Fa uns quants anys, vaig oferir un parell de sessions de música indo-pakistaní en el pub d'uns amics. El meu nom artístic, creat per a l'ocasió, era DJ Ramayana. Jo no havia fet mai de disc-jockey i tenia importants mancances tècniques a l'hora de combinar una cançó amb la següent, però l'experiència va ser grata, almenys per a mi i per a alguns dels presents, que van escoltar amb interés els temes. També és veritat que hi ha altres que no m'ho perdonaran mai, en especial els que estaven allí per obligació, com a cambrers o cambreres, i hagueren de suportar les sessions de principi a fi...
Els temes que vaig punxar eren de tots els estils: bhangra, cançons de Bollywood, música sufí (Arbida Parveen, Nusrat Fateh Ali Khan), raga vocal, raga de sitar (Ravi Shankar, Anoushka Shankar), música folclòrica de diferents parts d'Índia i Pakistan, música de fusió (p.e. el célebre disc gravat per Ravi Shankar i Philip Glass), etc. i van crear un ambient difícil de definir. Un dels més sorpresos va ser el venedor habitual de flors, de nacionalitat pakistaní, que no podia creure el que escoltava!
Un dels temes que més vaig posar en aquelles sessions va ser Piya Re Piya Re, en interpretació del gran Ustad Nusrat Fateh Ali Khan. El tema té una melodia pegadissa, i una tornada que ens du a reflexions de tota mena: "piaré piaré"... La cançó inclou també un vers que sembla una frase en espanyol, detall que no va passar desapercebut als allà presents, que van proposar llur interpretació personal. Pareix que parle d'una "ensaladilla". Ací tenen un vídeo de la cançó, a vore què els sembla. Bromes apart, la cançó és una preciositat, i la veu de Nusrat un autèntic regal del cel:
Nota: en la foto de dalt apareixen alguns participants en un aplec de música bhangra celebrat en Birmingham, GB.
Ací tenen una cançó d'amor. L'autor dels versos és una de les figures més venerades de la tradició sufí del Pakistan: Bulleh Shah. Es tracta, és clar, d'amor místic. Els primers versos del poema, escrit en panjabi, ens pot resultar familiar: Sade verhe aaya jkar yaar subh-o-sham (="Vine al meu pati, estimat, de l'alba al vespre"). Ens recorda als místics espanyols, San Juan de la Cruz o Santa Teresa de Ávila, ens recorda a Ramon Llul, tots ells hereus d'allò que va desenvolupar en diferents indrets del món musulmà en l'edat mitjana i va trobar un auge particular en Pèrsia i Índia: el sufisme, un món de dervitxes, de poetes iluminats, d'éssers asistemàtics, inclassificables, admirats pel poble, que veia en ells l'equivalent dels sants, i odiats pels fonamentalistes d'ara i de sempre. En el Sindh i en el Punjab, és a dir, en allò que curiosament s'anomena hui en dia 'Pakistan' (un nom fictici, inventat en el segle XX), els sufís són encara venerats, i la música d'arrels místiques és tan popular com puga ser el flamenco en Andalusia. I entre les figures més destacades d'este tipus de música tenim una dona de veu extraordinària i sensualitat indefinible, minimalista, difícil de captar però trascendent. Es diu Arbida Parveen, i ací la tenen cantant versos de Bulleh Shah:
En el vídeo apareixen alguns subtítols en anglés. Traduisc a continuació alguns dels versos al valencià:
Has aprés molt després de llegir mil llibres.
¿Alguna vegada has llegit allò que està dins de tu?
Vas al temple o a la mesquita.
¿Alguna vegada has visitat el teu cor?
Destrueix la mesquita,
destrueix el temple.
Fes el que vulgues,
però no trenques el cor humà,
perquè al seu interior habita Déu.
I, com a propina, Ho Jamalo, una cançó tradicional del Punjab interpretada per Arbida Parveen. Atenció, per favor, als individus que, espontàniament, apareixen en escena:
