Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fotografia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fotografia. Mostrar tots els missatges
El meu Flickr
Ja són més de mil les persones, o millor dit les adreces ISP individuals, que han visitat la meua pàgina de Flickr (portal dedicat a la creació fotogràfica). Tot això, no cal dir-ho, m'omple d'orgull. Per cert, la fotografia més vista fins ara, amb un total de 99 visites individuals, és aquesta: An army of swans:
Julia Margaret Cameron, fotògrafa
Un bon dia, a l'edat madura de quaranta-huit anys, a Julia Margaret Cameron li van regalar una càmera de fotos. Això era l'any 1863. A partir d'eixa data va anar convertint-se en una destacada fotògrafa de l'Anglaterra victoriana. Els seus retrats, però, se'n surten del que era habitual en l'època. Ací tenen un exemple: el retrat que li va fer a l'actriu Hellen Terry quan aquesta tenia setze anys. ¿Qui diria que aquesta foto és de 1864, i no una instantània acabada de fer amb un mòbil amb efecte vintage? Hellen Terry, per cert, va tenir una triomfal carrera com a actriu. Se la considera una de les més grans actrius shakespearianes de tots els temps.
Things I wrote
How can I not wish to be with the person that I love?
(a still from La Jetée, a film by Chris Marker).
Books and apples
One of my bookshelves and the four apples I still have today. I'll eat the apples in the next few days; the books will probably last longer.
From my Flickr account.
From my Flickr account.
¿Retocar és deformar?
Algunes reflexions sobre poesia que vaig enviar a un amic l'altre dia per email. Parlàvem d'un recent poema meu que no tinc intenció de retocar, tot i que el vaig escriure en qüestió de minuts:
La pregunta que jo em faig és: ¿Quin sentit té retocar un poema? ¿Cap a on volem dur-lo amb els retocs? ¿Retocar un poema no és, en realitat, deformar-lo? Perquè clar, el retoc, el repàs, no és inocent, està enfocat en alguna direcció o amb algun fi. Retoquem i retoquem i podem aconseguir que la forma millore, però ¿això serveix per a alguna cosa en el terreny poètic? ¿I quina és eixa forma millorada, qui dicta els seus trets? Des de fa un temps em dedique a la fotografia (per cert, link). No m'agraden gens els retocs fotogràfics, tan populars hui dia. I tan fàcils de detectar, com una mamella operada. Tornem a la pregunta: ¿cap a on va un poema que és retocat o reescrit? ¿I si se n'anara directament a l'oblit? ¿Es perdria gran cosa?
La pregunta que jo em faig és: ¿Quin sentit té retocar un poema? ¿Cap a on volem dur-lo amb els retocs? ¿Retocar un poema no és, en realitat, deformar-lo? Perquè clar, el retoc, el repàs, no és inocent, està enfocat en alguna direcció o amb algun fi. Retoquem i retoquem i podem aconseguir que la forma millore, però ¿això serveix per a alguna cosa en el terreny poètic? ¿I quina és eixa forma millorada, qui dicta els seus trets? Des de fa un temps em dedique a la fotografia (per cert, link). No m'agraden gens els retocs fotogràfics, tan populars hui dia. I tan fàcils de detectar, com una mamella operada. Tornem a la pregunta: ¿cap a on va un poema que és retocat o reescrit? ¿I si se n'anara directament a l'oblit? ¿Es perdria gran cosa?
Link de la foto.
Twilight skyscraper
walking around the city camera in hand hoping light will take some more minutes to fade away daylight before full-moon autumn before the waves
http://www.flickr.com/photos/j_sanchis/
Comelade, Cahun, Nocturn, Papasseit
Les fotos, de Claude Cahun (1894-1954), estan molt bé, però el que m'ha encisat per complet en el següent vídeo és la música de fons, de Pascal Comelade. La peça, segons he descobert després, es titula: Nocturn, a Joan Salvat Papasseit.
Per als inquiets, com ara jo mateix, dir que al Palau de la Virreina, a Barcelona, hi ha una exposició sobre l'obra fotogràfica de Claude Cahun. Hi pense anar.
Per als inquiets, com ara jo mateix, dir que al Palau de la Virreina, a Barcelona, hi ha una exposició sobre l'obra fotogràfica de Claude Cahun. Hi pense anar.
Nova etapa fotogràfica
Per fi, he fet el salt a les càmeres réflex, amb una Nikon D3100 (objectiu 18-55mm VR), i no cal dir que estic com un xiquet amb la nova joguina!
L'altre dia per la tarda, aprofitant el meravellós cel ennuvolat de tons rogencs, vaig agarrar la càmera per fer unes fotos i provar, també, l'opció de vídeo. El que no sabia és que hi havia un grup d'extres esperant el click per començar la seua actuació inesperada:
L'altre dia per la tarda, aprofitant el meravellós cel ennuvolat de tons rogencs, vaig agarrar la càmera per fer unes fotos i provar, també, l'opció de vídeo. El que no sabia és que hi havia un grup d'extres esperant el click per començar la seua actuació inesperada:
A week later...
