Ahir, aprofitant que feia bon dia, me'n vaig anar a passejar a la muntanya. No sabia molt bé on anar, ni per què. Al final, pensant que volia descobrir algun lloc nou, em vaig decidir per la zona de
Dos Aguas i
Millars, en el curs mitjà del riu
Xúquer.
En arribar a Dos Aguas, un panell (no molt) informatiu em deia que 'en algun punt entre Dos Aguas i Millars hi ha una sèrie de coves amb pintures rupestres'; vaig pensar que era una bona idea buscar eixe punt indeterminat. La carretera que uneix els dos pobles transcorre entre paisatges de pedra nua i formidable; el riu es veu a penes, allà baix, com un actor secundari. Per molt que mirara a una banda o altra no hi havia cap senyal referent a les coves, així que, quan vaig vore un camí prometedor, prop de Millars, vaig aparcar a la vora i el vaig enfilar cap amunt. De les coves, però, no hi havia ni rastre; a més es feia tard i l'oratge havia canviat a pitjor, amb quatre gotetes amplificades pel fort vent, així que després de dinar vaig decidir fer marxa enrere. A la dreta, segons baixava, tenia una paret de pedra tallada en vertical, d'alçada variable; a l'esquerra, l'abrupta pendent del barranc. Així anava jo, entre meditacions i bufades de vent fresc, quan de sobte sent un soroll provinent de la part de dalt, com si algú remenara arbustos, o brossa. Acte seguit, veig com cau des d'aquella alçada una cabra silvestre, de color marró. La tinc a uns quinze metres davant de mi. Em quede, com no, perplex. La cabra es posa àgilment sobre les quatre pates i em mira als ulls durant una milèssima de segon. De fet, ens mirem. Per una banda pense: 'quina llàstima no tenir a mà la càmera de fotos', per altra em pregunte si la cabra se sentirà amenaçada i correrà cap a mi per atacar-me, una situació per a la qual no estic preparat (a l'escola no ens ensenyaven estes coses)... L'animal, atordit i amb presses, pega mitja volta i se'n va costera avall. M'aboque entre els arbustos per intentar seguir-li la pista però res es mou allà baix; la cabra s'ha camuflat entre la vegetació, deu estar acostumada a moure's sigilosament entre pedres. Trac la càmera, espere pacient, però res. No hi ha rastre de la cabra. Una mica decebut, reprenc el camí cap avall, pensant en la cabra i la seua caiguda aparatosa. Ben mirat, ha faltat ben poc perquè em caiguera damunt. Imaginen la notícia a la premsa: "Accident mortal d'un excursionista per l'impacte d'una cabra en caiguda lliure". Això sí, hauria sigut una mort original, diferent.
Continue la marxa, de tant en tant mire cap al barranc per vore si hi ha indicis... I sí! La veig! Està damunt d'una roca, i sembla contemplar el precipici en postura estàtica i senyorial. Trac amb presses la càmera de fotos i quan enfoque veig que en realitat és un grup de cabres, almenys quatre, que pasturen juntes. Estan a certa distància però per sort les puc distingir amb nitidesa. Semblen una família, germanes o germans, pares i fills, totes en tons marrons i amb elegants moviments. Les contemple, els faig fotos (com la que poden vore ací dalt, en realitat un fragment) i vídeos. Només el vent es mou en aquell paratge. Res esglaia les cabres, res em fa sospitós. Per sort per a elles sóc jo el que les observa, un excursionista amb una càmera de fotos, i no un caçador amb la mira telescòpica de la seua escopeta. Eixes coses pense mentre deixe arrere aquella família de cabres monteses. Pensava sobretot en la bellesa del que havia vist, i en el difícil equilibri d'aquelles vides.
En fi, curiosa manera d'acabar l'any. Qui sap? Potser siga un auguri per als nous temps. Jo, de moment, continue sota l'embruix d'aquell encontre.
Los hay viajeros, los hay que buscan modos de vida alternativos, dedicándose a la artesanía o la creación artística, abundan en el mundo del arte plástico, del diseño, del teatro, llevan vidas de lo más guay, tienden al cosmopolitismo, a veces se los ve en "Españoles por el mundo" y nos los presentan como esos valientes que han dejado atrás un buen sueldo en una empresa de brokers para irse al tercer mundo a curar enfermos. Lo que no se cuenta en los folletos de las exposiciones o en los programas sobre perroflautas viajeros es que esas personas de vida tan 'interesante' son en general hijos o hijas de familias acomodadas, como lo eran ya los primigenios hippies. Para poder llevar a cabo sus 'audaces' apuestas vitales cuentan con un poderoso velo protector que les cubre las espaldas. Si no, ¿de qué? Algún hijo de proletario veréis entre ellos, pero no muchos. Para el hijo del proletario la realidad es otra. 
Els destins dels dos personatges es van unir a finals de segle V, quan el rei Clovis, després de la batalla de Tolbiac, on segons sembla s'observaren senyals divins (molt a la manera de Constantí i la batalla del Pont Milvi), va decidir convertir-se al cristianisme. La cerimònia del bateig reial va ser oficiada pel bisbe Remi a la catedral de Reims, un 25 de desembre. En aquesta solemne ocasió (vegen ilustració a la dreta), Remi va pronunciar unes memorables paraules, enregistrades en llatí:
Som moderns, sabem molt. Hem anat a escoles on ens han ensenyat a multiplicar i a fer arrels quadrades, fins i tot equacions de tercer grau o algoritmes neperians, hi ha també qui ha aprés química orgànica, i inorgànica, i física quàntica. ¿Se'n recordeu, potser, dels vectors, paraula màgica, els 'vectors'?... Vivim en una societat avançada on circulen vehicles inteligents i la gent es comunica amb telèfons mòbils; quan pugem a casa prenem ascensors que ens parlen, i una vegada dins naveguem (¿qui ens ho haguera dit?) per xarxes virtuals i intocables; hi ha en totes les ciutats hospitals magnífics amb metges que operen qualsevol cosa, del nas a la planta dels peus; modifiquem llavors, plantes, animals, controlem la força dels rius, calculem forces centrípetes i centrífugues, construim extraordinàries obres d'enginyeria sota un cel creuat per avions de blanca cua.
