Tenim els seixanta, els setanta, els huitanta, els noranta... i després? Falta poc per entrar en els anys 2010 i encara no està molt clar com podem anomenar la dècada, en certs moments prodigiosa, que va del 2000 al 2009. En la premsa anglesa estan començant a utilitzar l'expressió "noughties" per referir-se a esta època (la paraula "noughty" és un derivat de "nought", que significa, precisament, "zero"). Ací tenim, per exemple, dos articles del Guardian que utilitzen el terme: un sobre el futbol, i un altre, molt interessant, sobre la dècada musicalment fragmentada, on es parla dels Arcade Fire i altres grups que han destacat en mig d'un veritable oceà de tendències i propostes.Els anys zero - The Noughties
Tenim els seixanta, els setanta, els huitanta, els noranta... i després? Falta poc per entrar en els anys 2010 i encara no està molt clar com podem anomenar la dècada, en certs moments prodigiosa, que va del 2000 al 2009. En la premsa anglesa estan començant a utilitzar l'expressió "noughties" per referir-se a esta època (la paraula "noughty" és un derivat de "nought", que significa, precisament, "zero"). Ací tenim, per exemple, dos articles del Guardian que utilitzen el terme: un sobre el futbol, i un altre, molt interessant, sobre la dècada musicalment fragmentada, on es parla dels Arcade Fire i altres grups que han destacat en mig d'un veritable oceà de tendències i propostes.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
11 comentaris:
caldrà trobar un terme adequat pel TermCat, potser els "zeranta"? huas! doncs sí que és un bon dilema per l'idioma, acabarem tots dient-ho a l'anglesa? francesos inclosos? :)
Però vols dir que ara es fa bona música? Si quasi tot són refregits dels anys sinqüenta, sesenta, setenta, otxenta, nobenta i noughtenta?
M'hauràs de fer classes de franc!
I en el meu idioma -amb el permís de Cucarella- és clar.
Això dels refregits és molt relatiu: Quaranta anys en qualsevol activitat cultural és una insignificància! S'ha fet grandíssima música, sols cal parar l'orella. Li recomane, senyor Príncep, que s'agafe alguns dels resums seriosos de la dècada. Vagen per davant algunes suggerències sense pensar-ho massa:
Third, de Portishead
A ghost is born, de Wilco
Kid A, Radiohead
Neon Bible, Arcade Fire
La leyenda del espacio, Los Planetas
Ultrasonica, Los Piratas
Illinois, Sufjan Stevens
Taxi, Antònia Font
The Libertines, The Libertines
Black Marquet Music, Placebo
Nada, Los enemigos
I'm a bird now, Antony ant The Johnsons
El mundo según..., Sr. Chinarro
Cajas de música..., Nacho Vegas
Is this it, The Strokes
Parachutes, Coldplay
Havilah, The Drones
Spoon and Rafter, Mojave 3
I tira-li Martí...
Gràcies Lo Pol per la informació. Aquest serà el meu regal de reis: escoltar, de franc, tota la teua llista. Ara mateix estic amb Hunter de Third (2008) de Portishead.
Mare meua, a partir d'ara, sí seré sabut!
I tu desperta Calinca... i no compres tants de regals de nadal; fes-me la teua llista: fagocite escales i arpegis astronòmics en aquest univers digital.
Molt bona llista, Lo Pol. Reconec que alguns dels discos encara me'ls he d'escoltar, així que ja tinc faena per a estos Nadals. De moment, a 'bote pronto', i abans que aparega per ací Cul de Sac i ens pegue un bon repàs de sugeriments musicals dels anys zero, voldria afegir un parell d'àlbums: "Fleet Foxes" (2008), del grup homònim (del qual hem aprlat fa poc), i, passant-nos ara al terreny del hip-hop però amb tocs pop-rock, el disc "In Search of..." (2002), dels N.E.R.D.
No conec l'àlbum dels N.E.R.D. i em costa entrar en els Fleet Foxes, però ja que estem en feina, ampliem la llista amb alguns oblits poc presentables:
Abbatoir Blues/The Lyre of Orpheus, Nick Cave
Take Fountain, The Wedding Present
Aw C'mon / Nou You C'mon, Lambchop
You are the quarry, Morrissey
Wincing
White Chalk, PJ Harvey
Transatlanticism, Death Cab for Cutie
Nashville, Josh Rouse
Twin Cinema, The New Pornographers
Tout sera comme avant, Dominique A (d'este tio, en realitat, el que vullgues
Picaresque, The Decemberists
(I ja m'he cansat... Però hi ha més)
Strange Geometry, The Clientele
Dels anys Zero passe (que queda molt gay). El meu podium de grups o cantants de tota la vida, sense cap mena de dubte és;
-Palito Ortega
disc; "En Beverly Hilton"
- Grupo Marrano
disc; "Pornocorridos y mas" (episodio 1)
- Los Calis
disc; "No te vayas nunca"
- Los tres Sudamaricones
cançó; "Me la meto toda"
- Los Llopis
disc; "Quito a poquito"
- Juanika y Alpargato
cançó: "La vieja lo tenia to arrugao"
La resta, tot morralla. !!!
Cabronassssooossssss !!! no m'he pogut contindre;
Ahí van 10, per arredonir, que estic que no cague.
-Brendan Benson
disc- Lapalco
-Ben Kweller
disc- Sha sha
-Neko Case
disc- Fox Confessor Brings the
Flood
-Aimee Mann
disc- Bachelor nº2
-Hoggboy
disc- Or 8?
-Black Rebel Motorcycle Club
disc- B.R.M.C
-Kings of Leon
disc- Youth & Young Manhood
-Ryan Adams
disc- Gold
-Micah P.Hinson
disc- ...and the gospel of progress.
-Bon Iver
disc- For Emma, Forever Ago
... per no repetir alguns ineludibles que ha citat l'amic LoPol.
Aiiiiiii!! Se m'havien oblidat alguns dels que proposa CuldeSac, una llista amb molt bon criteri (ho dic de veritat). Per cert: Hoggboy feren un segon disc impresentable i estan desapareguts, però aquell Or 8? era brutal.
Però de què collons parleu? I jo que pensava que allò més exòtic que n'hi ha és Jethro Tull. Ostres, haurè de posar una altra emisora a la ràdio i passar d'Intereconomia, Esradio i la COPE.
I del primer llistat, l'important, no em diu res? LoPol, no és difícil oblidar-se de projectes interessants en UNA DÈCADA !!!
En contra de la ximpleria d'alguna teoria conformista, indagant i mantenint activa la inquietud musical es poden descobrir autèntiques virgueries, i en deu anys no li dic...
Mai he sigut partidari dels llistats generalistes. Entre altres coses perquè m'agrada analitzar la qualitat d'un grup per les cançons individualment, no pels discos. Al final, una carrera destacable és la suma de prou cançons bones repartides en alguns discos. Que conste que esta teoria no és exclusivament meua, Nick Hornsby (si, l'escriptor i ex-crític musical de The NewYorker i autor de "High Fidelity" o "Fever Pitch") en la seua interessant novel·la "31 songs" ho explica de puta mare.
Ara mateix, en la tranquil·litat de la llar i sense els apremis al treball em vénen al cap una infinitat de grups mes destacables en esta dècada; Centromatic/South San Gabriel, Magnolia Electric Co, Uncle Tupelo, Bonnie Prince Billy, Clem Snide (i Eff Barzelay), Richmond Fontain, Yo la tengo, Calexico, Gigolo Aunts, Hot hot heat, The Von Bondies, Capitol Years, Death cab for cutie, Sondre Lerche, Postal Service, Adam Green, Dayna Durtz, Ron Sexmith, The Hives, The Vines, The Shins, The Long Winter, Fruit bats, Phoenix, Violent Femmes, They may be giants, Cinerama, M. Ward, The Monsters of Folk, Cracker, Steve Wynn... i una cabaçâ mes.
I en clau nacional i sense cenyir-nos als convencionalismes; Champagne, The Right Ons, Big City, Lula, Half food inside, Amigos Imaginarios (amb Santi Campos) etc...
En definitiva, el que es queixa es per que vol.
Aprofite per desitjar-los unes bones festes i una nit de nadal de lo mes plaent. Llarga vida al rock and pop.
Publica un comentari a l'entrada