Començaments musicals

Hi ha películes que comencen amb força, amb algun estímul musical que ens commou. Després la película pot ser pitjor o millor, però eixa impressió inicial perviu. Vegem alguns exemples.

La belle noiseuse, de Jacques Rivette (1991), amb una Emmanuele Béart tan nua com la música de Stravinsky que ens sorprén a l'inici.

Seguint amb Stravinsky, l'extraordinària seqüència inicial de Coco Chanel et Igor Stravinsky (2009), irregular película de Jan Kounen.

http://www.youtube.com/watch?v=grFJDynzvzo

Moonrise Kingdom (2012), de Wes Anderson, ens sorprén des de l'inici amb uns crèdits en els quals sona la brillantíssima composició The Young Person's Guide to the Orchestra, de Benjamin Britten (el vídeo de la película no està disponible en Internet; en pose un d'una actuació orquestral).

Per últim una película que gira tota ella al voltant d'una composició musical: Black Swan (2010), de Darren Aronofsky. Em resulta pràcticament impossible trobar un compositor més genial que Tchaikovsky. La seua música per sí sola justifica la película. Ací tenen un vídeo amb l'escena 29, Acte IV. Una explosió musical que no es pot comparar amb res. Apoteosi creativa sense paliatius. Esplendor al màxim.

Frank Ocean

After discovering Frank Ocean and his wonderful album Channel Orange (2012), there are at least two questions I'd like to ask myself: first, is Frank Ocean in any way related to Billy Ocean?; and then: was Pharrell Williams involved in the production of this album? I know it would be very easy to find the answers on the Interenet, but who cares? I'm not in the mood for answers. I just want to listen to these beautiful samples of soul music and enjoy myself:

Escenes musicals

La película Royal Wedding (1951), protagonitzada per Fred Astaire i Jane Powell, compta amb algunes de les coreografies més célebres del cinema musical. Poc després de vore-la, no sé per què, vaig pensar que una d'aquestes escenes, la del ball en el barco, podria quadrar bé amb una cançó bastant allunyada temporalment i estilística: Nothing that has happened so far has been anything we could control (= Res del que ha passat fins ara ha sigut alguna cosa que poguérem controlar), del grup australià Tame Impala. Ací tenen el resultat de l'experiment:

La jetée

Això sí que és el que jo diria cinema experimental. Feta fa cinquanta anys, La Jetée, del cineasta francés Chris Marker (1921-2012), sorpén pel seu format de película fotogràfica i per molts altres aspectes que anava descobrint mentre la veia, o mentre no la veia, perquè em vaig adormir a la meitat, i em vaig perdre potser alguns minuts de la història. Poc importa, ja que, segons acabe de descobrir, vaig reconstruir el fil narratiu a la meua manera, amb el resultat d'una película paralela que a mi, almenys, m'agradava. Això si, no em vaig perdre la magistral escena del museu d'història natural.

Les fotos, extraordinàries. La música, de Trevor Duncan, també.

Tot un repte creatiu.

¿Que no faré películes així algun dia?

Pop en cuneiforme

Era d'esperar.

Abans o després algun grup havia de descobrir les possibilitats estètiques de l'escriptura cuneiforme, i ací tenim la mostra: la cançó Gun Has no Trigger, del grup Dirty Projectors, molt de moda últimament, traduïda a l'acadi i transcrita en caràcters babilonis antics. Podrien haver triat l'hitita, però en fi...

Ací tenen el vídeo. Possiblement, el primer karaoke cuneiforme de la història!

Destructor

I jo sense conéixer-los. ¿Com és possible? Un grup dels anys noranta i dos mil, amb almenys dos àlbums memorables (This Night, de 2002, i Kapputt, de 2011) i altres que estic ara començant a escoltar. Són de Canadà, es diuen Destroyer i estan liderats per un personatge que cal tenir en compte: Dan Bejar. Els vaig descobrir fa qüestió de setmanes gràcies al meu gurú particular en música indie, Cul de Sac. Ahí va una cançoneta dels Destroyer:

