Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris societat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris societat. Mostrar tots els missatges

El cometa

El dia u d'abril de 1997, el cometa Hale-Bopp va arribar al seu periheli, és a dir, el punt de màxima aproximació al sol, i per tant de major visibilitat. Això ho sé ara, perquè ho tenim tot a Internet, a Wikipèdia, on podem consultar dades exactes, llegir explicacions tècniques i contemplar fotos ilustratives. Però en aquells temps tot era més vague.

Durant aquells dies, aprofitant les vacances de pasqua, em trobava per terres de Soria, i va ser allí, en un d'aquells camps inacabables, en una clara nit de primavera, quan vaig vore quasi sense esperar-ho la intensa llum del cometa i la seua cua que semblava difuminar-se en el cel nocturn. Ni tan sols tinc fotos d'aquell moment, ja que eren altres temps, els de viatjar de manera imprecisa, els de no tenir una càmera per a cada moment (la foto l'he trobada en una pàgina web: enllaç).


Ara, revisant les poques fotos d'aquell viatge, sé que va ser l'any 1997, i he recordat que aquell cometa era, efectivament, el Hale-Bopp. La resta, buscar informació per Internet i lligar caps.

Fa més de vint anys de tot això. En falten encara uns milers perquè torne entre nosaltres el cometa.

Druso, Bolzano y el hombre de hielo. (3): Las estatuas.

La región de Südtirol, llamada en italiano Alto Adige, o conocida también como Provincia de Bolzano, fue anexionada por Italia en el año 1918, al término de la Primera Guerra mundial, e incorporada a una región más amplia, cuya capital era Trento. Así pues, el año que viene se cumple el centenario de esta peculiar situación geopolítica, en la que un territorio de habla alemana pasó a formar parte de Italia.

Lo primero que llama la atención al adentrarse en el Südtirol, aparte de los impresionantes paisajes de montaña, es el omnipresente bilingüismo italiano/alemán que impera de manera oficial en todas las señalizaciones viarias. Las ciudades tienen todas un doble nombre alemán e italiano, p.e. la propia capital (Bolzano/ Bozen) y otras localidades, ya sean grandes o pequeñas: Bressanone/Brixen, Bruneck/Brunico, Dobbiaco/Toblach, etc. También ríos y montañas, lagos y valles aparecen con la doble denominación, tal como se puede ver en esta foto (link).

A lo largo de la historia, el Südtirol ha sido un territorio disputado, aunque el factor más determinante ha sido siempre su relación con Austria y más concretamente con el Tirol austriaco (región de Innsbruck), pero las vueltas de la historia han querido que en los últimos tiempos fome parte de la República Italiana. ¿Cuáles fueron las consecuencias de la anexión? A partir de los años veinte, con el ascenso del fascismo en Italia, se acentuó el proceso de italinización del Südtirol, que consistía, entre otras cosas, en asentar población italianoparlante en la zona. Personajes como Ettore Tolomei, ultranacionalista de origen trentino, pusieron todo su empeño en que el proceso de italianización se llevara a cabo.

La Segunda Guerra Mundial no supuso ningún cambio de fronteras, aunque sí el final del fascismo. En 1946, los gobiernos de Austria e Italia alvanzaron un importante acuerdo sobre el Südtirol, que culminó en 1948 con el primer estatuto de autonomía. El acuerdo parecía favorable a las aspiraciones de la mayoría germanófona del Alto Adige, pero tenía un importante defecto: con él nacía una nueva región, denominada Trentino-Alte Adige, en la que se diluía una vez más el elemento germanófono. Esto provocó un resurgimiento de los sentimientos nacionalistas en la zona, que empezaban a tener plasmación política con el recientemente creado Südtiroler Volkspartei, un partido que sigue siendo hegemónico en la zona. Hubo también multitud de manifestaciones y protestas, incluso actos de sabotaje llevados a cabo por la Befreiungsausshuss Südtirol, fundada en 1956. Todo ello culminó en 1972 con un nuevo estatuto que concedía mayor autonomía a la provincia de Bolzano. La posterior entrada de Austria en la UE y la desaparición de las fronteras, puso el debate nacionalista en otros términos.

