El dia que sempre era setembre. Capítol 1.

EL DIA QUE SEMPRE ERA SETEMBRE

Capítol 1

L'INCENDI

Després de comprar-me la guitarra vaig continuar el passeig pels carrers de la ciutat; volia estirar les cames abans de sopar i em feia també comboi atraure les mirades dels meus conciutadans i provocar en ells preguntes del tipus ¿Qui deu ser este guitarrista? ¿On va amb la guitarra? ¿Quina vida bohèmia deu dur, i com és la vida bohèmia?, sense sospitar que l'única resposta a tanta pregunta era "Duc una guitarra a l'esquena però no sé tocar-la a penes, de fet necessite un professor que m'ensenye"; de tant en tant tocava per fora la butxaca de darrere del pantaló per comprovar que encara hi era el paperet quadriculat que deia "Amanda. Classes particulars de guitarra. Tots els nivells". El pes de la guitarra a l'esquena no era cap pes tot i caminar avinguda avall en direcció al parc, també anomenat esplanada, o per a alguns simplement descampat, sobretot per als qui busquen en els quatre camins de terra la manera d'aparcar el cotxe a l'ombra dels escassos arbrets, lloc també per als que van acompanyats del gos i busquen potser algun altre passejador de gossos amb qui parlar, no amb el gos sinó amb la persona, parc o esplanada, o descampat humil i pendent de reforma amb panell explicatiu ple de xifres mig esborrades, lloc on deixar-se caure i mirar les fileres de formigues i quedar-se mitjanament quiet a la fresca. Aquella vesprada de setembre, però, el parc o esplanada, també conegut com a descampat, era un niu d'activitat ordenada per personatges uniformats, per una banda policies i per altra bombers. Allà dalt, en els darrers pisos de l'edifici d'oficines, una densa fumaguera grisa es formava a partir de les petites fumaroles grises que sortien de cada finestra oberta; ínfimes partícules de cendra s'envolaven per tot arreu; els empleats de l'edifici anaven eixint per la porta principal amb un aire desimbolt i una vegada en l'esplanada feien el que tots: mirar cap a amunt i, alternativament, mirar als destres bombers. Així van passar les hores; els bombers, molts d'ells joves i amb el rostre adust, ocupaven un lloc determinat, ja fóra en terra o en una plataforma; sostenien la mànega amb perícia, fent caure la cortina d'aigua de manera que el ruixat fóra efectiu; estaven sota la meua mirada i sota la mirada dels vianants; me'ls vaig mirar durant hores preguntant-me si la seua destresa era una facultat apresa en el procés de formació com a bomber o si pel contrari era una habilitat que es desenvolupava a poc a poc, és a dir, si davant meu, en l'espai de tres hores, el jove bomber observat per mi havia desenvolupat una mica el seu art de bomber, calculant millor la pressió sobre la mànega i atansant amb més precisió els racons de l'edifici que calia deixar humits.

- ¿És vosté Gustav Clon?

- Sí.

- ¿Ens pot acompanyar, per favor?

Qui així parlava era un home que s'havia apropat a mi des d'una vora del jardí, en companyia d'un altre home més jove. No duien uniforme però hi havia certa jerarquia entre ells que feia que l'home jove pareguera netament inferior a l'altre, el qual, amb cert somriure difús, em feia un amable gest amb la mà indicant-me la direcció en la qual havia d'enfilar-me.

- Sí, com no.

Sense preguntar-los qui eren o on anàvem, els vaig seguir en silenci, caminant al seu ritme. Els bombers continuaven apagant l'incendi i potser també perfeccionant el seu estil en aquella tarda on l'estiu combatia per desfer-se de la tardor emboirada en cendres, i llavors vaig pensar en la nit anterior quan em vaig despertar del somni on hi havia un punyal de pedra i el corredor d'una casa pintat de blanc i un sofà on parlava amb algú que em mostrava un enorme plat de ceràmica blanca; i em vaig despertar en companyia d'una dona que dormia plàcidament entre penombres. Em preguntava mig confós com la nit anterior havia acabat duent-nos a aquell llit.

Continuarà?

Enllaç: presentació de la novela.