El cas és que, per associació d'idees, o de títols, l'entrada em va dur a pensar en una gran novela que vaig llegir fa uns anys, i que porta un títol molt poc original: El dia de la independència (Independence Day, de Richard Ford, publicada en 1995). D'entrada, el títol no ajuda. El lector es pot esperar qualsevol cosa, però el que jo em vaig trobar al llegir-la és una obra mestra de la literatura del segle XX. Així de simple. Com sol passar en les grans obres narratives, l'argument és el de menys: l'acció transcorre durant quatre dies (al voltant del Dia de la Independència, el quatre de juliol) en una ciutat nord-americana qualsevol, i el protagonista és un home de mitjana edat anomenat Frank Bascombe que porta una vida més o menys ordinària. El nom ens du ja a arrels faulknerianes, i és que anys després de llegir la novela he descobert el fil que la conecta amb l'estil de l'autor de The Sound and the Fury, un descobriment recent per a mi. Doncs bé, jugant amb elements argumentals tan mínims, Richard Ford em va deixar bocabadat. Llegia pàgina darrere pàgina amb certa sensació de '¿Com és possible que es puga escriure tan bé? ¿Com es pot tenir tal capacitat per a narrar una història i desenvolpuar uns personatges?', una sensació que segur que tothom ha tingut alguna vegada. A mi em va passar, per exemple, llegint alguns relats de Clarice Lispector (del seu volum Lligams de família) o quan em vaig decidir, per fi, a llegir la novela Amerika, de Franz Kafka. Enlluernament davant de la capacitat quasi màgica de trenar una història, enveja per saber que difícilment un pot arribar a tenir eixa habilitat.
El Dia de la Independència
Tranquils, la cosa no va sobre la cèlebre consulta popular celebrada a Catalunya, ni pretenc fer l'enèssima reflexió sobre el tema. Una cosa similar comentava l'altre dia Josep en un article del seu blog (Descans: el blog d'un home que descansa). Tota una troballa, tant el blog com l'article, impregnats d'un sentit de l'humor genial. En l'entrada sobre la independència es preguntava Joan sobre quina hauria de ser la data festiva anual per a commemorar la memorable fita. Hi ha propostes per a tots els gustos, i per a partir-se.
El cas és que, per associació d'idees, o de títols, l'entrada em va dur a pensar en una gran novela que vaig llegir fa uns anys, i que porta un títol molt poc original: El dia de la independència (Independence Day, de Richard Ford, publicada en 1995). D'entrada, el títol no ajuda. El lector es pot esperar qualsevol cosa, però el que jo em vaig trobar al llegir-la és una obra mestra de la literatura del segle XX. Així de simple. Com sol passar en les grans obres narratives, l'argument és el de menys: l'acció transcorre durant quatre dies (al voltant del Dia de la Independència, el quatre de juliol) en una ciutat nord-americana qualsevol, i el protagonista és un home de mitjana edat anomenat Frank Bascombe que porta una vida més o menys ordinària. El nom ens du ja a arrels faulknerianes, i és que anys després de llegir la novela he descobert el fil que la conecta amb l'estil de l'autor de The Sound and the Fury, un descobriment recent per a mi. Doncs bé, jugant amb elements argumentals tan mínims, Richard Ford em va deixar bocabadat. Llegia pàgina darrere pàgina amb certa sensació de '¿Com és possible que es puga escriure tan bé? ¿Com es pot tenir tal capacitat per a narrar una història i desenvolpuar uns personatges?', una sensació que segur que tothom ha tingut alguna vegada. A mi em va passar, per exemple, llegint alguns relats de Clarice Lispector (del seu volum Lligams de família) o quan em vaig decidir, per fi, a llegir la novela Amerika, de Franz Kafka. Enlluernament davant de la capacitat quasi màgica de trenar una història, enveja per saber que difícilment un pot arribar a tenir eixa habilitat.
El cas és que, per associació d'idees, o de títols, l'entrada em va dur a pensar en una gran novela que vaig llegir fa uns anys, i que porta un títol molt poc original: El dia de la independència (Independence Day, de Richard Ford, publicada en 1995). D'entrada, el títol no ajuda. El lector es pot esperar qualsevol cosa, però el que jo em vaig trobar al llegir-la és una obra mestra de la literatura del segle XX. Així de simple. Com sol passar en les grans obres narratives, l'argument és el de menys: l'acció transcorre durant quatre dies (al voltant del Dia de la Independència, el quatre de juliol) en una ciutat nord-americana qualsevol, i el protagonista és un home de mitjana edat anomenat Frank Bascombe que porta una vida més o menys ordinària. El nom ens du ja a arrels faulknerianes, i és que anys després de llegir la novela he descobert el fil que la conecta amb l'estil de l'autor de The Sound and the Fury, un descobriment recent per a mi. Doncs bé, jugant amb elements argumentals tan mínims, Richard Ford em va deixar bocabadat. Llegia pàgina darrere pàgina amb certa sensació de '¿Com és possible que es puga escriure tan bé? ¿Com es pot tenir tal capacitat per a narrar una història i desenvolpuar uns personatges?', una sensació que segur que tothom ha tingut alguna vegada. A mi em va passar, per exemple, llegint alguns relats de Clarice Lispector (del seu volum Lligams de família) o quan em vaig decidir, per fi, a llegir la novela Amerika, de Franz Kafka. Enlluernament davant de la capacitat quasi màgica de trenar una història, enveja per saber que difícilment un pot arribar a tenir eixa habilitat.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Me l'apunte. Crec que es tracta del tipus de lectura que m'agrada.
Tenint arrels faulknerianes (crec que ja sap de la meua debilitat per este escriptor) i produint sensacions semblants a les què, per exemple, Kafka és capaç de generar, este llibre se'm presenta com una lectura quasi imprescindible.
Gràcies pel suggeriment.
Per cert, no se si ho recordarà però fa mes de quinze anys va ser vosté el que em va arengar a introduir-me en l'univers kafkià. Eixe mateix any em vaig llegir d'una tirada "El Castell" i "El Procés", i alguna cosa va canviar en la meua percepció de la literatura des de llavors.
Gràcies pels comentaris. Espere que els agrade el llibre. Per a ser exactes, cal dir que es tracta, en realitat, d'una trilogia, centrada tota ella en el mateix personatge (Frank Bascombe). "Independence Day" seria el segon en la sèrie, que comença amb "The Sportswriter". El tercer és "The Lay of the Land", que encara no he llegit (el tinc en la prestatgeris, esperant el seu moment). Sí que m'he llegit la primera, "The Sportswriter", que és una bona novela, però preferisc recomanar directament "Independence Day".
Tadeus, prendré nota i faré per llegir el llibre, té molt bona pinta. Coincidisc amb vosté que és un plaer (i fa una mica d'enveja per l'habilitat de l'escriptor) llegir un relat que sembla fet amb senzillesa.
Llegint el seu comentari m'he enrecordat d'un llibre de William Saroyan titulat "La comedia humana" (publicat per Acantilado) que em va descobrir un autor molt interessant.
Publica un comentari a l'entrada