Lorca, Hernández i Muñoz Seca

Este matí, abans d'anar-me'n a les muntanyes de La Casella per caminar un poc entre la neu (element rar en estes terres), he fet una cosa que crec que no havia fet mai abans: comprar l'ABC. El motiu és ben simple: hui regalaven un DVD amb la película Match Point de Woody Allen, una película que m'encanta i que, a més, utilitze sovint en les meues classes.

I ja que tenia el periòdic, m'he posat a fulletjar-lo, mirant fotos, llegint amb fugacitat els titulars per vore si hi havia algun article que valguera la pena, o que poguera afegir alguna cosa a l'allau de notícies que m'arriben per altres vies. I mira per on, sí, n'he trobat un que m'ha resultat interessant. Es titula Los otros Lorcas, i es pot llegir (en versió reduida) ací. L'article parla dels escriptors que van ser víctimes de la Guerra Civil espanyola. Com a símbol de totes eixes morts ha quedat la de Federico García Lorca, que continua sent focus d'atenció pública a pesar dels anys transcorreguts. Però a Lorca se li poden afegir d'altres. L'autor de l'article menciona Miguel Hernández (en la imatge, dalt), del qual es compleix enguany el centenari del seu naixement, cosa que donarà per a rememorar vida i mort del genial pastor nascut poeta. Miguel Hernández, cal recordar-ho, va morir en presó, en 1942, víctima de la tuberculosi, als 31 anys d'edat.

Les històries de Lorca i Hernández són bastant conegudes, però no ho és tant la de Pedro Muñoz Seca (en la foto), escriptor satíric, dramaturg, persona de mentalitat conservadora i crític acèrrim de la república. Muñoz Seca serà recordat, entre altres coses, per les seues obres de teatre còmic, entre elles La venganza de Don Mendo. En va escriure moltes més, aglunes amb títols tan bons com ara Los extremeños se tocan. A partir de 1931, amb la proclamació de la 2ª República, va estrenar una sèrie d'obres de teatre que ridiculitzaven determinats aspectes de les reformes socials i polítiques de l'època, cosa que li va fer guanyar enemics declarats entre les esquerres. El començament de la guerra, en 1936, el va pillar en territori republicà, i això va ser la seua sentència de mort. En novembre d'aquell mateix any va ser afusellat a Paracuellos del Jarama, on van caure uns quants milers de persones a mans dels republicans, o millor dit a mans dels que, en nom de certes revolucions o certes idees, es van convertir en assassins. El que més m'impressiona de tot açò és el sentit de l'humor de Muñoz Seca en aquelles jornades terribles. Com a mostra, ací tenim el que va dir als seus carcellers:

"Podréis quitarme las monedas que llevo encima, podréis quitarme el reloj de mi muñeca y las llaves que llevo en el bolsillo, podéis quitarme hasta la vida; sólo hay una cosa que no podréis quitarme, por mucho empeño que pongáis: el miedo que tengo".

La por com a sentiment.
La por que ens fa vius.