Encontre amb una cabra

Ahir, aprofitant que feia bon dia, me'n vaig anar a passejar a la muntanya. No sabia molt bé on anar, ni per què. Al final, pensant que volia descobrir algun lloc nou, em vaig decidir per la zona de Dos Aguas i Millars, en el curs mitjà del riu Xúquer.

En arribar a Dos Aguas, un panell (no molt) informatiu em deia que 'en algun punt entre Dos Aguas i Millars hi ha una sèrie de coves amb pintures rupestres'; vaig pensar que era una bona idea buscar eixe punt indeterminat. La carretera que uneix els dos pobles transcorre entre paisatges de pedra nua i formidable; el riu es veu a penes, allà baix, com un actor secundari. Per molt que mirara a una banda o altra no hi havia cap senyal referent a les coves, així que, quan vaig vore un camí prometedor, prop de Millars, vaig aparcar a la vora i el vaig enfilar cap amunt. De les coves, però, no hi havia ni rastre; a més es feia tard i l'oratge havia canviat a pitjor, amb quatre gotetes amplificades pel fort vent, així que després de dinar vaig decidir fer marxa enrere. A la dreta, segons baixava, tenia una paret de pedra tallada en vertical, d'alçada variable; a l'esquerra, l'abrupta pendent del barranc. Així anava jo, entre meditacions i bufades de vent fresc, quan de sobte sent un soroll provinent de la part de dalt, com si algú remenara arbustos, o brossa. Acte seguit, veig com cau des d'aquella alçada una cabra silvestre, de color marró. La tinc a uns quinze metres davant de mi. Em quede, com no, perplex. La cabra es posa àgilment sobre les quatre pates i em mira als ulls durant una milèssima de segon. De fet, ens mirem. Per una banda pense: 'quina llàstima no tenir a mà la càmera de fotos', per altra em pregunte si la cabra se sentirà amenaçada i correrà cap a mi per atacar-me, una situació per a la qual no estic preparat (a l'escola no ens ensenyaven estes coses)... L'animal, atordit i amb presses, pega mitja volta i se'n va costera avall. M'aboque entre els arbustos per intentar seguir-li la pista però res es mou allà baix; la cabra s'ha camuflat entre la vegetació, deu estar acostumada a moure's sigilosament entre pedres. Trac la càmera, espere pacient, però res. No hi ha rastre de la cabra. Una mica decebut, reprenc el camí cap avall, pensant en la cabra i la seua caiguda aparatosa. Ben mirat, ha faltat ben poc perquè em caiguera damunt. Imaginen la notícia a la premsa: "Accident mortal d'un excursionista per l'impacte d'una cabra en caiguda lliure". Això sí, hauria sigut una mort original, diferent.

Continue la marxa, de tant en tant mire cap al barranc per vore si hi ha indicis... I sí! La veig! Està damunt d'una roca, i sembla contemplar el precipici en postura estàtica i senyorial. Trac amb presses la càmera de fotos i quan enfoque veig que en realitat és un grup de cabres, almenys quatre, que pasturen juntes. Estan a certa distància però per sort les puc distingir amb nitidesa. Semblen una família, germanes o germans, pares i fills, totes en tons marrons i amb elegants moviments. Les contemple, els faig fotos (com la que poden vore ací dalt, en realitat un fragment) i vídeos. Només el vent es mou en aquell paratge. Res esglaia les cabres, res em fa sospitós. Per sort per a elles sóc jo el que les observa, un excursionista amb una càmera de fotos, i no un caçador amb la mira telescòpica de la seua escopeta. Eixes coses pense mentre deixe arrere aquella família de cabres monteses. Pensava sobretot en la bellesa del que havia vist, i en el difícil equilibri d'aquelles vides.

En fi, curiosa manera d'acabar l'any. Qui sap? Potser siga un auguri per als nous temps. Jo, de moment, continue sota l'embruix d'aquell encontre.

Petits escrits

M'ha costat treball però al final he trobat un nom per a este blog. No sé si serà el nom definitiu però almenys, després de quasi dos mesos, ja puc dir que en té un. Es dirà Kleine Schriften, que en alemany vol dir "Petits escrits", i potser aniré canviant cada cert temps la llengua en la qual apareixerà el títol, o potser no la canviaré mai. En el meu ordinador hi ha una carpeta anomenada també Kleine Schriften, on incloc un recull de textos curts que he anat escrivint al llarg dels anys. Carpeta i blog coincideixen en el nom i poc més; potser aniré publicant per ací algun d'aquells textos, però en principi el que vull és publicar coses noves. I curtes. Em costa escriure textos literaris de més de deu o quinze paraules. No estic en la millor època per a escriure. Com qui arriba a un fiord amb les veles trencades en companyia d'ocells antigament vius ara gèlids i desplomats.

Gel enmig de l'aigua.

Sota el cel.

Der Nihilismus erzählt an die Kinder

1. Du bist allein.

2. Noch schlimmer: du bist nicht allein.

.

Meditaciones

En juny de 2001 vaig escriure en el Cuaderno Festoneado una série d'idees soltes que, de manera bastant irònica, vaig titular com a Catecismo. Anys després les vaig retocar una mica i vaig posar un nou títol: Meditaciones. El que apareix a continuació són les frases tal com les vaig escriure originàriament, en 2001. Potser més endavant publicaré la versió renovada. Tant una com l'altra estan redactades en castellà.

MEDITACIONES

1. Yo soy también culpable.
2. Todos somos culpables de todo.

3. Hay algunos que creen haber visto la luz y que por tanto poseen la verdad, y luchan con todas sus fuerzas contra lo que consideran injusto, incluso lanzan piedras y ‘cóctel molotov’ en nombre de la fraternidad universal, pues ellos creen saber quién es el enemigo a batir. En realidad, lo que deberían hacer es dirigir el dedo acusador a sí mismos.
4. La humanidad es hipócrita. Yo también.
5. Mirar hacia el pasado es mentir. Lo hacemos de manera interesada, utilizando algún aspecto de la historia para justificar nuestras acciones presentes y futuras. Muestra mirada es egoísta y falsa. No nos interesa reconstruir fielmente el pasado. Nos interesa aprovecharnos de él.
6. Pertenezco a la humanidad en todas sus grandezas y sus miserias. La mano de Botticelli es tan humana como la de Hitler. En el corazón de Stalin anidaba la misma humanidad que en el de Gandhi. Los barrotes de Auschwitz equivalen a la ornamentada orfebrería de Versalles.
7. La cualidad más universal del ser humano es el egoísmo. Gracias a él estamos aquí y ahora.
8. Toda persona es la humanidad entera.
9. La verdad no existe como idea. Es un mero instrumento. La apariencia de verdad se convierte en muchos casos en un modo de vida.
10. Joven revolucionario, progresista, acérrimo enemigo de la globalización, colaborador habitual en ONGs de todo tipo, antirracista, pacifista. Tiene muy claro quiénes son los culpables de todo. Cree poseer la verdad. Su mensaje viene a decir lo siguiente: “Ellos son malos, luego yo soy bueno”. Soberbia mezclada con egoísmo. Ostentación de mentiras con aspecto de verdad.
11. No busco ningún tipo de perfección o ideal. Me conformo con llegar a comprender mi propia miseria (y mi propia grandeza).
12. La historia de la humanidad sigue un único camino: el del egoísmo.
13. El progreso técnico no nos ha hecho mejores ni peores. El concepto del ‘hombre primitivo bondadoso y en perfecto equilibrio con la naturaleza’ es rotundamente falso. La destrucción del medioambiente empezó con el primer homínido.
14. La técnica es uno de los principales atributos de la especie humana, junto al pensamiento lógico y el lenguaje. Intentar detener su avance es un esfuerzo en vano, aunque es cierto que ese propio avance puede poner en peligro la supervivencia de la especie. Difícilmente puede ser de otra manera.
15. Toda ideología se fundamenta en una determinada lectura de la historia, y por lo tanto es falsa. Sin embargo, eso no le impide ser útil.
16. Generalmente, una ideología no se enfrenta a otra ideología, sino a la propia humanidad.
17. Mi única verdad es esta: soy humano.

El Cuaderno Festoneado

A finals dels noranta jo vivia a Barcelona, o millor dit vagava. Podria escriure centenars de línies sobre aquells temps i tal vegada ho faré algun dia; hui simplement vull fer una pinzellada. Els meus hobbis barcelonins eren més aviat d'existència nocturna: anar a tota obra de teatre fins fartar-me de vore obres, acudir a concerts, a exposicions, menjar a corre-cuita entrepans mal fets o trossos de pizza, caminar Passeig de Gràcia amunt i Passeig de Gràcia avall, la gran artèria mig deserta a eixes hores, quan només hi havia els del servei de neteja i algun altre espectre com ara jo mateix, caminar quilòmeteres i més quilòmetres destrossant soles de sabata una darrere l'altra, recórrer cada cantó, cada vorera de Barcelona, escórrer cantons, voreres.

Els dimecres per la nit me n'anava a un bar de l'Eixample a jugar a scrabble. Les partides començaven allà a les nou i mitja i podien acabar al voltant de la una o les dos de la matinada. Poc m'importava haver de donar classes el dia després a les huit del matí en un institut de la perifèria, poc m'importava el que poguera passar durant el dia. Les partides d'scrabble (en català) m'encantaven. L'ambient era agradable, i vaig fer certa amistat amb els altres jugadors, alguns d'ells coneguts en el món cultural barceloní. Per a mi eren sobretot companys de partida: ens fèiem canyes i pinxos de truita amb pa amb tomàquet, féiem broma mentre jugàvem. Una de les persones que solia anar per allí (per aquell bar envellit on a penes cabien les taules de joc però que al mateix temps ens donava caliu) era Oriol Comas, gran expert en el món dels jocs, particularment els de taula. Un bon dia ens va vindre amb un regal per a tots; la seua empresa havia publicat uns quaderns bellamanet editats i va decidir donar-nos-en un a cada jugador d'scrabble. Les cobertes del llibre estaven decorades amb formes multicolors i algunes frases referides al món editorial i a les paraules. A mi em va encantar el quadern; al seu interior hi havia pàgines blanques que demanaven ser escrites. De fet, no vaig tardar molt en començar a escriure en el quadern. A més, li vaig posar nom: El Cuaderno festoneado. No sé com se'm va venir el nom al cap, però així ho vaig escriure en la primera pàgina. Després vaig anar afegint tota mena de coses: relats, idees per a obres de teatre, projectes literaris, records, impressions, poemes, fins i tot algun assaig sobre psicologia animal. L'any següent me'n vaig anar de Barcelona i El Cuaderno Festoneado seguia amb mi, omplint-se lentament de paraules. Hui en dia li queden poques pàgines en blanc però no em fa cap gràcia arribar a l'última.

Ara que tinc un blog en Internet em ve de gust anar publicant algun fragment solt del Cuaderno Festoneado. Ho puc fer de dos maneres: escanejant les pàgines originals o teclejant el text en un processador. Ja ho anirem veient.