Transilvània (¿qui sap, el centre del món?), i seguint les agulles del rellotge en el nostre viatge per terres romaneses, arribem ara a la regió de Moldova (o Moldàvia?). Les dones, sembla, vesteixen faldes llargues i estretes. Ells van ataviats amb faldonet i calces blanques. En el següent vídeo, els inefables amics del Ansamblul Folcloric Ariesana-Fiii Motilor ens mostren una dansa típica moldava.

En certs moments, les danses moldaves es desboquen. I després tot torna a la calma, com els rius. O ve de la calma, o del cercle de mans unides. Vegem-ho ací:

Per últim, els músics. Blancs com una volva, tenen certa tomatada. El marc natural i campestre és el millor del vídeo; també ho és, però, la música dels violins.

Continua el viatge folclòric per terres de Romania: danses de Valàquia

2010-10-31T11:53:00.016+01:00

En romanés s'anomena Oltenia, però internacionalment és més coneguda com a Valàquia, regió del sud del país. Mapa:

Ací tenim un tradicional Dans Oltanesc:

Sí, és el mateix grup de danses dels anteriors vídeos. I és que igual valen per a un trau que per a un descosit: danses de Transilvània, de Valàquia o de Moldàvia. Hi ha molts grups folclòrics a Romania, però estos vídeos són els que més m'agraden. I sí, ho confesse, estic una mica enamorat d'una de les ballarines (la primera per l'esquerra en este vídeo). Té una elegància innata que em fascina. Però em fascina, sobretot, el so del violí.

Sembla que en el folclor romanés, en general, els xics i els xics formen fileres separades que entren en moviment i després en contacte.

Detall lingüístic: quans els ballarins diuen 'un, dos, tres, quatre...' ens adonem que el romanès és una llengua romànica.

Danses populars de Transilvània (II): Purtata batrina

2010-10-26T09:52:00.006+02:00

En esta ocasió, els nostres amics del grup de dansa romanesa (els mateixos six xics i sis xiques del post anterior), interpreten una dansa anomenada Purtata batrina, que incorpora elements de dramatització; més que un ball, sembla una xicoteta òpera imbuïda de folclor. Hi ha passos de ball combinats amb cançons, i també una mena de veu narrativa. Dir, a més, que la melodia que entonen les xiques té una cadència d'allò més pop.

Cada dia m'agraden més els balls populars; la meua idea és, començant des de Transilvània, i de manera concèntrica i centrífuga, anar exposant balls de diferents indrets del món. Segurament no ho faré, però la idea no està del tot malament.

Danses populars de Transilvània (I): Maramures

2010-10-23T00:23:00.012+02:00

Ells porten barret semicònic i saragüeis bombatxos de coentor poc dissimulada; només els salva, potser, el sarró multicolor que duen a la cintura. Elles van més discretes, i més guapes. Així és la indumentària tradicional de Transilvània, regió romanesa amb forta empremta magiar. Si em pregunten com he arribat ací, diria que el fil comença en el compositor hongarés Bela Bartok, però d'això parlaré un altre dia.

I no sé per què, els barrets i l'actitud musical em recorden este vídeo-clip de Devo, dels anys setanta.

Homenatge a Sisa

2010-10-17T20:51:00.003+02:00

L'altre dia, en El Cau Acústic, va eixir a la conversa Jaume Sisa i el seu fabulós disc Orgia, publicat en 1971. Recorde nítidament haver passat hores rebobinant una i altra vegada el cassette i escoltant meravellat aquelles cançons. D'això ja fa molts anys i jo era un xiquet. Ahir em vaig retrobar gratament i cibernètica amb el disc i vaig fruir una vegada més d'esta prodigiosa barreja d'originalitat i experimentació, i cançons delicioses. Ho confesse, quasi em va venir alguna despistada llagrimeta escoltant cançons com Paisatge, Cap a la roda o L'amor a les rodes de la presó. Delicadesa i psicodèlia amb notables dosis de genialitat.

