Silbanaco, ¿dónde está tu nombre que no existe? ¿quién eras si llegaste a ser? Adónde ibas sino a la Kaisergeschichte, a la Historia Augusta, a los lomos pelados de los libros, a las lomas de tu imperio que no era nada o era apenas esa moneda, sucia de barro, escondida por tus manos en la tierra.
Tadeus Calinca
Foto: Wikipedia
NOTA: para más información sobre el enigmático personaje, podéis leer este artículo.
¿Acaso alguien que visite Roma puede queda impasible ante sus antiguas piedras? Quien más y quien menos querrá ver en esos templos derruidos, en esas columnas rotas y desgastadas algún tipo de esplendor borrado por el tiempo y eso le llevará quizás a alguna reflexión sobre el decurso de la historia o los vaivenes del destino. ¿Acaso Roma no existe un poco para eso, para hacernos pensar en nosotros mismos?
Entre los visitantes que pasean por las antiguos restos no faltan los poetas. Hace poco (de hecho ayer), leí El arrecife de las sirenas, de Luna Miguel, libro de poemas de esta escritora nacida en la época de los ordenadores, de esta poeta que es en sí misma el anuncio de un nuevo tiempo en la manera de entender la acción escrita. En uno de sus poemas, titulado "Sexo a media tarde en el Trastévere", se lee lo siguiente, referido a Roma:
me doy cuenta de que en esta ciudad todo son piedras, de que cuando muramos seremos pie- dras, de que solo las piedras significarán lo que fuimos y de que dentro de mil años los gatos pasearán por las ruinas de otra civilización.
Ese recuerdo en la voz de la poeta me llevó a otro escritor bien distinto, Rafael Chirbes. En su novelaCrematorio, sus reflexiones sobre la antigua Roma le conducen vía ladrillo a ese otro mundo esquivo, el del pasado reciente:
Roma, el viejo avispero que Augusto llenó de ladrillos y mármol: que no se te olvide que el mármol era puro revestimiento, el delgado pan bimbo del sándwich; por debajo, el jamón del sándwich casi siempre era -como ahora- cemento o ladrillo.
Piedras, ladrillos.
Hace un tiempo fui a Maguncia, en Alemania. Allí, casi por casualidad, me encontré con el esqueleto en ladrillo de lo que fue el cenotafio de Druso. Era un día de lloviznas y cielos grises. Se supone que en el pasado el cenotafio estaba cubierto de los mejores mármoles y coronado por estatuas. ¿Qué queda de eso? Poco más que una deforme estructura de ladrillo. Un lugar en el que hacerse una foto, como un turista.
These days I'm reading Steven Pressfield's novel The Afghan Campaign (2006), a masterpiece in the art of narrating war and describing the ancient world.
Alexander the Great's army is now crossing the Hindu-Kush on their way to Bactria, where they will meet their enemies. The final goal, of course, is that legendary land called India.
A beautiful excerpt from Book II:
"You ask, my friend, how I can be a soldier and a poet? I answer: how can one be a soldier and not a poet?"
When I finish the novel I'll write the full review.
De tant en tant participe en polèmiques sobre poetes i poemes en les quals solc criticar amb duresa a uns i altres. Ho faig perquè, en el fons, no m'acabe de creure l'ofici de poeta, o millor dit el seu estatus. Allò que anomenem 'poesia', allò que ens commou per forma i sentit, allò que ens agrada recitar, repetir-nos, rememorar, és un fenomen raríssim. ¿Quans poemes que valguen la pena han escrit els 'grans poetes'? ¿Un per barba? ¿Tres? ¿Sis o set a molt estirar?... Garcilaso, Estellés, Neruda, Benedetti, Santa Teresa de Jesús, Espriu, i tants altres... ¿De què serveix la seua producció poètica tret del grapat de poemes realment inspirats que van crear? ¿Per a què tants llibres de poemes i tants litres de tinta vessats en pro d'una suposada ars poètica? Com deia, em quede amb els poquets poemes importants de cadascú, no en vull més; la resta és simple 'material de relleno', matèria per a professors de literatura, material per a pedants i seudopoetes, aliment per als tòtems, per als espills on es miren els mediocres, els no-poetes, els centenars d'aspirants a poetes que ni tan sols han sigut capaços mai de crear un sol poema, els que engreixen el seu ego amb miratges i etiquetes, i amb somnis de ser 'poetes'.
Algunes reflexions sobre poesia que vaig enviar a un amic l'altre dia per email. Parlàvem d'un recent poema meu que no tinc intenció de retocar, tot i que el vaig escriure en qüestió de minuts:
La pregunta que jo em faig és: ¿Quin sentit té retocar un poema? ¿Cap a on volem dur-lo amb els retocs? ¿Retocar un poema no és, en realitat, deformar-lo? Perquè clar, el retoc, el repàs, no és inocent, està enfocat en alguna direcció o amb algun fi. Retoquem i retoquem i podem aconseguir que la forma millore, però ¿això serveix per a alguna cosa en el terreny poètic? ¿I quina és eixa forma millorada, qui dicta els seus trets? Des de fa un temps em dedique a la fotografia (per cert, link). No m'agraden gens els retocs fotogràfics, tan populars hui dia. I tan fàcils de detectar, com una mamella operada. Tornem a la pregunta: ¿cap a on va un poema que és retocat o reescrit? ¿I si se n'anara directament a l'oblit? ¿Es perdria gran cosa?
I took this picture the other day and then I thought it was the perfect sky for a picture: clear blue background, small clouds, no aeroplane smoke trails to be seen or falling satellites. No fallen angels either, no wishes.
(The building is located between Mislata and Valencia, near Parc de Capçalera).
Hui tinc una nit rumbera, lorailo, aflamencada, de suburbi. M'he retrobat amb un indispensable trio de poetes urbans: Los Calis. El seu llegat ens arriba en forma de memorables musicassettes com la que poden vore en el vídeo. També ens arriben els rostres seriosos de qui se sap poeta o creador. La temàtica de les cançons és, a simple vista, unívoca: cavall, heroïna... En realitat, però, parlen de l'amor. L'amor a l'art. L'amor trobadoresc.
Ací tenim una mostra del seu talent poètic, cançó eterna de l'amor efímer: Caballo que galopa.
El cas és que buscant temes dels Calis m'he entropessat amb una horterada dels anys setanta titulada Una paloma blanca, cantada per l'insofrible Jonathan King. Destaca també el realitzador del vídeo pels seus escassos coneixements d'ornitologia.
Faré un vers sobre no res; no parlarà de mi, ni d'altra gent, no serà d'amor ni de jovent, ni d'altra cosa, ans fou trobat tot dormint sobre un cavall.
¿Un poeta avantaguardista del segle XX? ¿Un jove poeta maleit de la burgesia francesa? ¿Un poeta noucentista, renaixentista, futurista, nihilista?
Doncs no. El poema va ser compost el segle XII per Guilhem de Peitieu, considerat el més antic trobador occità amb obra conservada. Més amunt els he oferit la meua traducció al valencià. Ací baix, el text original:
Farai un vers de dreit nien: non er de mi ni d'autra gen, non er d'amor ni de joven, ...........ni de ren au qu'enans fo trobatz en durmen .......... sus un chivau.
La poesia trobadoresca ens depara sorpreses. Primer perquè està escrita en una llengua literària molt pròxima a la nostra. Segon, perquè és molt més del que sembla deduir-se dels tòpics. Ho estic descobrint de la mà del mestre Martín de Riquer i el primer volum de la seua magistral obra Los trovadores. Historia literaria y textos. En realitat, vaig arribar als trobadors a través de l'italià Francesco Benozzo i la seua teoiria que vincula poesia trobadoresca i tradició xamànica. Un altre italià, Gabriele Costa, té un llibre on proposa un vincle de llarga durada entre filosofia presocràtica i pràctiques xamàniques. Tot això sona a estrany, i a difícil de demostrar, però em fa aproximar-me a la literatura antiga d'una manera més rica. I descobrir mons estètics més allà dels tòpics.
Imatge de l'esquerra: manuscrit del poema Lo ferm voler, d'Arnaut Daniel.
Esta vesprada me n'he anat amb la bici i he vist meravellosos paisatges agrícoles on una segadora alçava al vol les tiges d'arròs i les aus revolotejaven per pescar algun gra; pel cel volaven flamencs, o garces (no sabria dir, no sóc ornitòleg); volaven per damunt de mi quan ja el sol s'estava ponent. Els núvols eren de color gris tirant a blau i amb tons rojos. He pensat: "Quina sort estar ací i vore tot açò".
Entre ahir i hui, amb setanta-nou anys de retard, he vist la película Die drei Groschen Oper, de Georg Wilhelm Pabst, basada en l'obra homònima de Kurt Weill i Bertold Brecht. Paraules majors, pentagrames majors: el geni creatiu del poeta Brecht unit al geni musical de Weill i pel mig el món irrepetible dels cabarets berlinesos d'aquells anys, abans de ser esborrats per la guerra. No cal dir, a més, que l'òpera de tres penics va obrir també un nou gènere escènic: el musical, i que algunes de les seues cançons formen part de la memòria colectiva del segle.
La película resumeix en hora i mitja el que és en realitat una obra escènica de llargària més que considerable. I ho fa de manera plàstica, expressionista i fosca: no hi ha, en tota la película, ni un raig de llum diürna.
El libreto original, de Brecht, no té desperdici (aclariment: parle ara de l'òpera, i no del guió de la película, que és una adaptació feta per un altre escriptor). Fa uns anys, curiosejant per la Biblioteca del Teatre de la Diputació de Barcelona (pel Poble Nou, si mal no recorde), vaig començar a llegir el text, i ja en la introducció hi havia un parell de versos memorable. Deien així (cite de memòria i han passat ja uns quants anys):
Diese Oper ist so billig, die sie nur die Armen leisten können.
Traducció (meua):
"És una òpera tan barata que només se la poden permetre els pobres".
Si no recorde malament, en alguna traducció feta al català es perd eixe matís, o s'interpreta d'una altra manera, o potser sóc jo qui no ho vaig llegir del tot bé, però m'importa un pito. M'agraden els versos així.
Nota: per aquella època, i en el mateix lloc, vaig visionar en vídeo el muntatge de Mario Gas (L'Òpera de tres rals), protagonitzada, sí, per... Constantino Romero. I ho fa bé en el seu apper de Mackie Messer (recordem que 'Messer', en alemany, vol dir 'ganivet'; ¿els sona?).
Tornant a la película de Pabst (impossible no ser un autor de cult amb eixe nom), ací van dos trossets. Primer, l'anomenada 'Cançó de Bàrbara'. Després, la primera entrega de la peli en YouTube, subtitulada en anglés:
Entre los visitantes que pasean por las antiguos restos no faltan los poetas. Hace poco (de hecho ayer), leí El arrecife de las sirenas, de Luna Miguel, libro de poemas de esta escritora nacida en la época de los ordenadores, de esta poeta que es en sí misma el anuncio de un nuevo tiempo en la manera de entender la acción escrita. En uno de sus poemas, titulado "Sexo a media tarde en el Trastévere", se lee lo siguiente, referido a Roma:
These days I'm reading Steven Pressfield's novel The Afghan Campaign (2006), a masterpiece in the art of narrating war and describing the ancient world.
De tant en tant participe en polèmiques sobre poetes i poemes en les quals solc criticar amb duresa a uns i altres. Ho faig perquè, en el fons, no m'acabe de creure l'ofici de poeta, o millor dit el seu estatus. Allò que anomenem 'poesia', allò que ens commou per forma i sentit, allò que ens agrada recitar, repetir-nos, rememorar, és un fenomen raríssim. ¿Quans poemes que valguen la pena han escrit els 'grans poetes'? ¿Un per barba? ¿Tres? ¿Sis o set a molt estirar?... Garcilaso, Estellés, Neruda, Benedetti, Santa Teresa de Jesús, Espriu, i tants altres... ¿De què serveix la seua producció poètica tret del grapat de poemes realment inspirats que van crear? ¿Per a què tants llibres de poemes i tants litres de tinta vessats en pro d'una suposada ars poètica? Com deia, em quede amb els poquets poemes importants de cadascú, no en vull més; la resta és simple 'material de relleno', matèria per a professors de literatura, material per a pedants i seudopoetes, aliment per als tòtems, per als espills on es miren els mediocres, els no-poetes, els centenars d'aspirants a poetes que ni tan sols han sigut capaços mai de crear un sol poema, els que engreixen el seu ego amb miratges i etiquetes, i amb somnis de ser 'poetes'.
ans fou trobat tot dormint
La poesia trobadoresca ens depara sorpreses. Primer perquè està escrita en una llengua literària molt pròxima a la nostra. Segon, perquè és molt més del que sembla deduir-se dels tòpics. Ho estic descobrint de la mà del mestre Martín de Riquer i el primer volum de la seua magistral obra Los trovadores. Historia literaria y textos. En realitat, vaig arribar als trobadors a través de l'italià Francesco Benozzo i la seua teoiria que vincula poesia trobadoresca i tradició xamànica. Un altre italià, Gabriele Costa, té un llibre on proposa un vincle de llarga durada entre filosofia presocràtica i pràctiques xamàniques. Tot això sona a estrany, i a difícil de demostrar, però em fa aproximar-me a la literatura antiga d'una manera més rica. I descobrir mons estètics més allà dels tòpics.
La película resumeix en hora i mitja el que és en realitat una obra escènica de llargària més que considerable. I ho fa de manera plàstica, expressionista i fosca: no hi ha, en tota la película, ni un raig de llum diürna.