El velo protector

Los hay viajeros, los hay que buscan modos de vida alternativos, dedicándose a la artesanía o la creación artística, abundan en el mundo del arte plástico, del diseño, del teatro, llevan vidas de lo más guay, tienden al cosmopolitismo, a veces se los ve en "Españoles por el mundo" y nos los presentan como esos valientes que han dejado atrás un buen sueldo en una empresa de brokers para irse al tercer mundo a curar enfermos. Lo que no se cuenta en los folletos de las exposiciones o en los programas sobre perroflautas viajeros es que esas personas de vida tan 'interesante' son en general hijos o hijas de familias acomodadas, como lo eran ya los primigenios hippies. Para poder llevar a cabo sus 'audaces' apuestas vitales cuentan con un poderoso velo protector que les cubre las espaldas. Si no, ¿de qué? Algún hijo de proletario veréis entre ellos, pero no muchos. Para el hijo del proletario la realidad es otra.

Además, en el terreno de la creación artística, hay un segundo velo protector que se puede añadir al primero: el del 'mundillo'. Un ejemplo claro se da en el mundo del teatro 'alternativo'. Los que pertenecen a él (actores, directores, dramaturgos, etc.) saben que hagan lo que hagan, aunque sea el montaje más paupérrimo o el texto más mediocre, siempre contarán con el velo protector de los demás miembros del mundillo, que les darán palmaditas en la espalda, y les dirán 'Qué buen trabajo actoral' o 'El montaje me resulta intrigante'. No hay ningún peligro, ningún riesgo: su carrera teatral podrá continuar adelante gracias a la gran farsa de la que ellos mismos son miembros. ¿Qué es lo que hay fuera de ese velo protector? Poco les importa.

Pero yo aquí he venido a hablar, entre otras cosas, de The Protecting Veil, obra del compositor inglés John Tavener, una de las cumbres musicales del siglo XX. The Protecting Veil está inspirada en la festividad del mismo nombre, celebrada en la Iglesia Ortodoxa (véase icono ilustrativo). El propio Tavener, por cierto, acabó convirtiéndose en ortodoxo (no musical, sino de la Iglesia Ortodoxa rusa). Copio aquí un fragmento de la introducción a la obra, tal como aparece en el librito del CD que compré hace años. El texto está basado en anotaciones del propio compositor:

"The Feast of the Protecting Veil of God was instituted in the Orthodox Church to commemorate her appearance in the Church at Vlacherni (Constantinople) in the early tenth century, possibly 902. At a time of grave danger for the Greeks from the Saracen invasion, Andrew, the holy fool, together with his disciple Epiphanios, saw the Mother of God during an all-night vigil: she was standing high above them in the air, surrounded by a host of saints. She was praying earnestly and spreading out her Veil as a protective shelter over the Christians. Heartened by this vision, the Greeks withstood the Saracen assault and drove away the Saracen army. The Feast of the Protecting Veil is kept by the Orthodox Church in celebration of this event."

Nota: paso de poner vídeos de YouTube en este caso, porque The Protecting Veil está infinitamente por encima de cualquier microemoción que puedan transmitir esos vídeos.

Io non ho paura

Alcuni anni fa, ho letto il romanzo Io non ho paura, da Niccolò Ammaniti (2001), che mi ha sembrato abbastanza interessante. Il libro è diventato molto popolare in Italia e altri paesi, e due anni dopo il regista Gabriele Salvatores ha diretto il film omonimo. Come curiosità, dire che l'attrice principale di quel film è la spagnola Aitana Sánchez Gijón. Dire, anche, che il film non mi è piaciuto cosí come il romanzo, cosa non poco abituale in questi casi. Ma c'è qualcosa nel film che lo fa davvero speciale: la sua colonna sonora, composta da Ezio Bosso. In questa colonna sonora si includono alcune versioni di pezzi musicali classici. Per esempio, questo da Vivaldi, tratto dal suo Concerto in due Cori con Violino Scordato in Si Bemolle Maggiore, RV583. Scoprii questa composizione per una altra via: un giorno, una mia cara amica mi ha detto: 'Chuidi gli occhi, e ascolta questa musica':



Come dicevo, veramente un gioiello!

Superbowl commercial with a difference

The final of the American football league, also called Superbowl, is the biggest sports event in the US. Everything around it is spectacular: the game itself, the break time performances and also the TV commercials. All the important brands, especially car manufacturers, release their latest ads, spending huge amounts of money on their production and TV rights.

I just happened to find out that one of these commercials had a familiar soundtrack. It's one of my favourite songs of all time, it's British pop from the 80s and I thought I would never listen to it in this context. Now, quiz question: What's the name of the band and the song?

Folque

No doubt, Folque is one of the greatest Norwegian folk bands of all time. Here's a sample from their debut album, Folque (1974). When I hear this song, I definitely feel like dancing!

In ilo tempore erat vinylus

L'altre dia la meua nebodeta de cinc anys va tenir una experiència quasi de ciència ficció: va posar, per primera vegada en sa vida, un disc de vinil al tocadiscos. Acostumada als Nintendo, Wii i Playstation, el disc de vinil era per a ella una espècie d'objecte extraterrestre, com si estiguérem en un d'estos museus etnogràfics on ens mostren eines agrícoles d'un món que ja no existeix.

Com que estàvem en un ambient familiar i festiu, calia trobar la música adient entre els exemplars de la meua colecció discogràfica. La tasca, atesos els meus gustos musicals, no era gens senzilla. Vaig recórrer als Ramones, als Clash i sobretot al fenomenal The People who Grinned Themselves to Death (1987),  dels Housemartins. Ací els tenim en acció:

¿Puede haber personas de cuyo rostro se enamore la cámara?

Posiblemente sí. Determinados artistas (cantantes, actores, actrices) tienen una capacidad innata para apoderarse de la cámara con su mirada; la hacen suya a través de una especie de hipnosis o magnetismo. Los ejemplos que aduzco son, quizás, demasiado horteras: Raphael y Thomas Anders (de Modern Talking). Lo advierto. Y lo siento. Un pequeño sacrificio en aras de la ejemplificación.

Adrian Borland continued

Ja havia parlat d'ell en un anterior post i hui ho torne a fer, encara que siga només perquè m'he passat el dia pensant que volia escoltar cançons d'Adrian Borland, i és ara, a mitjanit, en esta nit de lluna plena, que m'ajocaré al sofà per escoltar Beautiful Ammunition (1994), un dels seus discos en solitari, obra mestra publicada en els darrers anys d'una carrera musical que va començar a finals dels setanta, amb el grup The Sound, i va acabar en 1999, amb el suicidi del geni, Adrian Borland. Patrimoni dels poquets admiradors de la seua obra musical i poètica, i quan dic poesia no parle de versos publicats en llibres sinó versos fets música o nascuts música. Ací baix, un parell de mostres de "Beautiful Ammunition":

Comelade, Cahun, Nocturn, Papasseit

Les fotos, de Claude Cahun (1894-1954), estan molt bé, però el que m'ha encisat per complet en el següent vídeo és la música de fons, de Pascal Comelade. La peça, segons he descobert després, es titula: Nocturn, a Joan Salvat Papasseit.


Per als inquiets, com ara jo mateix, dir que al Palau de la Virreina, a Barcelona, hi ha una exposició sobre l'obra fotogràfica de Claude Cahun. Hi pense anar.

Trish Keenan

Portava temps escoltant un grup anomenat Broadcast i en particular la canço Minim, del seu àlbum Ha Ha Sound (2003), ple d'atmosferes nebuloses i veus que semblen evaporar-se en vels, en tenebres i ombres. Posats a descobrir més al voltant dels Broadcast m'entropesse amb la notícia següent: la seua cantant, Trish Keenan, va morir a principis d'any víctima d'un agressiu virus gripal. Tenia 42 anys. Pèrdua vital i musical, una mort que per a mi es fa més íntima encara per un detall biogràfic: Trish va nàixer el mateix any que jo: 1968. ¿No us passa que d'alguna manera us sentiu identificats amb aquells que són del vostre any? Hui, en plena nostalgia i tristor, he mirat en Wikipedia la llista de celebritats nascudes en 1968 i m'he trobat la més variopinta amalgama i un veritable microcosmos de mons que encara romanen i mons ja desapareguts. Exemples: Lisa Marie Presley (filla d'Elvis), Vlado Divac i Toni Kukoc (ex-jugadors de bàsquet de l'extinta Iugoslàvia), Zacharias Moussaoui i Mohamed Atta (terroristes de l'11-S), Céline Dion (!), Paolo Maldini (ex-futbolista), Traci Lords (actriu porno), Rober Korzeniovski (marxista polonés), Will Smith (rapper, actor), Naomi Watts (actriu).

Tornem a la música. Ací tenen el vídeo de Minim, amb la meravellosa veu de Trish Keenan. Descanse en pau.

Meat is Murder

Els editors musicals de The Guardian, tan originals ells, han fet una innovadora proposta al voltant del grup The Smiths i els seus àlbums d'estudi (ací està el link corresponent). Es tracta de demanar als lectors que trien el seu disc predilecte i escriguen un breu text explicant el per què de la tria. En el meu cas, no tinc dubte: l'elegit és Meat is Murder (1985). Per què? Si lligen la meua ressenya ho descobriran. L'he titulada Meat is Discovery. ¿Algú s'anima a dir la seua? Jo podria fins i tot tirar una maneta amb l'anglés.

Compositors en miniatura (1): Sergei Prokofiev

Deixem a banda òperes, ballets, simfonies, concerts de piano, de violí, o altres excelses creacions de llarga durada. Deixem-les per a un altre moment si eixe moment arriba. Internet ens du cap a la miniatura. ¿S'amaga un diamant dins del tweet musical, o, com en la jungla del Congo, al darrere de brutícies i guerres i fenòmens davant els quals giraríem, grotescs, la mirada? No sé. Ací tenen un petit diamant: Sonata nº 2 per a violí i piano, opus 94, de Sergei Prokofiev. 3r moviment, interpretat per Martha Argerich i Gidon Kremer.

Ens hem de convertir en els censors despietats de nosaltres mateixos

Hi ha certa nostàlgia per la música pop-rock dels anys huitanta, que afecta principalment a aquells que, com jo mateix, vam viure la dècada en plena adolescència. Hi ha també, però, joves creadors d'ara que, sense tenir l'experiència de primera mà, s'estan dedicant a recrear i reinterpretar aquella música. Un d'ells és el nordamericà John Maus, nascut precisament en 1980. El seu tercer àlbum, que porta l'estrambòtic títol de We Must Become the Pitiless Censors of Ourselves, serà publicat pròximament. De moment, es pot escoltar íntegrament en aquesta pàgina web, de la revista NPR, que inclou també un interessant article.

Els temes d'aquest àlbum, i també els dels dos anteriors (Songs, 2006, i Love is Real, 2008), poden definir-se com una espècie de magma psicofònic on reverberen grups com ara New Order, Orchestral Maneouvres in the Dark o The Chameleons, entre altres, una amalgama de sonoritats nascudes en el sintetitzador i melodies pegadisses ultra-huitanteres. Potser el disc no passarà a la història com una obra mestra però conté almenys un tema que em sembla colossal. Es diu Streetlight i és la primera pista del disc (mireu el link més amunt). Va ser posar la canço i començar a ballar com un jovenet pels corredors del meu pis!

Petrushka

No sóc amic d'efemèrides però esta és insuperable. M'ha fet memòria un article aparegut en la revista musical NPR: hui fa 100 anys es va estrenar el ballet Petrushka, amb música del gran Igor Stravinsky (1882-1972*). L'any anterior havia sigut L'Ocell de Foc, després vindria La consagració de la Primavera. Tot això en consonància amb Diaghilev (empresari), Nijinsky (ballarí), Fokine (coreògraf) i altres personatges ja llegendaris reunits al voltant dels Ballets Russes.

Senyors, em lleve el barret! Ací tenen una de les explosions de creativitat més extraordinàries que se'm puguen venir al cap. Petrushka, primera part:



* Em fa goig pensar que quan vaig nàixer, Igor Stravinsky encara era viu. Això em permet un meravellós lligam amb el passat. En la seua caòtica autobiografia, que vaig llegir fa temps, Stravinsky recorda un moment de la seua infància en què va vore en persona al més gran entre els grans: Piotr Ilich Tchaikovski (1840-1893).

Breus pinzellades de folklore norueg

La culpa la té el hardingfele, el violí tradicional de la música noruega. Em xifla la música de violins, i ací tenen una mostra: Christian Borlaug toca unes Fanitullen pa hardinfele:



Les danses tradicionals noruegues s'executen amb ordre i simetria, com si ningú haguera trencat mai un plat. No sé, potser hi trobe a faltar una mica d'efervescència vikinga, però és el que hi ha: