La película resumeix en hora i mitja el que és en realitat una obra escènica de llargària més que considerable. I ho fa de manera plàstica, expressionista i fosca: no hi ha, en tota la película, ni un raig de llum diürna.El libreto original, de Brecht, no té desperdici (aclariment: parle ara de l'òpera, i no del guió de la película, que és una adaptació feta per un altre escriptor). Fa uns anys, curiosejant per la Biblioteca del Teatre de la Diputació de Barcelona (pel Poble Nou, si mal no recorde), vaig començar a llegir el text, i ja en la introducció hi havia un parell de versos memorable. Deien així (cite de memòria i han passat ja uns quants anys):
Diese Oper ist so billig,
die sie nur die Armen leisten können.
Traducció (meua):
"És una òpera tan barata
que només se la poden permetre els pobres".
Si no recorde malament, en alguna traducció feta al català es perd eixe matís, o s'interpreta d'una altra manera, o potser sóc jo qui no ho vaig llegir del tot bé, però m'importa un pito. M'agraden els versos així.
Nota: per aquella època, i en el mateix lloc, vaig visionar en vídeo el muntatge de Mario Gas (L'Òpera de tres rals), protagonitzada, sí, per... Constantino Romero. I ho fa bé en el seu apper de Mackie Messer (recordem que 'Messer', en alemany, vol dir 'ganivet'; ¿els sona?).
Tornant a la película de Pabst (impossible no ser un autor de cult amb eixe nom), ací van dos trossets. Primer, l'anomenada 'Cançó de Bàrbara'. Després, la primera entrega de la peli en YouTube, subtitulada en anglés:
3 comentaris:
Interesantíssim (no ho dic de conya). Aquesta barreja de musical i expressionisme alemany és senzillament impagable. Cronològicament no crec que inaugure el cinema musical, però és un precedent fantàstic, obscur i musicalment molt sucós. Tota una troballa.
Gràcies pels comentaris, amic Xavier.
En el terreny artístic (literari, musical, pictòric) tinc certa debilitat, no dissimulada, per les primeres dècades del segle XX, en especial per tot allò que es va produir en Europa Central. Diguem-li fascinació, afinitat. En el blog he deixat caure alguna referència que altra però vindran més. Claudio Magris va escriure un meravellós llibre de viatges que anomenat "Danubio" en el qual recorria el propi riu i el món (cultural, vital, històric) que l'envolta, passsant per Praga, Budapest, Kafka, Musil, Viena, Schiele, Klimt... La llista és llarga, excelsa i aborronadora. Si el meu blog continua endavant espere tenir l'oportunitat d'oferir pinzellades d'aquell món. Ja he parlat de Kafka, Brecht, Weill, Machaty i alguns altres. Esperen el seu torn Béla Bartok, Stravinsky, Georg Trakl, Kandinsky, etc.
Pel que fa al musical, dir que autors de la talla de Kurt Weill, emigrats als EEUU abans de la 2ª Guerra Mundial, van contribuir a crear el qeu considerem teatre musical modern, o almenys a elevar-lo a un nivell artístic superior al que serien les operetes o vaudevilles ja existents abans dels anys trenta. En la mateixa línia tindríem autors com ara George Gershwin i Leonard Bernstein: autors que van servir de pont d'unió entre la música clàssica 'stricto sensu' i la música popular moderna.
El llibre de Magris no em va agradar massa, però sí que compartisc el seu interés per aquell univers literari i musical. Els dies haurien de durar 48 hores: 8 per treballar, 10 o 12 per dormir i la resta per conrear la ment, el cos i l'esperit. El món seria un altre.
Publica un comentari a l'entrada