Ara fa 39 anys de la publicació del disc, i cal celebrar-ho (¿per què esperar al 40è aniversari?, fem-ho ja). Crec sincerament que Orgia és un disc fonamental en la música popular de les darreres dècades. Cal recuperar-lo. I escoltar-lo.

Desconec en general la resta de l'obra de Jaume Sisa, però escara estic a temps d'anar escoltant. El vaig vore en directe una vegada, fa uns anys, en un teatre de Barcelona. Feia un espectacle poètic amb Pau Riba i sobre aquell escenari vaig albirar flaixos de passades èpoques on per damunt de tot importava crear i ser lliure.

Paraules perdudes (I): Comanchero

2010-10-06T23:42:00.005+02:00

Estàvem al voltant de la taula jugant a l'Scrabble en català i de sobte algú va posar sobre el tauler la paraula "comanxer", per si colava, i llavors tots els presents en aquella nit de joc barcelonina vam entrar en una altra òrbita, la de rebuscar en el passat i localitzar entre els jocs d'infantesa la paraula "comanchero" i plantejar-se qüestions com ara "¿Qué era un comanchero?"

Això m'he preguntat hui mateix, i he trobat resposta en Wikipedia, com sol passar, però dic jo: ¿Cal la paraula "comanchero" en el món del nou segle? ¿Cal saber què significa? Per si de cas, ací tenen un bonic quadre d'un osage i un comanxe a cavall, i el vídeo d'una cançó titulada "Comanchero":

Relíquies musicals dels anys huitanta (II): The Style Council

2010-09-27T11:44:00.002+02:00

Els Style Council són el típic grup pop comercial dels huitanta, amb frescura creativa i cançonetes pegadisses. En la foto de la dreta apareixen, ben mudats i pentinats a l'estil 'new wave', els dos integrants del grup... Si es fixen en l'individu de la dreta voran que, efectivament, és... Paul Weller. Sí, el mateix que va liderar la recordada banda The Jam en els anys setanta, amb la seua combinació de mod i punk. Però anem per parts. Primer, un vídeo dels Style Council, on interpreten en directe el seu tema més conegut, Shout to the Top (un tema que per cert el propi Weller continua tocant, ara en pla més intimista, en la seua carrera en solitari).

I ara li toca el torn als Jam, i un dels seus temes estrella: In the City. En el concert, Paul Weller i Bruce Foxton peguen uns bots que ni Michael Jordan. Atenció, amants del pop-rock: estem davant d'un clàssic. Per cert, també es destacable la pedanteria del presentador televisiu.

Deixeu-ho tot!

2010-09-24T22:15:00.013+02:00

Ixiu al carrer,
mireu la lluna plena.

M'espera la terrasseta i el bany de llum blanca.

Escrit a les 10:20 de la nit.

(Afegit a posteriori; prové d'un comentari):

Esta vesprada me n'he anat amb la bici i he vist meravellosos paisatges agrícoles on una segadora alçava al vol les tiges d'arròs i les aus revolotejaven per pescar algun gra; pel cel volaven flamencs, o garces (no sabria dir, no sóc ornitòleg); volaven per damunt de mi quan ja el sol s'estava ponent. Els núvols eren de color gris tirant a blau i amb tons rojos. He pensat: "Quina sort estar ací i vore tot açò".

Runologia

2010-09-01T23:53:00.007+02:00

El títol d'esta entrada pot dur a alguns lectors a certes reminiscències però no.

Ací parlem del famós manuscrit titulat Runologia, obra de l'erudit islandés Jón Ólafsson de Grunnavík (1705-1779), en el qual oferia la clau per a desxifrar les inscripcions escrites en alfabet rúnic críptic. Ací a la dreta tenen la reproducció d'una pàgina de Runologia. Hi ha una web on es pot consultar el text íntegre del manuscrit en islandés.

Allò de "runes críptiques" té, aparentment, una mica de guasa, ja que les runes vikingues ja ho semblen prou, de críptiques i insondables, però és que, al segle IX, en alguns indrets d'Escandinàvia, es va utilitzar un sistema alternatiu de runes xifrades, o encriptades. Un bon exemple es pot contemplar en algunes línies de la coneguda Pedra de Rök, en Suècia (foto de l'esquerra).