¿Qué queda hoy en día de todas aquellas tensiones? A simple vista, más bien poco. Bolzano (o Bozen) es un lugar apacible, tranquilo. Sus habitantes circulan por los numerosos carriles-bici que imperan por toda la ciudad, o pasean tranquilos por los bellos jardines que adornan ambas orillas del Isarco, afluente del Adige. Un paseo por el centro histórico le permite al visitante descubrir la arquitectura urbana local, de tintes claramente centroeuropeos. Después de recorrer varias calles y plazoletas, uno llega al espacio urbano más característico de Bolzano: la Plaza Walther, el verdadero corazón de la ciudad. En el centro de la plaza, una solemne estatua dedicada al personaje que le da nombre (la foto es mía).

El tal Walther no es otro que Walther von der Vogelweide, el célebre poeta en lengua alemana de la edad media, célebre por sus poemas y también por su militancia política pro-alemana en una época en la que los diversos reinos de Centro-Europa pugnaban contra el poder de los papas. Todo un símbolo para el nacionalismo alemán. Podríamos decir, pues, que la elección de la estatua no era precisamente inocente... Se erigió en esa plaza de Bolzano en el siglo XIX, en un contexto de auge nacionalista por toda Europa (compárese por ejemplo con el monumento a Arminio en Alemania o el monumento a Vercingetórix en Francia, coetáneos a este).

Imaginemos la situación en 1918, cuando Bolzano y su provincia pasaron a formar parte de Italia... No es de extrañar que a determinados elementos fascistas, en pleno proceso de italianización de la zona, les resultara incómoda la presencia de tal estatua en el corazón mismo de Bolzano. En los años treinta, Ettore Tolomei tuvo una idea que podía solucinar el problema: sustituir la estatua de Walther por la de otro personaje que representara la supuesta italianidad de la zona. ¿Quién podría ser ese personaje? El candidato era evidente: Nerón Claudio Druso, el general romano que incorporó ese territorio a Roma para mayor gloria de Octavio Augusto. Además, corrían tiempos de exaltación de la antiguas glorias romanas, con las que se equiparaban los logros de Mussolini

El proyecto de Tolomei consistía en realizar una reproducción en bronce de la estatua de Druso que se conservaba en el Museo Lateranense de Roma y ponerla en la plaza de Walther, a la que se cambiaría de nombre. Cuando la propuesta llegó a oídos de Mussolini, éste la rechazó. No porque estuviera en desacuerdo con el transfondo ideológico de la misma, sino porque podría suponer una provocación de consecuencias difíciles de calcular. Sin embargo, en 1936, cuando el régimen del Duce estaba alcanzando sus niveles más altos de autoconfianza, Mussolini dio luz verde al proyecto. La estatua de Druso podría lucir finalmente en la plaza principal de Bolzano, por si alguien dudaba de que este era un trozo de la patria italiana.

Sin embargo, el proyecto nunca llegó a materializarse. La copia de la estatua fue realizada, pero quedó en el olvido. Seguramente el bronce fue reutilizado para otros menesteres en tiempos de guerra. ¿A qué se debió ese cambio repentino de idea? Un nuevo elemento geopolítoco había entrado en escena: la Alemania de Hitler. Mussolini pensó que no era el mejor momento para quitarse de enmedio la estatua de un famoso poeta germánico...

Así fue cómo aconteció este breve 'guerra' de las estatuas. La de Walther sigue hoy en día en su sitio; de la reproducción en bronce que iba a sustituirla nunca más se supo. Pero queda aún un pequeño misterio: ¿dónde está la estatua de Druso que sirvió de modelo? En teoría, forma parte de la colección del Museo Gregorio Profano, en el Vaticano, donde fueron llevadas las obras del Museo Lateranense, que ya no existe. Busqué en el catálogo online del museo pero no aparece ninguna estatua de Druso el Mayor. Busqué en Internet y no encontré prácticamente ninguna información al respecto. Y mira que Internet es grande. Tan solo una foto, de muy poca calidad, en una página web (link):

¿Dónde está esa estatua? ¿Expuesta en el museo o guardada en algún almacén? Me gustaría mucho saberlo.