... the little cabin was still there, but the cat was gone (at least at that moment).
Lost in the city
Someone had removed a cupboard door from the kitchen furniture and put it by the road so that a cat could find some shelter, and this person, maybe one of these crazy old ladies, had put some food under the small roof, and also a little branch from a nearby tree. And one day I walked by and heard a cat mewing sadly, and it was this pregnant black cat looking at me from the gutter and then I took a photo of her. City wanderers, yellow eyes, cars passing by.
Sky oh sky
I took this picture the other day and then I thought it was the perfect sky for a picture: clear blue background, small clouds, no aeroplane smoke trails to be seen or falling satellites. No fallen angels either, no wishes.
(The building is located between Mislata and Valencia, near Parc de Capçalera).
Arquitectura moderna: ètica i estètica
Ens agrada mirar, admirar, contemplar allò que ens sembla bell. De vegades la contemplació ve obstruida per determinades reflexions. Ens pot passar quan visitem una catedral barroca i ens vénen a la ment els excessos històrics de l'església catòlica, o davant d'un edifici fet en l'ona franquista o en un país de règim comunista o sotmés al feixisme; pensem potser que ens agrada allò que veiem però ens costa abstraure'ns del context original.
Tinc reflexions d'aquesta mena a València. M'agraden els edificis moderns de la meua ciutat i quan passege amb la bici pel llit del riu no puc més que admirar tot allò que s'ha erigit en la Ciutat de les Ciències i zones adjacents. Al mateix temps pense en la quantitat de diners que s'han balafiat per tal de construir tots els edificis i iluminar-los cada nit, uns diners que indiscutiblement farien falta per a altres coses potser més necessàries, com l'educació o la sanitat. De tota manera, em mire els edificis i em semblen meravellosos. ¿Què fem? ¿Ètica o estètica?
Una cosa és certa: edificis com els de la Ciutat de les Arts i les Ciències són una mica excessius per a una ciutat com València, que no arriba al milió d'habitants. Tindrien més sentit a París o Londres, o Nova York. En la meua ciutat semblen més el capritx faraònic del polític de torn que la conseqüència més o menys lògica de l'esplendor d'una gran ciutat.
Pugem de nivell, situem-nos a Barcelona. Potser en la capital catalana, més gran i més rica, hi ha més espai per a la sumptuositat arquitectònica. En els darrers temps s'han construit un gran nombre d'edificis de disseny punter, que són motiu de joia per als amants d'aquestes coses, com ara jo mateix. Però clar, aquests edificis poden vore's també com monuments al capitalisme ferotge, demonstracions de força de determinades corporacions o poders fàctics, ostentació de riquesa o façana publicitària dels qui tenen el poder, terrenal o no.
Tornem a la qüestió d'abans: ¿ètica o estètica? Moltes vegades em deixe de reflexions i simplement contemple allò que m'agrada contemplar, sense més. Com a mostra, les fotos que vaig fer a Barcelona l'altre dia, tot passejant per la zona del Fòrum, per a mi nova:
Tinc reflexions d'aquesta mena a València. M'agraden els edificis moderns de la meua ciutat i quan passege amb la bici pel llit del riu no puc més que admirar tot allò que s'ha erigit en la Ciutat de les Ciències i zones adjacents. Al mateix temps pense en la quantitat de diners que s'han balafiat per tal de construir tots els edificis i iluminar-los cada nit, uns diners que indiscutiblement farien falta per a altres coses potser més necessàries, com l'educació o la sanitat. De tota manera, em mire els edificis i em semblen meravellosos. ¿Què fem? ¿Ètica o estètica?
Una cosa és certa: edificis com els de la Ciutat de les Arts i les Ciències són una mica excessius per a una ciutat com València, que no arriba al milió d'habitants. Tindrien més sentit a París o Londres, o Nova York. En la meua ciutat semblen més el capritx faraònic del polític de torn que la conseqüència més o menys lògica de l'esplendor d'una gran ciutat.
Pugem de nivell, situem-nos a Barcelona. Potser en la capital catalana, més gran i més rica, hi ha més espai per a la sumptuositat arquitectònica. En els darrers temps s'han construit un gran nombre d'edificis de disseny punter, que són motiu de joia per als amants d'aquestes coses, com ara jo mateix. Però clar, aquests edificis poden vore's també com monuments al capitalisme ferotge, demonstracions de força de determinades corporacions o poders fàctics, ostentació de riquesa o façana publicitària dels qui tenen el poder, terrenal o no.
Tornem a la qüestió d'abans: ¿ètica o estètica? Moltes vegades em deixe de reflexions i simplement contemple allò que m'agrada contemplar, sense més. Com a mostra, les fotos que vaig fer a Barcelona l'altre dia, tot passejant per la zona del Fòrum, per a mi nova:
La lentitud del limpiabotas
Louis Daguerre. 1838. Foto del Boulevard du Temple, París.
Detall de la foto:
Subscriure's a:
Missatges (Atom)