Uns segles més tard va aparéixer el gran Ólafsson per desxifrar l'enigma. I dic 'gran Ólafsson' no només per això, sinó per un altre detall que enaltix la seua figura. En 1728, per a ser exactes en octubre, es va produir el nefast incendi de la ciutat de Copenhague, que va destruir bona part de la ciutat. El foc es va emportar també una important colecció de textos antics escandinaus, entre ells el de la Heiðarvíga saga. Mira per on, el savi Ólafsson va ser capaç de redactar de memòria un ampli resum de la saga.

In Wyoming loquuntur Latine

2010-08-29T10:41:00.001+02:00

Un vídeo del Wyoming Catholic College fet íntegrament en llatí, pronunciat 'a la Wyoming'. La història és molt simple i fàcil de seguir i fa gràcia per allò de mantenir viva una llengua clàssica.

Joc de nit

2010-08-13T13:39:00.003+02:00

Anit de manera inusual els meus veïns, els que viuen sota la mirada del gatet blanc, jugaven al parxís en el carrer.
-----
Hores abans havia eixit a pegar una volta amb la bicicleta de recanvi, de color roig. Portava una samarreta verda, un parell de guants grocs i l'habitual casc blau de ciclista. En conjunt, la combinació de colors podria descriure's com a 'model parxís'.

Quando alguém nasce, nasce selvagem

2010-07-18T18:30:00.018+02:00

O Fim de Ano de 1990-91 o passei em Lisboa com minha noiva de então. Fomos ao Castelo de São Jorge, subimos ao bonde, visitamos o Chiado, o Café Brasileira, sentamo-nos também junto ao Pessoa de ferro. O dia de "Nochevieja", pela tarde, vimos que na praça do Comércio estavam preparando um concerto para celebrar o ano novo, e ficamos um momento ali escutando os ensaios. Chamou-nos a atenção uma preciosa canção que falava de "nascer selvagem". Depois, quando era já um pouco tarde, pusemo-nos a procurar um restaurante onde jantar aquela noite, e quando eram já quase as onze encontramos um, velho, tradicional, na praça de Camoes, onde nos puseram bacalhau e várias garrafas de vinho verde. Pouco depois estávamos na praça do Comércio no meio do alvoroço. Quando soaram os acordes de Nasce selvagem se desatou o entusiasmo: braços em alto, milhares de vozes cantando ao uníssono. E ali estávamos ela e eu, contagiados da alegria, tentando cantar o estribilho com nosso pobre português, vivendo aquela noite mágica debaixo do céu lisboeta.

Anos depois, graças a Internet, redescobri essa canção e ao grupo que a interpretava (Delfins). Aqui têm um vídeo de Nasce selvagem, interpretada por outro grupo, chamado Resistência:

Letra:

Mais do que a um país
que a uma família ou geração
Mais do que a uma passado
Que a uma história ou tradição
Tu pertences a ti
Não és de ninguém
Mais do que a um patrão
A uma rotina ou profissão
Mais do que a um partido
que a uma equipa ou religião
Tu pertences a ti
Não és de ninguém

Vive selvagem
E para ti serás alguém
Nesta viagem

Quando alguém nasce
Nasce selvagem
Não é de ninguém

Quando alguém nasce
Nasce selvagem
Não é de ninguém
De ninguém

Nox aestiva

2010-07-09T22:55:00.007+02:00

Maenianum vicinorum est omne divisum in partes duas, quarum unam illuminat lux viae et altera fusca manet.

Alio die,
insolite,
erat in fusca parte albus cattus.
Vidit infra,
serenus,
postea agiliter
in domum rediit.

Sub maeniano
erant mulieres quattuor,
ludebant chartulis,
loquebantur.

L'Òpera de tres penics

2010-07-04T22:47:00.010+02:00

Entre ahir i hui, amb setanta-nou anys de retard, he vist la película Die drei Groschen Oper, de Georg Wilhelm Pabst, basada en l'obra homònima de Kurt Weill i Bertold Brecht. Paraules majors, pentagrames majors: el geni creatiu del poeta Brecht unit al geni musical de Weill i pel mig el món irrepetible dels cabarets berlinesos d'aquells anys, abans de ser esborrats per la guerra. No cal dir, a més, que l'òpera de tres penics va obrir també un nou gènere escènic: el musical, i que algunes de les seues cançons formen part de la memòria colectiva del segle.

La película resumeix en hora i mitja el que és en realitat una obra escènica de llargària més que considerable. I ho fa de manera plàstica, expressionista i fosca: no hi ha, en tota la película, ni un raig de llum diürna.

El libreto original, de Brecht, no té desperdici (aclariment: parle ara de l'òpera, i no del guió de la película, que és una adaptació feta per un altre escriptor). Fa uns anys, curiosejant per la Biblioteca del Teatre de la Diputació de Barcelona (pel Poble Nou, si mal no recorde), vaig començar a llegir el text, i ja en la introducció hi havia un parell de versos memorable. Deien així (cite de memòria i han passat ja uns quants anys):

Diese Oper ist so billig,
die sie nur die Armen leisten können.

Traducció (meua):
"És una òpera tan barata
que només se la poden permetre els pobres".

Si no recorde malament, en alguna traducció feta al català es perd eixe matís, o s'interpreta d'una altra manera, o potser sóc jo qui no ho vaig llegir del tot bé, però m'importa un pito. M'agraden els versos així.

Nota: per aquella època, i en el mateix lloc, vaig visionar en vídeo el muntatge de Mario Gas (L'Òpera de tres rals), protagonitzada, sí, per... Constantino Romero. I ho fa bé en el seu apper de Mackie Messer (recordem que 'Messer', en alemany, vol dir 'ganivet'; ¿els sona?).

Tornant a la película de Pabst (impossible no ser un autor de cult amb eixe nom), ací van dos trossets. Primer, l'anomenada 'Cançó de Bàrbara'. Després, la primera entrega de la peli en YouTube, subtitulada en anglés:

Laredo, Toledo

2010-06-08T20:46:00.014+02:00

No hi ha ciutat sense cançó, algunes més que altres i algunes afortunades, com ara la meua Xàtiva natal cantada per l'etern Raimon i altres a les quals no calen presentaciones (Nova York, Londres, Los Angeles), però també hi ha de més humils. Dos exemples, Laredo i Toledo. ¿Ciutat portuària i càntabra per una banda, i vella ciutat castellano-manxega per l'altra? Doncs no. Parle més bé de Laredo (Texas) i Toledo (Ohio), sengles ciutats dels EEUU. La gràcia està en com es pronuncien estos noms en anglés americà. Per una banda /ləˈreɪdoʊ/, on la "e" es transforma en un diftong /eɪ/, i per altra /təˈli:doʊ/, on la "e" esdevé una i llarga, cosa força comuna en anglés, en posició tònica oberta, com ara en scene, meter o Peter.

I tot això com a excusa per presentar-los dos grans cançons:

- Toledo, composta pel gran Burt Bacharach i interpretada encertadament per Elvis Costello. No cal dir que esta cançó em porta importants records vitals. Per als curiosos, dir que en la lletra s'inclouen uns versos que recorden la Toledo espanyola:

But do people living in Toledo
Know that their name hasn't travelled very well?
And does anybody in Ohio
Dream of that Spanish citadel?

- Laredo, del grup Band of Horses, als que acabe de descobrir gràcies, una vegada més, al meu amic Cul de Sac. Quina meravella de tema! Porte dos dies escoltant-lo sense parar. La paraula Laredo només apareix en el primer vers: Gonna take a trip to Laredo.

Ja estem en una altra dimensió

2010-06-01T08:23:00.008+02:00

És estiu.

Persones que són com les d'abans trauen al carrer cadires de boga i xerren,
com abans.

Sóc testimoni de tot això en el meu veïnat de colps de lluna
plena,
al fons el mar.
.

slow down

2010-05-20T23:28:00.003+02:00

Splendorous
riding bicycles
down the road.

Treacherous
in search of
green lawn in the shade,
shadowlights,
in search of
'I thought it would have happened'
million years, mud,
a thousand microscopic items of pollen
in the wind,
nowhere fast
nowhere late,
searching for 'hey,
remember now",
hey slow down look at the river and the passing birds
in flight
on river shores.

The eyes of two strangers

2010-05-16T09:19:00.003+02:00

I was
walking behind
you in the
sun in the
hope of today

not the streets,
the land.

La France: paysages, ponts, musiques

2010-04-28T11:01:00.000+02:00

Qu'est-ce que c'est?
Oui, c'est le Pont d'Avignon. Comme vous voyez, il est aujourd'hui cassé. Je l'ai visité l'été dernier, avec ma copine de ce temps-là. Il y a une petite musée dédié à la célèbre chanson et à la longue histoire du pont, et quand on se promène par ses vieux pierres on peut contempler la merveilleuse ville d'Avignon, un bijou du sud de la France à la rive du Rhône. Si on regarde autour, on voit le sommet toujours blanc du Mont Ventoux et d'autres montagnes de la Provence et du Languedoc. Un paysage joli, méditerranéen.

J'aime la France, et la langue française, que je suis éternellement en train d'apprendre. Je lis des livres en français, je regarde des films (avec des sous-titres!). Je suis tombé amouré des filles françaises, j'ai aimé beaucoup leur manière de parler, leur accent. J'ai aussi écouté des chansons françaises, mais, en général je n'ai pas trouvé des chanteurs ou musiciens français qui m'attirent spécialement. Mais il y a des exceptions.

L'autre jour, grâce au blog de mon cher ami Xavier Aliaga, j'ai découvert une chanteuse française très intéressante: Françoiz Breut. Dans son article, Monsieur Aliaga nous offre la possibilité d'écouter une belle chanson de Breut: Les jeunes pousses. Vraiment magnifique, une des meilleurs chanson que j'ai écouté dans ma vie. Puis, j'ai cherché dans Internet pour trouver plusieurs chanson de Françoiz Breut, et j'ai trouvé quelque pièces vraiment remarquables. Dans le suivant vidéo, on peut voir Françoiz Breut dans un concert avec le groupe américain Calexico et, surprise!, un mariachi mexicain. Le mélange est surprenant! Ils chantent une chanson de Breut appelée Si tu disais. Elle chante en français, lui en anglais:

Concurs de poesia

2010-04-16T23:48:00.010+02:00

Hi ha llocs en el món on la poesia té encara vigor, i un d'ells, segons sembla, és el món àrab. La barreja de tradició poètica i desmesura petrolera pot produir mostres, i tal vegada un d'ells el tenim a Abu Dhabi, on se celebra anualment un concurs de poesia televisat i, segons sembla, amb gran èxit arreu del món àrab. Tot amb una posada en escena pròpia d'Operación Triunfo i amb premis en metàlic només a l'alçada dels emirats més capritxosos. En la següent instantània, publicada a la revista Der Spiegel, es pot vore els finalistes de l'edició d'enguany:

Ahí els tenim: flamants, templats, joves poetes a punt de competir amb versos en busca del suculent premi. ¿Quants finalistes hi ha? Compten bé... Sembla que hi ha quatre, però en realitat són... cinc. A l'extrem esquerre hi ha un 'bulto' sospitós cobert de negre que resulta ser un ésser humà. I a més, una poetessa: la cinquena finalista, de nom Hissa Hilal. L'han posada a certa distància dels mascles, en segon plànol. Va tapada de peus a cap amb el burqa negre, negríssim, però si es fixen voran una mà lliure que sosté un paper amb paraules escrites. ¿Trencant esquemes? Certament. I més encara quan la nostra poeta Hissa, asseguda en l'escenari futurista, llegeix uns versos que fan crítica de les fatwa, els edictes dels líders religiosos islàmics. No cal dir la commoció que tot això ha creat en aquelles terres.

Ens podríem preguntar si la poesia serveix per a alguna cosa. I qui sap? Potser sí.

Polyphonic Spree

2010-04-01T10:39:00.010+02:00

Els acabe de descobrir i són molt bons. Espectaculars.

El seu nom, Polyphonic Spree, els defineix molt bé. No és que siguen naturals de Berlín o que s'hagen criat a la vora del riu Spree, com alguns podrien pensar, sinó que estan embarcats en una espècie de frenesí polifònic on es barreja una mica de tot. Recordem alguns usos de "spree" en anglés: shopping spree, drinking spree. Accions desmesurades. Deixar-se dur.

Els he descobert gràcies al meu amic Cul de Sac. I és que Cul de Sac és un autèntic 'chollo' musical, apart de gran amic. Els seus coneixements sobre música pop-rock són tan extensos que podria perfectament escriure en qualsevol revista especialitzada. Jo l'escolte, i aprenc.

¿Què dir dels Polyphonic Spree? Caldria un llarg paràgraf d'unes 400 paraules per intentar resumir les possibles influències o els possibles paralelismes amb altres grups. Calen, a més, metàfores de pes. A vegades sonen als Pixies, i altres als Arcade Fire, sempre amb un embolcall de cor evangèlic i/o angèlic amb reminiscències hippies i sentit de l'humor. Però sobren les paraules. Els Polyphonic Spree són, senzillament, un grup amb un enorme talent. Ací tenen algunes mostres:

Guaranteed Nightlife:

Light and Day, en directe:

Soldier Girl (no, no és una cançó dels Pixies; ho he comprovat):

Pintures rupestres

2010-03-27T10:18:00.012+01:00

M'encanta caminar per la natura, i potser com a extensió d'eixe agradar-me la natura m'estic aficionant a visitar coves amb pintures prehistòriques. Fa poc en vaig vore algunes a prop de Dos Aguas (en la foto d'ací al costat, un detall de l'Abric del Cérvol) i també n'he vist alguna en la zona de Bicorp, entre elles la famosa Cova de l'Aranya. Fa uns anys, quan vivia a Catalunya, vaig visitar el conjunt rupestre d'Ulldecona i alguna que altra cova d'ací i d'allà, per exemple a Benifallet. Hi ha una visita obligada per als amants d'allò rupestre, i és el museu de la Valltorta, prop de les Coves de Vinromà, municipi castellonenc. A banda del museu, es pot fer una visita guiada a la meravellosa Cova dels Cavalls, on hi ha de tot menys cavalls, potser perquè algun desaprensiu, abans que es prengueren mesures de seguretat, va xoriçar les corresponents imatges.

No es tracta només de vore els dibuixos i intentar entendre'ls mentre s'admiren les formes antiquíssimes. El més important és l'entorn: caminar sobre les pedres, tocar-les, seguir el curs dels riuets, mirar el cel, fer-se potser una idea aproximada de com era tot allò fa deu mil o set mil anys, abstraure's una mica, deixar-se dur pels camins de terra també antics emparant-se en la natura i llavors mirar els dibuixos i somiar amb ells.

¿D'on em ve esta afició, que podríem dir-ne recent? Des de fa un temps estic involucrat amb el tema de la prehistòria lingüística, i això m'ha fet acostumar-me a termes com a 'Mesolític' o 'Paleolític' i a entendre una mica millor aquelles èpoques. De fet, estic fent una tesi doctoral que té a vore amb tot això, i tinc un altre blog on parle d'estes i altres qüestions. No el publica Tadeus Calinca, sinó el meu alter-ego.

L'altre dia vaig descobrir, en un blog anomenat La Senda Oscura, una notícia per a mi interessant: la possibilitat de visitar les pintures rupestres de La Sarga, prop d'Alcoi, generalment tancades al públic. Ací tenen el cartell anunciador, amb les dates disponibles i alguna informació bàsica:

Jo no m'ho pense perdre! ¿Algú s'apunta?

Primers versos en hitita

2010-03-12T18:24:00.015+01:00

zaḥḥaiš

huitumarša ēšzi zaḥḥaišmis,
kuišma marri
laḥḥiịalan austa?

(nota: traducció lliure a l'hitita del poema Der Kampf).

Der Kampf

2010-03-08T22:05:00.008+01:00

Das Leben ist mein Kampf
Aber wer hat
Im Tageslicht
Im Sonnenlicht
Den Kämpfer gesehen?

Personatges televisius destacables (I): El Chino Cudeiro

2010-03-06T14:57:00.002+01:00

Ho confesse: m'encanta el programa Humor Amarillo. Em partisc de riure escoltant les narracions que fan els dos comentaristes combinades amb les imatges d'un estrambòtic concurs japonés dels anys huitanta. ¿Intentar descriure-ho? No sé. Xorra, impresentable, cutre... A mi em sembla genial. El programa es va emetre a principis dels noranta en Telecinco, i fa uns pocs anys van posar nous capítols en Cuatro. Els comentaristes havien canviat, però la fórmula era la mateixa: desvariar. Hi havia una sèrie de personatges recurrents que apareixien en el programa, entre presentadors, 'esbirros' i concursants; el més célebre, el Chino Cudeiro, autèntic símbol d'aquell desficaci, un concursant de presència fugaç que sempre acabava 'morint' en alguna de les proves. Un altre personatge itinerant era l'inoblidable Gacela Thomsom. En fi, per a partir-se. Inenarrablement. També en YouTube.

Una curiositat de pes: el programa japonés original va ser creació de Takeshi Kitano, que apareix també com a presentador fent el xorra. Doncs sí, és el mateix Takeshi Kitano que anys després es va convertir en reconegut cineasta per películes com Dolls o Zatoichi, que va guanyar un premi al festival de Venècia. Películes, per cert, que no he vist. ¿Serà qüestió de fer-se l'ànim?

Charlotte Sometimes

2010-02-27T12:45:00.022+01:00

Fa no molt vaig tornar a escoltar la cançó Charlotte Sometimes, de The Cure. Meravellosa, ahir com ara. A més, remenant per Internet, vaig trobar el vídeoclip original de la cançó, de l'any 1981, que no havia vist en el seu moment.

En el vídeo, una jove colegiala entra en un edifici de decoració neo-gòtica, suposadament un internat victorià, i puja les majestuoses escales sent observada pels membres de la banda mig amagats en la foscor i vestits foscament, com els era habitual llavors, Laurence Tolhurst en el vestíbul, mig en penombra, Robert Smith a la part de dalt, Simon Galllup a la vora; la xica es deté en el replanell de l'escala, on hi ha un enorme espill, i allarga el braç dret cap a la seua pròpia imatge fins a tocar amb el dit la polida superfície de vidre, llavors la melodia de la cançó canvia una mica, el just per a donar-li tot el sentit a l'escena i delectar-nos; la cançó i el vídeo, ho vaig saber després, narren una història que algú va publicar als anys seixanta, titulada precisament Charlotte Sometimes, on una jove interna d'un colegi anglés travessa l'espill i es personifica en una altra jove d'època victoriana, un tema ja bastant trillat però, com sempre en matèria artística, amb noves possibilitats de reinterpretació, en este cas a mans dels The Cure en la seua millor època, formació bàsica amb tres membres, inicis de la seua època dominada pel negre i caricaturitzada per molts altres que aspiraven a estar a la moda sense saber que l'art s'amaga en els petits detalls com ara el dit d'aquella jove transfigurada en entrar en contacte amb l'espill. Llàstima, per altra banda, que el vídeo d'esta cançó haja desaparegut de YouTube, ja que entre altres coses era de gran qualitat. Si poden trobar-lo per algun altre lloc els recomane que el vegen. Quasi contemporani del Thriller de Michael Jackson, també genial, ens ofereix una interessant barreja de talent musical i audiovisual. Com a succedani, els oferisc un vídeo de l'any 1986, on els Cure toquen la cançó en directe. El lloc del concert és peculiar: el teatre romà d'Orange, en la Provença, conegut també com a Théatre Antique d'Orange, un lloc que vaig visitar l'estiu passat, quan passar a l'altre costat de l'espill encara semblava possible.

Nota a posteriori (19-5-10): sembla que en YouTube es pot vore de nou el vídeo oficial de Charlotte Sometines, amb bona qualitat. Ací el tenen: