Hi ha coses que es descobreixen, o es redescobreixen. Algú es fixa en un detall que havia passat una mica desapapercebut i li dóna una nova dimensió. Això va passar fa uns quinze anys al voltant d'Ibn Hazm, escriptor andalusí del segle XI. Era natural de Còrdova, però els avatars de la vida el van dur a Almeria, després a Múrcia i finalment a Xàtiva, on va passar uns pocs anys i on va tenir a bé escriure un famós tractat sobre l'amor anomenat El collar de la coloma (si teniu curiositat, podem fullejar el manuscrit més antic que se'n conserva, en la Universitat de Leiden). El 'redescobriment' d'Ibn Hazm va ser mèrit de Toni Martínez, xativí i poeta, que va fer una versió personal (*) del Collar de la Coloma (en la imatge de l'esquerra podeu vore la coberta del llibre, editat a Xàtiva el 1994) i també un muntatge teatral que retratava amb delicadesa l'atmosfera pròpia de la Xàtiva musulmana. En aquells moments no vaig prestar massa atenció a tot açò, però com en esta vida tot arriba, des de fa poc estic fent el meu propi descobriment del redescobriment i estic valorant l'encert de fer conexions entre els segles i donar-les sentit. No només això: per una autèntica carambola, he arribat a Ibn Hazm a través de la lingüística. Anem per parts.
El collar de la coloma és una obra de joventut d'Ibn Hazm. De fet, té molt poc a vore amb la resta de llibres que va escriure. A Ibn Hazm, més que el món refinat de la poesia àulica o els assumptes de l'amor cortesà, el que realment li interessava eren altres temes, sobre els quals va escriure voluminosos llibres: la filosofia, la legislació, els bons costums dels musulmans. Un tostó, vaja. No és d'estranyar que El collar de la coloma siga l'única de les seues obres que haja trascendit fora del món musulmà. La qual cosa, en realitat, amaga una injustícia: sota el vernís islàmic que impregna l'obra d'Ibn Hazm i altres autors de la seua època, s'amaguen importants reflexions filosòfiques i científiques que no sempre es valoren com cal. I en el cas d'Ibn Hazm, a més, hi ha reflexions sobre lingüística.L'altre dia llegia un blog anomenat Jabal al-Lugat, que tracta sobre llengües afroasiàtiques (antigament conegudes com a camito-semítiques), quan em vaig trobar una sèrie d'entrades que parlaven d'Ibn Hazm. Quan vaig comprovar que, efectivament, es tractava de l'escriptor cordovés i xativí d'adopció, vaig començar a fer-me preguntes del tipus: ¿Qué té que vore Ibn Hazm amb la lingüística? Doncs bé, resulta que en un dels seus llibres, titulat Iħkām fī Uṣūl al-Aħkām, inclou, en el capítol cinqué, una digressió sobre l'origen de les llengües (el text, en àrab, es pot trobar ací, i també hi ha una traducció a l'anglés). És ben sabut que, mentre el món occidental cristià feia la seua travessa pel desert en plena edat mitjana, el món musulmà era en aquells temps un centre d'erudició i ciència. Hi havia pensadors com ara Ibn Hazm que estaven plantejant-se dubtes i acudint a les fonts clàssiques, incloses les grecolatines, per a enriquir-se. El text sobre les llengües d'Ibn Hazm té detalls que sorprenen. Per exemple, va ser capaç d'adonar-se que el siriac, l'àrab i l'hebreu teneien un avanpassat comú, una cosa que hui en dia ens pot semblar evident però que en aquella època encara no s'havia plantejat ningú, entre altres coses perquè el debat sobre les llengües era una raresa en el món intelectual. Evidentment, la manera en què Ibn Hazm exposa les seues idees està molt allunyada del que podríem considerar lingüística científica, però hi ha frases que m'han semblat de gran interès. Ja és hora que els manuals de lingüística comencen a parlar una mica més dels autors com ara Ibn Hazm, que queden fora de l'espectre 'occidental'.
En fi, un descobriment que m'ha fet pensar en un redescobriment que he tardat en descobrir però que m'ha fet pensar que fa mil anys hi havia per Xàtiva un senyor que sabia escriure i que deia coses que valien la pena. A més, com estic estudiant àrab, puc fins i tot llegir el seu nom en caràcters aràbigs. Ací el tenen:
14 comentaris:
Allò que molta gent ignora és que Ibn Hazm s’hagué d’exiliar per culpa de la intolerància religiosa. El poeta, un esperit liberal —sempre d’acord amb els paràmetres de l’època—, que s’havia criat en un harem, visqué de jove els anys més crítics d'al-Andalus. Presencià la dissolució del califat i la formació de les taifes. Marxà de Còrdova fugint dels alfaquins (precursors dels actuals imams fonamentalistes que prediquen el rigorisme islàmic). En els seus escrits, mostra les seues impressions davant d'aquells fets: «La ruïna ho ha regirat tot: la prosperitat ha esdevingut desert estèril; la societat, solitud espantosa; la bellesa, un munt d'enderrocs dispersos; la tranquil·litat, un encreuament aterridor». Va escriure a Xàtiva la seua obra més coneguda, «El collar de la coloma», tractat sobre l'amor i els amants. Les idees d'Ibn Hazm sobre l'amor són certament ambigües i misògines: «Les dones només tenen tres idees: la galanteria i els seus designis, la unió sexual i les diverses formes de l'amor. La resta del seu esperit és buit. Si Déu no prohibís descobrir les coses lletges, contaria tals meravelles sobre la perversitat i sagacitat de les dones, que deixaria atònits els més avisats». Per això s’ha especulat sobre la possible homosexualitat del personatge.
És cert que la qüestió religiosa era de gran rellevància en el debat polític i social de les terres musulmanes. Ho era en l'edat mitjana i en gran mesura ho continua sent ara. De tota manera, i pel que jo puga saber sobre la vida d'Ibn Hazm, sembla que el seu exili va ser conseqüència d'una sèrie de lluites pel poder entre faccions (o famílies) rivals, unes lluites en les quals el factor religiós també era present. El fonamentalisme religiós islàmic no va arribar a Al-Andalus fins a unes dècades després, quan els Almoràvids van irrompre (mai millor dit) en la Península Ibèrica.
Molt abans de l’arribada dels Almoràvits, havia sorgit una doctrina denominada fiqh malikí. La malikita fou una de les quatre escoles ortodoxes jurídiques de l'islam. Caracteritzada pel seu rigor extrem, prohibia l'especulació intel·lectual en els casos no prevists. La seua doctrina es basava en tres pilars: la paraula del profeta, l'Alcorà i el “no ho sé”. El fiqh maliquí s'introduí en al-Andalus en època d'Hisam I. Amb el temps, els alfaqins cordovesos esdevindrien partidaris acarnissats d'aquesta doctrina que tallava les ales a teòlegs i filòsofs. La intransigència dels alfaquins i llur estèril casuística serien durament censurades per Ibn Hazm. Sovint, els emirs i els califes hagueren d'adoptar amb ells una actitud contemporitzadora. Al-Mansur, pel contrari, per tal d'afermar el seu poder personal, buscà el recolzament dels cercles malikites, exhibint públicament una religiositat estricta, esporgant de llibres herètics la biblioteca d'al-Hakam II i ampliant desmesuradament la mesquita aljama.
És evident que el llibre d’Antoni Martínez té el seu mèrit, però també aspectes controvertits. Fins on jo sé, aquest professor emèrit de Secundària no té ni remota idea d’àrab clàssic, llengua en què està escrit El collar de la coloma. És possible, per tant, que la seua traducció —o versió?— prengués com a base la traducció feta el 1952 pel gran arabista i professor Emilio García Gómez. No és que siga una transgressió gravíssima, però el senyor Martínez no digué ni pruna d’aquest detall. En altres paraules: l’amagà. I clar, això no va ser molt elegant —o ètic— per part seua.
I aquesta reflexió em recorda altre detall curiós del personatge, fundador de la companyia teatral La bicicleta teatre. Fa pocs dies, fou guardonat als premis literaris locals, en la modalitat d’assaig, per un llibre en què estudia la figura de l’impressor Blai Bellver. Pel que sembla, per a redactar la seua obra, Antoni Martínez ha “afusellat” nombrosos textos d’altres erudits locals (Vicent Torregrossa, Robert Martínez...). Preguntat en una emissora local per aquest extrem, el senyor Martínez soltà aquesta perla: «Prendre un fragment d’altre és diu plagi; copiar alguns, intertextualitat; i copiar molts, recerca».
Sr Escrivà, escriu vosté com una enciclopèdia!
Ja he comentat abans que la qüestió religiosa estava sempre present en l'esfera pública andalusí. El debat entre formes més o menys rigoroses d'aplicar els preceptes islàmics és una constant en els llocs on predomina esta religió. Vosté presenta a Ibn Hazm com a individu que pren decisions de tipus polític i/o religiós que el condueixen a l'exili. Jo ho veig d'una altra manera (basant-me en els meus coneixements sobre la matèria, que són menors que els seus): les pugnes religioses es mesclen amb les lluites pel poder, i són estos conflictes entre faccions diverses (inclosa la família d'Ibn Hazm) els que fan que el jove cordovés patisca una sèrie d'avatars que el condueixen finalment a Xàtiva. És cert, també, que durant tota la seua vida com a home de lletres va mantenir una postura sobre l'islam que el va enfrontar amb aquells que propugnaven una visió més rigorosa de la llei i costums islàmics.
Per a més informació, ací hi ha un link al text del Collar de la Coloma en anglés, traduit per A.J. Arberry, que inclou també una introducció sobre la vida i obra d'Ibn Hazm:
http://www.muslimphilosophy.com/hazm/dove/index.html
Sr Sisternes, no era la meua intenció començar un debat sobre la figura de Toni Martínez. És cert, però, que en 1994, quan es va publicar aquell llibret, no existia Internet ni els blogs, i potser ara siga un bon moment per completar el debat.
Tinc davant meu el llibre de Martínez, que he agarrat de la biblioteca. En la introducció inclou un apartat anomenat "Escrúpols de primera i d'última hora" (pàgines 32 a 34), on explica alguns detalls de com es va gestar el llibre, i els dubtes que va tenir a l'hora de com presentar el projecte. Diu per exemple (p. 32): "el meu text és fill directe, via la versió castellana d'emilio García Gómez, del text d'Ibn Hazm". Passa a comentar després alguns aspectes del llibre i fa alguna interessant reflexió (p. 35): "Si, a més, aquest llibre incités cap arabista a emprendre la traducció al català d'aquesta obra (...) haurà pagat la pena el meu atreviment".
Les explicacions de Toni Martínez són bastant comprensibles, però hi ha un detall que no queda tan clar: en la portada i contraportada no es diu res al respecte; és manté l'ambigüitat, de manera que el possible lector no té massa clar si el que té davant és una traducció al valencià del text original (cosa que no és) o si, pel contrari, és una recreació personal a partir de traduccions del text original, cosa que sí que és. D'això ja em vaig adonar en aquells temps, i va ser un dels motius principals pels quals vaig tenir poc interés en el tema del "Collar de la coloma". Crec que l'experiment literari de Martínez és acceptable, però crec també que no està ben explicat, la qual cosa crea certa confusió. ¿Confusió intencionada? No ho sé. Coincidisc amb vosté que hauria calgut mencionar amb més claredat el nom de García Gómez, i no només en les pàgines introductòries. De fet, vaig a afegir algun comentari al respecte en el text de la meua entrada, per no induir a confusions.
En qualsevol cas, la iniciativa de Martínez, que tenia també un to pedagògic, va servir per a posar de manifest la figura d'Ibn Hazm i mostrar-la al públic de manera viva.
Una de les coses que manquen en tot açò seria una traducció completa del text original al valencià/català. Crec que no estaria malament animar a les autoritats locals (de Còrdova i de Xàtiva) a que prengueren part en alguna mena de projecte en comú. Seria una imatge curiosa: per una banda el Rus, un dels barons del PP, i per altra Andrés Ocaña, actual alcalde de Còrdova, hereu d'una llarga tradició d'esquerres començada per Julio Anguita i continuada per Rosa Aguilar.
De l'altra cosa que menciona vosté al respecte de Toni Martínez no tinc res a dir, perquè ho desconec per complet. En qualsevol cas, queda clar que es tracta d'un tema que queda fora de l'abast del present debat.
Pel que fa a la iniciativa que proposa vosté, Tadeus, se m'acudeix que es podria plantejar que el lloc físic d'aquesta (que podria cuallar a una mena de centre d'estudis o càtedra mediterrània o quelcom per l'estil) siga la recentment rehabilitada sala capitular del convent de Sant Domènec. Segons m'explicava una bona amiga, arqueòloga, en aquest convent es feien classes d'àrab i llatí (talment com a altres convents de lèpoca). Podria ser una bona seu per a una bona iniciativa.
He inclòs com a nota a peu de pàgina, amb data de hui, la informació adicional sobre el llibre de Martínez de la qual parlava abans.
Hola Davit. La proposta que fa vosté sona molt bé, però també sona una mica utòpica. De tota manera, estic d'acord amb l'esperit que hi ha darrere d'esta idea, i crec que un projecte com el de traduir al valencià el text d'Ibn Hazm podria servir per anar fent camí. M'agraden els projectes que uneixen.
He rellegit la introducció i l’apartat titulat Escrúpols de primera i d'última hora i reconec que la meua expressió "no diu ni pruna" no ha estat afortunada; l’autor esmenta, certament, el professor Emilio García Gómez, però ho fa d’una manera confusa; la frase que cita Tadeus és antecedida per aquesta altra: «...no explicitar la recurrència permanent al llibre original...». Recurrència al llibre original? Impossible! Sabem que Antoni Martínez no coneix l’àrab. Ell mateix reclama més avant una traducció al català del llibre d’Ibn Hazm. D’altra banda, dir que «el meu text és fill directe, via versió castellana d'Emilio García Gómez, del text d'Ibn Hazm», és, com a mínim, inexacte; el llibre d’Antoni Martínez no seria fill sinó nét del text d’Ibn Hazm. Quant al títol de l'obra, no indueix a pensar que som davant d'una recreació; inclina a pensar més bé en una traducció. Jo crec que els textos introductoris i les voltes per a explicar l’assumpte demostren que el senyor Martínez n’era conscient de no estar actuant massa correctament. De tota manera, vull rebaixar el to del meu comentari anterior —rectificar és de savis—, perquè sembla que, en definitiva, Antoni Martínez acaba acceptant de manera més o menys expressa que s'ha basat exclusivament en la traducció d’Emilio García Gómez, l’única que, per qüestions idiomàtiques, li era accessible. Com diu Tadeus, hauria d’haver-ho dit més clarament —als crèdits, per exemple—. Em remet a les meues paraules inicials: «És evident que el llibre d’Antoni Martínez té el seu mèrit, però també aspectes controvertits».
Tadeus, jo crec que, al capdavall, tenim raó els dos. Com vostè diu «les pugnes religioses es mesclen amb les lluites pel poder». Quant a les darreres paraules d’Aquil·les, les trobe més raonables que les primeres. Fa bé de rebaixar el to. Per a mi queda clar, llegint els textos introductoris, que Toni Martínez no amaga res. Explica clarament que s’ha basat en la traducció d’Emilio García Gómez.
Benvingut al club Calinca!
Jo també em vaig llegir el llibre quan estudiava primer d'àrab ara fa 15 anys. Una bona lectura.
Il·la lika sadiki Kal·linka!
Hola, Tadeus: Un apunt de passada, només. El manuscrit de Leiden és el més antic i el més modern, alhora, perquè no n'hi ha cap més còpia. És un 'unicum', un text manuscrit del qual ens ha arribat una còpia només. L'exemplar, per cert, és de factura oriental (no andalusina) i tres segles i mig posterior a quan Ibn Hazm escrigué l'obra.
Gràcies per l'apunt, Jesús. No sabia que el manuscrit de Laiden era l'únic que es conserva del Collar de la Coloma.
Publica un comentari a l'entrada