Posem-nos ara en 1707, l'any que per a alguns és el de la 'desfeta nacional' o l'origen de tots els mals que ens afecten com a suposada 'nació o 'pàtria'. Jo em pregunte el següent: ¿què va passar l'any següent, és a dir, el 1708? ¿I el 1710? ¿I el 1720? ¿I el 1809 o el 1844? ¿No és rellevant el que va passar llavors? ¿En què va quedar l'esforç dels herois patriòtics que suposadament van defensar la pàtria i la llengua pròpia enfront dels enemics? Si de veritat hi havia aquesta lluita o este sentiment, el normal seria que hagués continuat, encara que les condicions foren dures. De coses pitjors s'han vist. Tots recordem les imatges del devastador tsunami de fa uns anys; a pesar de l'enorme desgràcia, la gent s'ha alçat de nou i ha intentat reconstruir les seues vides i seguir lluitant. Un gol que et claven amb la mà, un tsunami, una derrota militar no són més que conceptes relatius, esdeveniments que ocorren, accidents de la vida. Ara bé, ¿quina és la reacció davant del succés? ¿Quina importància tindria l'any 1707 si la suposada lluita nacional hagués continuat? ¿No serà que esta suposada 'lluita' només existeix en gent que, dos o tres segles després, han idealitzat aquells fets, i n'han construït una imatge falsa? ¿No serà que la decadència real del català o de la capacitat d'autogovern va començar ja molt abans d'aquella data? Al cap i a la fi, la guerra de successió va ser un conflicte internacional, i el que poguera passar a les nostres terres era bàsicament una peça més en el puzle de l'equilibri internacional. ¿Haurien canviat molt les coses sense els fets de 1707? Difícil saber-ho, però em sembla que el peix estava venut feia temps; la incorporació d'un model a la francesa no va fer més que aguditzar les coses. Però tornem al tema d'abans: ¿Com és que, de sobte, els suposats herois patriòtics es van esfumar del panorama i no van tenir cap capacitat de reacció? ¿Quines eren les prioritats de la gent en aquells temps? ¿Coincideixen amb la imatge deformada, i interessada, que el nacionalisme ha creat a posteriori?
Conclusió: els fets de 1707 no són per a tant, ni molt menys. Són transcendentals només per als que tenen una visió particular de la història que fan coincidir amb un difús projecte polític que convenç a molts pocs valencians. Una data no és un argument. Una 'derrota' de fa tres segles és un concepte relatiu i fàcilment manipulable. 1707, 1708, 1709, la vida, any darrere any, anava fent camí. El record de la batalla quedava en la memòria colectiva, sobretot en la dels xativins. Potser caldria recordar també que en el segle XIV un grup de cavallers xativins van cremar el poble de Carcaixent a causa d'unes disputes, tal com vaig llegir en un llibre d'història local. Ciutats cremades, destruïdes, desfetes. El fet de recordar té valor; el fet que es recorde la crema de Xàtiva el 1707 té valor, és rellevant. Però, per damunt de les veritats o les mentides de la història, hi ha un fet molt més rellevant, potser l'únic que realment importa: durant tres-cents anys, el valencià va anar passant de pares a fills fins arribar a nosaltres. M'importen ben poc les banderes, les batalles, els màrtirs, els projectes patriòtics o els odis arrelats. Si estem ací parlant valencià no és gràcies a Joan Fuster o Pompeu Fabra, ni per obra i gràcia de la Renaixença, els jocs florals o altres entreteniments burgesos, no és per les accions heroiques dels agermanats o dels maulets ni per la llarga llista de greuges extrets de la història. Si estem parlant ací valencià és, simplement, perquè una sèrie de sers anònims van mantenir viva la llengua i ens la van llegar.
De pares a fills.
11 comentaris:
Una qüestió important: si arriba a ser per les persones anònimes valencianes, com aquells pares que es canviaven al castellà per educar els seus fills, la llengua no haguera sobreviscut. Algú la dignifica, des d'una posició intel·lectual compromesa, insisteix en el seu valor, genera consciència. I en acabar, fins i tot aquells que estan en les antípodes, són arrossegats a uns mínims de dignificació. Hi ha fills que per molts que els transmetes la llengua, si en l'exterior no hi ha res, no la conserven. I fills educats en castellà que s'hi troben amb un professor, amb uns amics o amb qui siga(oh, sí, delinqüents barbuts influïts per Fuster, Ovidi, i tot la colla) que tornen a la seua llengua naterna. Al País Valencià, popularment, es parla perquè es parla, de miracle, però la gent no li atorgava valor, era un llast. No fotem amb relativismes barats.
Comprenc el que vol dir vosté en el seu comentari però no sé molt bé què té a vore amb el que jo dic en la meua entrada. El que jo propose és:
1) Una desmitificació profunda de tot allò que envolta el 1707.
2) La constatació de que la pervivèncias del valencià es deu, per damunt de tot, a la transmissió de pares a fills.
A partir d'ahí, hi ha molts matisos i moltes coses a dir. A mi el que em molesta és que els quatre catalanistes de sempre (enfrontats als quatre blaveros de sempre), amb la seua visió distorisonada de la història i les seues banderetes i batalletes, pretenguen tergiversar les coses. La meua entrada és una reacció contra dècades d'intelectualitat catalanista en València i contra dècades de cerrilisme autoctonista.
La meua llengua és la llengua dels meues pares. I com que hi ha molta gent a la qual li ha arribat la llengua d'aquesta manera, és a dir, com a llengua viva, tenim una àmplia base per anar fent camí. Però sense necessitat de convertir-ho tot en un debat polític o ideològic. El punt de partida és, com deia, el fet extraordinari, incomparable, meravellós, d'una llengua que, sense majors romanços, s'ha mantingut viva. Viva i impura, com la pròpia vida.
Amic Tadeus, hi ha coses tan sabudes i evidents que resulta una banalitat dir-les. Fou important l’any 476? Aqueix any, caigué l’Imperi Romà. Flavi Ròmul “Augústul”, l’últim emperador, fou enderrocat pel cap dels hèruls, Odoacre, i confinat al Castel dell'Ovo, en la badia de Nàpols.
Fou important l’any 711? Entre el 19 i el 26 de juliol de 711, molt a prop del riu Guadalet, s’esdevingué la batalla homònima, on fou derrotat el rei visigot Roderic, a mans de les tropes musulmanes comandades per Táriq Ibn Ziyad. Tot seguit, començà la invasió musulmana de la Península Ibèrica.
I el 1945? Entre el 13 i el 15 de febrer de 1945, a penes dotze setmanes abans del final de la Segona Guerra Mundial, Dresde patí un terrible bombardeig de l’aviació aliada (bàsicament de la Royal Air Force britànica i l’US Air Force). Els bombarders deixaren caure sobre la «Florència de l’Elba» prop de 4.000 tones de bombes i dispositius incendiaris, arrasant gran part de la cuitat i desfermant una tempesta de foc que consumí el seu centre histèric. El número de morts arribà, segons algunes fonts, als 35.000. Sis mesos després, el 6 d'agost de 1945, Hiroshima fou escenari del primer bombardeig atòmic de la història, llançat per l'aviació americana, també cap al final de la Segona Guerra Mundial.
Aquests bombardeigs continuen sent uns dels episodis més polèmics d’aquella conflagració. Els historiadors encara debaten si aquestes ciutats eren objectius d’interès estratègic o si, pel contrari, foren objecte d’una represàlia desproporcionada i indiscriminada (fins i tot d’un possible crim de guerra).
Què passà els anys 477, 478, 479, 711, 714, 1960, 1967? Què ha de passar? Doncs, que la vida va continuar, que la gent intentà sobreviure, que els hispans foren, successivament, arrians, catòlics romans, musulmans i, de nou, cristians. Passà que els alemanys i els japonesos es referen de la seua dissort. De tot açò, el castellans en diuen una veritat de perogrullo. Ara bé, tenen o no tenen transcendència històrica aquests fets?
Quant al tema de la llengua, tenim altra veritat de perogrullo: el valencià ha arribat fins a nosaltres perquè ens l’han transmès els nostres avis, els nostres pares... Elemental! Ara bé, la qüestió té —com vostè mateix sembla acceptar— alguns matisos que no vaig a comentar, perquè l’assumpte m’ensopeix una mica.
Podria també haver mencionat vosté el 9 d'octubre de 1238, quan un exèrcit cristià va entrar sense contemplacions en un nou territori per a apoderar-se d'ell i convertir els seus anteriors habitants en ciutadans de segona classe, uns ciutadans de segona classe que uns segles després van ser expulsats sense contemplacions. I el més curiós és que el 9 d'octubre és encara motiu de celebració! ¿Per què celebrem el 9 d'octubre i deplorem el 1707? ¿No podria ser a la inversa? Als meus avantpassats, els del 1238 o els del 1707, ¿els importava molt tot això?
Parla vosté de l'imperi romà. ¿Cau l'imperi quan cau Augústul, o estava ja caient feia segles? ¿Quan comença l'imperi, amb el primer emperador, Octavi August, o amb les conquestes d'època republicana? ¿No veiem en els Escipions, en Màrius, en Paule Emili, o en altres generalls romans, o fins i tot en Furi Camil o Albumi Pòstum, el germen de l'expansionisme romà en plena República?
Menciona la batalla de Guadalete. Si els regnes visigòtics hagueren tingut capacitat de resposta, ¿no hauria quedat eixa batalla com una mera anècdota? ¿No es donaven en la Hispània d'aquell temps les condicions òptimes per a la invasió musulmana? La segona guerra mundial, ¿podia tenir alguna altra mena de desenllaç a partir del moment que els EEUU van decidir incorporar-se activament, amb tot el seu poder industrial?
En 1707, ¿existia alguna mena de conciència nacional o lingüística tal com es pot entendre hui o com es va començar a desenvolupar a partir del segle XIX per tota Europa?
Per altra banda, ja sé que una frase del tipus 'les llengües passen de pares a fills' sona a perogrullo. Però en mans dels polítics, dels fanàtics i dels ideòlegs, les llengües semblen una cosa ben diferent: una espècie d'arma ideològica o veritat suprema.
Tadeus, he citat aqueixes dates a l’atzar. Podria, per tant, haver citat qualsevol altra. Simplement, volia fer notar que, posats a relativitzar un fet històric, es poden relativitzar molts altres. En realitat, portades les coses a l’extrem, tot és relatiu. I d’aci cent anys, tots calbs! En definitiva, no sé exactament on vol arribar amb el seu post.
Pregunta vostè per què no he mencionat el 9 d’octbre de 1238. Des de fa uns anys, he deixat d’acudir als actes del 9 d’Octubre. No celebre especialment aquesta diada. És més: per regla general, em vaig de viatge. Ara bé, trobe que aquesta és la nostra diada fundacional. Els actuals valencians venim d’aquells soldats que van entrar sense contemplacions en un nou territori per a apoderar-se d'ell i convertir els seus anteriors habitants en una minoria marginada, minoria que uns segles després va ser expulsada sense contemplacions.
Per què deplorem el 1707? Home, jo no em flagel·le ni vesse cendra sobre el meu cap les diades del 25 d’abril. Però deplore allò que vam perdre fa tres-cents anys: la possibilitat de ser un país. Deploraren els coetanis la desfeta? Hi hauria qui sí i hi hauria qui no. O dit en altres paraules: el vencedors la celebrarien i els perdedors vessarien llàgrimes amargues.
Sr Escrivà, un parell de comentaris abans d'anar-me'n a dormir.
Si es fixa, vorà que jo no li pregunte per què ha parlat d'una cosa o altra, ni li demane explicacions. Citant el 9 d'octubre seguisc el camí encetat per vosté, de citar dates aparentment importants.
Moltes coses són relatives, especialment en el terreny de la història i de la llengua. Prescindir del relativisme condueix al dogma. El que perseguisc amb la meua entrada és continuar posant en evidència als dogmàtics de la nostra terra. Si algú em parla de 'Paísos Catalans' com a projecte polític em veig en la necessitat de recórrer a la relativitat de les coses. Una cosa semblant passa en qüestions lingüístiques. Imagine's un barri de València o de Mislata on ningú parla valencià, és a dir, on la cadena de transmissió paterno-filial del valencià no existeix, o fins i tot no ha existit mai. ¿Estaria d'acord amb un projecte 'de país' que aspirara a que els habitants d'eixe barri es transformaren en valenciano-parlants? ¿És la reconducció lingüística una opció legítima? ¿En base a què? Preguntes com estes no tenen una resposta fàcil, poerò si s'escolten determinades frases dels polítics o dels intelectuals, tot sembla fàcil, clar, obvi, resplendent i justificat.
Com veig que vostè insisteix al tema lingüístic, vaig a entrar al drap. Ni vostè ni jo podem saber exactament el nivell de consciència nacional o lingüística existent als inicis del segle XVIII. Cert grau n’hi havia, a jutjar pels indicis que han tret a la llum diferents estudis històrics (res comparable, evidentment —com vostè mateix dóna a entendre—, a la concepció del fet nacional que posaren en circulació els romàntics, a partir del segle XIX).
¿Esdevenen les llengües arma ideològica en mans dels polítics, dels fanàtics i dels ideòlegs? Naturalment! I la religió també! En temps dels Reis Catòlics (Nebrija havia estat preceptor de la reina Isabel) ja es posà en circulació un lema que continuen aplicant molts governants: “Una sola nació, una sola llengua i una sola religió”.
No estaria mal que, cas de reeixir un hipotètic projecte de redreçament nacional autòcton, es fes provar als defensors de l’espanyolisme a ultrança la seua pròpia medicina. Però —a banda de no ser personalment partidari de cap imposició— veig que una pretensió com aqueixa seria totalment inviable per diverses raons (entre les quals, una de ben evident: a l’època en què vivim, hi ha unes coses que es diuen democràcia i drets individuals).
Jo també sóc partidari de cert relativisme, però sempre he defès —tot i acceptar que entre el blanc i el negre sol estar el gris— que certes coses romanen inamovibles. Pense, posem per cas, que els drets dels valencianoparlants encara no estan garantits al cent per cent. Jo no puc sortir-me’n en valencià i amb naturalitat en tots els àmbits, formals o informals, de la meua vida. I pense que els monolingües castellanoparlants no solen posar —llevat de ben poques i meritòries excepcions— res de la seua part per aprendre idiomes.
Coses que en Suïssa o Finlàndia són vistes amb naturalitat —aprendre tres o quatre idiomes—, ací provoquen unes discussions enceses. Moltes persones castellanoparlants —fins i tot immigrants hispanoamericans acabats d’arribar a les nostres terres— es creuen encara imbuïts de l’esperit imperial, de l’esperit de Nebrija. De vegades, em crida l’atenció l’actitud d’alumnes equatorians de l’institut —dissortadament marginats en molts àmbits— que actuen en matèria lingüística amb un esperit absolutament imperial.
Estic d'acord amb vosté, Sr Escrivà. Ha escrit, com sempre, amb seny. És un luxe tenir-lo a vosté com a lector del meu blog.
Moltes gràcies pels complits, Tadeus. Ja sap que generalment m’ho passe molt bé debatent amb vostè, un rival dialèctic certament difícil.
Hola Tadeus. Perdona'm però no vull comentar el teu post sinò fer referència al debat (?) en què t'has clavat al blog de Cucarella. Crec que perds el temps. Parlar amb eixa gent es com intentar raonar amb una pedra (una pedra ben nostra i independent, és clar.) I el pitjor és que u pot arribar a contagiar-se i acabar dient animalades. A mi m'ha passat i ja no torne a entrar a escoltar estupideses d'aquesta gent. Salut.
Gràcies pels comentaris, Jesús, i benvingut al blog. Jo també he arribat a la mateixa conclusió després d'haver intentat debatre en el blog de Cucarella (enllaç: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/148804). Conec a Cucarella en persona i em sembla una persona afable, però quan es posa la 'roba de batalla' la seua agressivitat verbal i la seua intransigència el converteixen en un ser lamentable. A més, té al seu voltant una sèrie d'acòlits que li riuen les gràcies i intenten copiar l'estil del mestre. En fi, per a mi ha sigut una experiència ingrata i decebedora. De tota manera, tampoc convé generalitzar massa. M'imagine que dins d'aquell món de conviccions inamovibles deu haver algú amb una mica més de trellat.
Publica un comentari a l'entrada