Culebrons de culte

No hi ha dubte que últimament les sèries de televisió estan de moda. Qualsevol persona moderna i moderadament intelectual n'ha d'estar seguint tres o quatre. El fenomen no és nou: sèries com Twin Peaks, i fins i tot algunes anteriors, com Brideshead Revisited o I, Claudius, van atansar estatus d'obres de culte aptes per a intelectuals i progres de tota mena.

Jo, que sóc molt inquiet, m'he apuntat també a la moda. Sóc seguidor de Big Bang Theory, i he estat veient primeres temporades d'altres sèries (Game of Thrones, Homeland, etc.), amb les quals he arribat a enganxar-me... per a, després, desenganxar-me'n...

Sí, d'acord, estan molt ben fetes, els guionistes són genials, actrius com Claire Danes justifiquen per sí sols el fet de tragar-se capítol rere capítol... però hi ha una cosa important que falla en les sèries d'èxit: tendeixen sempre a perpetuar-se. És a dir, per damunt de qualsevol criteri estètic, narratiu o artístic, sobrevola la necessitat empresarial d'allargar la història al màxim. Això es nota molt, es nota sempre. És l'efecte culebrón.

Culebrons hi ha hagut des de fa molt de temps. Ara, però, són de talla intelectual. Són guais. És veritat que aquestes coses poden passar també en el cinema, quan una película d'èxit es perllonga a través de seqüeles, però ací el fenomen no és tan acusat com en el cas de les sèries de televisió, on la perllongació és llei de vida, leit motiv, conditio sine qua non. A no ser que parlem de mini-sèries, etc., però d'això no estem parlant.

Doncs això, que em vaig cansar de vore Game of Thrones amb la seua creixent complicació de trames, i hui mateix he decidit deixar de vore Homeland, a pesar de tot, a pesar de Claire Danes. Em cansa vore com els fils argumentals es converteixen en absurds per tal de mantenir el negoci a qualsevol preu.