Enlace al primer capítulo de la serie: Cómo conocí a Druso.
Enlace al segundo capítulo de la serie: Ötzi.
----
Bibliografía:
- Giardina, Andrea. "Augusto tra due bimillenari", en La Rocca et al., eds. (2013). AVGUSTO, catálogo de la exposición sobre Octavio Augusto celebrada en Roma entre los años 2013 y 2014.
- vv.aa. (2016). Trentino Alto Adige. Guide Verdi d'Italia, Touring Club Italiano.

La bicicleta verda valenciana

El mes de juny vaig assistir a un cordial acte del festival Cinema Jove de València, on la directora
àrab Haifa Al Mansur parlava de la seua película, Wadjda, traduida a l'espanyol com a La bicicleta verde (2012), tot contestant les preguntes del públic, entre elles les meues. Ja se sap la història: Wadjda és la primera película que s'ha rodat mai a Aràbia Saudí, i en ella es parla de la peculiar societat d'aquell país a través de les aspiracions i els somnis de la protagonista, de nom Wadjda. La película és meritòria, dins de les seues limitaciones, i fa un recorregut ple de sensibilitat per eixe món tan opac i tancat en sí mateix com és el de la societat saudí. Com deia, li vaig fer un parell de preguntes a la directora (persona amabilíssima, amb un perfecte anglés perfeccionat a Sidney, on es va formar com a cineasta), però se'm va quedar en la recàmera alguna més, per exemple aquesta:

"No sé si vosté s'ha plantejat tornar a fer una película al seu país. En qualsevol cas, ¿es pot fer cinema en Aràbia Saudí evitant que les películes es convertisquen en certa manera en testimonis d'una realitat sociocultural o política, la del règim islamista radical que governa aquell país? ¿Hi ha lloc per a alguna història d'amor, alguna comèdia, algun drama tal com els entenem segons els nostres paràmetres occidentals? ¿Hi ha espai per a un cinema que no siga, en certa manera, un documental sobre individus que aspiren a tenir veu pròpia en un règim que els la nega?"

Darrerament estic llegint un relat noir del meu amic Xavier Aliaga, que ha anat lliurant de manera episòdica mitjançant el seu blog de blogs, tal com feien fa segle i mig Dostoievski i Dickens. El relat, que s'anomena Només volia que ho saberes, ve a ser la segona aventura policiaca del particular policia Feliu Oyono. Vaig llegir en el seu moment la primera entrega, Els neos de Sodoma, i espere llegir la següent, ja anunciada. Els casos a què s'enfronta el Sr Oyono són molt a la manera valenciana: hi ha governs locals, petits i grans corruptes, corrupteles de tota mena, personatges d'alta i baixa estopa, referents festius, drames íntims. La pregunta que li faria al Sr Aliaga en una suposada tertúlia literària vindria a ser la següent (de fet, ja li la he feta per altres vies, però ara vull amplificar-la ací:

"¿Es pot escriure novela negra ambientada en València sense que aparega de manera notòria el submón de corrupció política que ens ha fet cèlebres els darrers temps? ¿Existeix una València negra més negra que la que ja existeix? ¿Pot la novela contemporània fugir de la realitat contemporània?"

Pastiche

He estat hui en el teatre Rialto de València, on he vist l'obra Temporada baja, escrita per Abel Zamora, dirigida per Sergio Caballero i interpretada per ells dos i un nombrós grup de notables actors i actrius de l'escena valenciana.

La cosa ha començat malament. En els Teatres de la Generalitat Valenciana tenen el costum d'emetre, abans de cada funció, una sèrie d'anuncis on es prega que la gent es calle, que es comporte bé, que apaguen els mòbils. Deu minuts abans, cinc minuts abans, també quan queden a penes dos minuts; amb una veu monòtona  que se't clava en el cap i que és capaç per sí sola de destruir tota la màgia o l'encant que hi puga haver en un teatre. Missatges reiteratius, molestos, i en versió duplicada: primer en castellà, després en valencià. Assegut en la meua butaca veig que arriba per fi el torn de l'últim anunci i llavors s'escolta en al sala la gran frase, la que ningú s'esperava: Les demanem que apaguen els mòbils... Ressonen sense contemplació les paraules... Les demanem!... Açò va més allà de la mera errada gramatical, ens colpeja, és una presa de pèl, és un conjunt de coses, la peineta de Bárcenas, els edificis de Calatrava, l'aeroport de Castelló... Per si fóra poc, en els seients de platea hi havia individus amb pinta d'imminent insubmissió telefònica, i així ha sigut; a una de les espectadores li vibrava de tant en tant el mòbil i en un moment donat ha contestat una cridada. Quin despropòsit!

L'obra? Ah sí, se m'oblidava. Temporada baja és un pastiche melodramàtic que arranca amb força però que al final se m'ha fet massa llarg. Es dilueix, es perd, li sobren coses. ¿Què més puc dir? No sé. Ah sí, allò del treball actoral, els mèrits escenogràfics, etc.

In memoriam elephantis

Rex hispanus amat immolationem elephantum bostuanensum. Decet de Plinio Maiore meminisse; secundum illum, elephantes animam habent et putant.

Plinius Maior, Historia Naturalis, VIII, 3 (6):

certum est unum [=elephantem] tardioris ingeni in accipiendis quae tradebantur, saepius castigatum verberibus, eadem illa meditantem noctu repertum.

(en español, ed. Cátedra, Letras Universales:
Se sabe con certeza que un elefante de inteligencia un poco lenta para aprender lo que se le enseñaba, muy a menudo castigado a golpes, fue encontrado por la noche reflexionando sobre aquello mismo.)

El velo protector


Los hay viajeros, los hay que buscan modos de vida alternativos, dedicándose a la artesanía o la creación artística, abundan en el mundo del arte plástico, del diseño, del teatro, llevan vidas de lo más guay, tienden al cosmopolitismo, a veces se los ve en "Españoles por el mundo" y nos los presentan como esos valientes que han dejado atrás un buen sueldo en una empresa de brokers para irse al tercer mundo a curar enfermos. Lo que no se cuenta en los folletos de las exposiciones o en los programas sobre perroflautas viajeros es que esas personas de vida tan 'interesante' son en general hijos o hijas de familias acomodadas, como lo eran ya los primigenios hippies. Para poder llevar a cabo sus 'audaces' apuestas vitales cuentan con un poderoso velo protector que les cubre las espaldas. Si no, ¿de qué? Algún hijo de proletario veréis entre ellos, pero no muchos. Para el hijo del proletario la realidad es otra.

Además, en el terreno de la creación artística, hay un segundo velo protector que se puede añadir al primero: el del 'mundillo'. Un ejemplo claro se da en el mundo del teatro 'alternativo'. Los que pertenecen a él (actores, directores, dramaturgos, etc.) saben que hagan lo que hagan, aunque sea el montaje más paupérrimo o el texto más mediocre, siempre contarán con el velo protector de los demás miembros del mundillo, que les darán palmaditas en la espalda, y les dirán 'Qué buen trabajo actoral' o 'El montaje me resulta intrigante'. No hay ningún peligro, ningún riesgo: su carrera teatral podrá continuar adelante gracias a la gran farsa de la que ellos mismos son miembros. ¿Qué es lo que hay fuera de ese velo protector? Poco les importa.

Pero yo aquí he venido a hablar, entre otras cosas, de The Protecting Veil, obra del compositor inglés John Tavener, una de las cumbres musicales del siglo XX. The Protecting Veil está inspirada en la festividad del mismo nombre, celebrada en la Iglesia Ortodoxa (véase icono ilustrativo). El propio Tavener, por cierto, acabó convirtiéndose en ortodoxo (no musical, sino de la Iglesia Ortodoxa rusa). Copio aquí un fragmento de la introducción a la obra, tal como aparece en el librito del CD que compré hace años. El texto está basado en anotaciones del propio compositor:

"The Feast of the Protecting Veil of God was instituted in the Orthodox Church to commemorate her appearance in the Church at Vlacherni (Constantinople) in the early tenth century, possibly 902. At a time of grave danger for the Greeks from the Saracen invasion, Andrew, the holy fool, together with his disciple Epiphanios, saw the Mother of God during an all-night vigil: she was standing high above them in the air, surrounded by a host of saints. She was praying earnestly and spreading out her Veil as a protective shelter over the Christians. Heartened by this vision, the Greeks withstood the Saracen assault and drove away the Saracen army. The Feast of the Protecting Veil is kept by the Orthodox Church in celebration of this event."

Nota: paso de poner vídeos de YouTube en este caso, porque The Protecting Veil está infinitamente por encima de cualquier microemoción que puedan transmitir esos vídeos.

1995. Generaciones perdidas

Una de las noticias del día es que el paro en España ha alcanzado en 2011 la cifra del 22,85% de la población activa, la cifra más alta desde 1995. Eso me ha llevado a la siguiente pregunta: ¿dónde estaba yo en 1995? Pues sí, en el paro. Y sin muchas perspectivas de encontrar trabajo, como la inmensa mayoría de jóvenes de entonces. Parece que la historia se repite. Sin embargo, hay una diferencia: en aquellos tiempos el paro se veía como algo normal, que venía de lejos. Ahora, en 2012, después de un periodo en el que nos hemos acostumbrado a la aparente riqueza y al desarrollo milagroso, se ve con mayor dramatismo. Pero vaya, el paro es el mismo entonces y ahora. Y las 'generaciones perdidas', también.

Esperemos que, tal como ocurrió en la segunda mitad de los noventa, la crisis empiece pronto a disiparse.

 Fuente: El País.

600.000 fumadors menys

Sembla que una de les conseqüències de l'aplicació de la nova llei antitabac, sumada potser a la crisi econòmica, és que durant l'any 2011 uns 600.000 espanyols (que es diu prompte) han deixat de fumar. Bona notícia. El percentatge de població fumadora en Espanya continua sent escandalosament alt, però s'ha avançat una mica. ¿Què vol dir eixa xifra? No ho sé exactament, però potser estem parlant d'uns quants milers de casos menys de càncer de pulmó en els pròxims anys. No està malament.

El següent pas hauria de ser endurir encara més la llei i gravar el tabac amb més impostos. Supose que el PP no farà aquestes polítiques, però tot arribarà. Fins i tot, en plena campanya, el senyor Rajoy va tontejar amb la idea de flexibilitzar la llei antitabac en alguns casos. Espere que això no siga més que una parida mental dita en un moment d'irreflexió.

Així que: enhorabona als 600.000 nous exfumadors!

La fi d'ETA

Esta vesprada tres zombis emmascarats, tres espectres nascuts en l'antic odi, han llegit un comunicat que arriba quaranta-tres anys massa tard. Quaranta-tres anys és l'edat que tindria ara Miguel Ángel Blanco (en la foto), assassinat per ETA en 1997. A estos tres individus emmascarats se'ls ha oblidat un important detall en la seua posada en escena: demanar perdó.

Jo també estava allí

Com un visitant, observava allò que s'esdevenia a la Plaça Catalunya de Barcelona, on els joves indignats acampaven, s'unien en assemblees i existien en el seu somni.

Als voltants de la plaça dotzenes d'autobusos sense sostre portaven al llom turistes i més turistes provistos de càmeres i pells bronzejades.

Fotos que vaig fer aquells dies:

Heinrich Biber

L'altre dia compartia autobús amb una persona que m'ensenyava amablement el contingut del seu ipod, en el qual, en comptes de la música que calia esperar donades les falses apariències, em vaig trobar un tresor on predominaven obres de Shakespeare en anglès i una gran quantitat de gravacions de música clàssica, entre les quals sobreeixen les interpretades per Jordi Savall i els seus diversos conjunts instrumentals. Un i-pod avec une diférence!

Inspirat per aquell procelós viatge en autobús, em vaig posar a buscar gravacions de música barroca i així, buscant, fiu un bon descobriment: Heinrich Biber (1644-1704), compositor bohemi. El disc revelador és una exquisida gravació de Jordi Savall on s'interpreten dues peces de Biber: la Battalia a 10 i el Requiem a 15.

M'he quedat bocabadat amb Biber, i continue cercant i recercant. Ací tenen una petita mostra del disc de Savall: l'Introitus del Requiem:


L'altra peça, la Battalia, és també destacable. Fer composicions musicals inspirades en batalles era típic en el Renaixement i el Barroc. Recorde algun exemple de Josquin Desprez, o potser m'equivoque. En el segon moviment de la Battalia de Biber hi ha un moment en el que reina el caos i els instruments semblen anar cadascú a la seua. ¿Expressionisme avant la lettre? Potser. Ací tenen la Batalla de Biber, dirigida per Savall:



Harmonies d'un altre món, en el qual les batalles i la guerra tenien formes ja poc usuals. Vivim en un món on les guerres són esdeveniments solapats, esmorteits, quasi silenciosos. No hi camps de batalla ni exèrcits enemics formats l'un enfront de l'altre en el camp que serà dels corbs. Les guerres d'ara, com la de la Jihad, són diferents. L'altre dia Osama Bin Laden (1957-2011), terrorista, va ser executat d'un tret al cap per ordre d'un premi Nobel de la Pau. Deu anys abans, la guerra era en el cel i els carrers de Manhattan ¿Hi ha algun compositor que poguera recrear eixes 'batalles' en forma musical? ¿Com seria eixa música?

ONGs

En el pitjor dels casos, una ONG és un grup de persones que, emparant-se en un suposat altruisme, es dediquen a enriquir-se de manera fraudulenta. En els darrers temps s'han destapat alguns frauds notables. Naixen en la nostra societat com un tentacle més de la corrupció i el cinisme.

En els casos més normals, una ONG és una agrupació d'individus que s'uneixen per ajudar als desfavorits. Ho fan amb una sincera intenció de ser útils a la societat, o al món, però en realitat el que molts d'ells busquen és l'autoajuda: fer noves amistats, trobar parella, fer viatges a baix preu amb l'excusa fàcil de la cooperació, anar-se'n cada nit al llit amb la conciència 'tranquila' d'haver fet alguna cosa pels altres, tot i que en la majoria dels casos les seues almoines milimetrades tenen una repercussió mínima en els suposats destinataris de l'ajuda, que se sol perdre entre corrupteles diverses, interessos de tota mena, limbs legals o ilegals i els interminables entrebancs disposats pels poders polítics, militars i fàctics.

En el millor dels casos, una ONG la formen persones que van una mica més enllà. El que fan és actuar, i ho fan de l'única manera possible: sent més pobres, compartint de veritat allò que tenen.

Arribats a este punt, ja no sé si estic parlant d'ONGs o de religions.

Zombis valencians

Segons conta la llegenda, el Cid Campeador va guanyar la seua última batalla, la de València, després de mort. Els seus soldats van decidir nugar el cadàver al seu cavall, Babieca, i es van llançar contra els crèduls sarracens que, impressionats per la presència del cabdil burgalés, van sucumbir sota les armes cristianes.

Uns quants segles després sembla que es pot repetir la història. Esta vegada la batalla és electoral, i el protagonista és un suposat cadàver polític, el Sr Francisco Camps. Tot és possible a València. Ja ho diu la cançó: per ofrenar nous zombis a Espanya!

Nous espais cívics

Ahir vaig anar a un bar de la Plaça Hondures en València i em vaig fer un fantàstic batut de xocolate. El bar estava prou ple i es respirava un ambient agradable; un ambient, a més, sense fum de tabac. Gràcies a la nova llei, podem gaudir d'experiències noves: beure, menjar, xarrar sense que el fum dels altres ens limite la capacitat de respirar i d'assaborir les coses. ¿Per què ha tardat tant en arribar esta llei? ¿Tan difícil era establir unes normes mínimes per a la convivència i la salut?

Diria que la llei és encara massa tova en determinats aspectes, i supose que en el futur s'haurà de modificar per endurir-la molt més. És simplement qüestió de temps. Però el que s'ha aconseguit no és poc, sobretot en un país tan acostumat als comportaments incívics. Les conseqüències de la llei seran evidents en el curt termini: descens del consum, del número de fumadors, i sobretot, un canvi en la mentalitat d'aquells que s'han pensat tota la vida que podien agredir als seus conciutadans impunement.

¿Són els fumadors culpables d'alguna cosa? Ben mirat, són víctimes d'una poderosíssima indústria que durant dècades va fomentar i publicitar el consum de tabac, mostrant-lo en la televisió i les películes com una cosa bona o positiva o 'guai'. Una indústria que durant molt de temps va amagar els efectes nocius del tabac per a la salut, en una actitud que només cal qualificar de criminal. Vist així, els fumadors, sobretot els de certa edat, són víctimes d'aquella situació i per tant es mereixen alguna mena d'atenció de cara a faciltar-los el procés de superar l'adicció, si així ho desitgen. I si no volen deixar de fumar, podran continuar fent-ho en l'àmbit privat. I de moment, també, en el carrer. Però tot arribarà.

En fi, cal congratular-se d'aquesta victòria per a la ciutadania. Comencem el nou any amb bon peu.

I què bo estava el batut!

Happy new year!

2010 is nearly over and I must say it's been quite good for me. Anyway, here comes the new year with its promise of a new light.

Best Wishes!

And now in Hittite: Duskarawanza newas wettaz!

Wikileaks

Al principi la idea pareixia interessant, sobretot quan les filtracions de Wikileaks mostraven la crudesa de la guerra d'Irak. Després, però, la cosa comença a fer fàstic. Periòdics com ara El País porten dies obrint la primera pàgina amb 'sensacionals' filtracions sobre el món de la política internacional. Es posa l'accent sobre la doble moral, la hipocresia, els comentaris interns, etc.,.... Bé, i què? ¿Què és el que proposen els de Wikileaks, una espècie de puresa moral o una superioritat ètica on desapareguen algunes coses que ens fa humans, inclosa la hipocresia? La pretensió és absurda, i inhumana. Imaginem un món en el qual tot se sàpiga, on tot siga transparent: ¿No seria eixe món un lloc irrespirable? Potser el Sr Assange (creador de Wikileaks) vol proposar, en el fons, una mena de canvi que ens aporte politics dominats per l'ètica absoluta. ¿On els trobarà? ¿En quin planeta? ¿Quin sentit té intentar posar-se per damunt de la humanitat quan en realitat tots som humanitat?

Ho trobe excessiu. Crec que mitjans com El País estan posant-se en ridícul a l'insistir tant en difondre una notícia que realment importa ben poc al públic en general. Públic humà, amb les grandeses i misèries pròpies dels humans, ja siga en el govern o a tall de carrer. El món no necessita puristes, ni filtradors. El món necessita humanitat, però una humanitat creïble.

Concurs de poesia

Hi ha llocs en el món on la poesia té encara vigor, i un d'ells, segons sembla, és el món àrab. La barreja de tradició poètica i desmesura petrolera pot produir mostres, i tal vegada un d'ells el tenim a Abu Dhabi, on se celebra anualment un concurs de poesia televisat i, segons sembla, amb gran èxit arreu del món àrab. Tot amb una posada en escena pròpia d'Operación Triunfo i amb premis en metàlic només a l'alçada dels emirats més capritxosos. En la següent instantània, publicada a la revista Der Spiegel, es pot vore els finalistes de l'edició d'enguany:
Ahí els tenim: flamants, templats, joves poetes a punt de competir amb versos en busca del suculent premi. ¿Quants finalistes hi ha? Compten bé... Sembla que hi ha quatre, però en realitat són... cinc. A l'extrem esquerre hi ha un 'bulto' sospitós cobert de negre que resulta ser un ésser humà. I a més, una poetessa: la cinquena finalista, de nom Hissa Hilal. L'han posada a certa distància dels mascles, en segon plànol. Va tapada de peus a cap amb el burqa negre, negríssim, però si es fixen voran una mà lliure que sosté un paper amb paraules escrites. ¿Trencant esquemes? Certament. I més encara quan la nostra poeta Hissa, asseguda en l'escenari futurista, llegeix uns versos que fan crítica de les fatwa, els edictes dels líders religiosos islàmics. No cal dir la commoció que tot això ha creat en aquelles terres.


Ens podríem preguntar si la poesia serveix per a alguna cosa. I qui sap? Potser sí.

Una habitació amb vistes

L'altre dia, diumenge, volia anar a Cortes de Pallás a fer la ruta anomenada de Cabanilles, però per estes coses d'anar pel món sense els mapes adequats i de no saber molt bé com orientar-se per aquelles carreteres de muntanya, vaig acabar pujant al Castell de Chirel, una excursió curta i gratificant enimg del no res, i després em vaig deixar dur per una pista asfaltada i forestal que em va conduir al poble de Cofrents, enlairat sobre el riu Cabriel o millor dit sobre el punt on conflueixen el Cabriel i el Xúquer (d'ahí el nom de la població). Cofrents és un lloc que val molt la pena visitar, amb els seus carrerons estrets i empinats i les passejades a la vora del riu des d'on gaudir de bellíssimes panoràmiques del castell i del poble.

Cofrents és també conegut, com no, perquè a uns quilòmetres de distància hi ha una central nuclear que es pot vore des del mateix poble. Ací tenen una instantània que vaig fer aquell dia:

Sovint, quan pensem en un lloc per a viure ens agrada la idea de trobar-ne un amb vistes agradables, on es puga vore una muntanya, un castell, un paisatge, o el mar, però ¿què tal si el que ens comprem és un pis que té un balconet amb vistes a les torres fumejants d'una central nuclear?

Nota: adaptat a partir de les gravacions de veu que vaig fer en el meu telèfon mòbil mentre passejava pel riu.

no tenir res

Alexander McQueen. 40 anys. Dissenyador de moda anglés en la cúspide de la seua carrera. Se'l van trobar ahir mort en el seu luxós apartament de Londres. Causa (suposada) de la mort: suicidi. (Més informació en este article d'El País o en este del Times).

Potser la diferència entre 'tenir-ho tot' i no tenir res no és tan gran com sembla.

En els temps antics

Som moderns, sabem molt. Hem anat a escoles on ens han ensenyat a multiplicar i a fer arrels quadrades, fins i tot equacions de tercer grau o algoritmes neperians, hi ha també qui ha aprés química orgànica, i inorgànica, i física quàntica. ¿Se'n recordeu, potser, dels vectors, paraula màgica, els 'vectors'?... Vivim en una societat avançada on circulen vehicles inteligents i la gent es comunica amb telèfons mòbils; quan pugem a casa prenem ascensors que ens parlen, i una vegada dins naveguem (¿qui ens ho haguera dit?) per xarxes virtuals i intocables; hi ha en totes les ciutats hospitals magnífics amb metges que operen qualsevol cosa, del nas a la planta dels peus; modifiquem llavors, plantes, animals, controlem la força dels rius, calculem forces centrípetes i centrífugues, construim extraordinàries obres d'enginyeria sota un cel creuat per avions de blanca cua.

Tot això és impressionant.

Ara bé, ¿què faries si, de sobte, fores transportat a una època passada, posem per exemple al segle V de la nostra era? Apareixes del no res, sol. Pel paisatge endivines que estàs en un lloc conegut, tal vegada Saetabis, Valentia o Barcino. Jo em pregunte: ¿Series capaç d'ensenyar a aquella gent alguna cosa que ells no sàpiguen ja? ¿Quin coneixement científic, artístic o filosòfic podries transmetre'ls abans que et prengueren per boig? Per últim: ¿Què diries si, en mig de la foscor, et trobares amb alguna d'aquelles persones despullada en el llit? ¿De què et serviria el teu món en la nit eterna?