Concurs de poesia

Hi ha llocs en el món on la poesia té encara vigor, i un d'ells, segons sembla, és el món àrab. La barreja de tradició poètica i desmesura petrolera pot produir mostres, i tal vegada un d'ells el tenim a Abu Dhabi, on se celebra anualment un concurs de poesia televisat i, segons sembla, amb gran èxit arreu del món àrab. Tot amb una posada en escena pròpia d'Operación Triunfo i amb premis en metàlic només a l'alçada dels emirats més capritxosos. En la següent instantània, publicada a la revista Der Spiegel, es pot vore els finalistes de l'edició d'enguany:

Ahí els tenim: flamants, templats, joves poetes a punt de competir amb versos en busca del suculent premi. ¿Quants finalistes hi ha? Compten bé... Sembla que hi ha quatre, però en realitat són... cinc. A l'extrem esquerre hi ha un 'bulto' sospitós cobert de negre que resulta ser un ésser humà. I a més, una poetessa: la cinquena finalista, de nom Hissa Hilal. L'han posada a certa distància dels mascles, en segon plànol. Va tapada de peus a cap amb el burqa negre, negríssim, però si es fixen voran una mà lliure que sosté un paper amb paraules escrites. ¿Trencant esquemes? Certament. I més encara quan la nostra poeta Hissa, asseguda en l'escenari futurista, llegeix uns versos que fan crítica de les fatwa, els edictes dels líders religiosos islàmics. No cal dir la commoció que tot això ha creat en aquelles terres.


Ens podríem preguntar si la poesia serveix per a alguna cosa. I qui sap? Potser sí.

Premis literaris i rock català

En un recent post publicat en El Penjoll, Ximo parla sobre els premis literaris, una qüestió que ja he tractat alguna vegada (en este blog, en El Penjoll i en el blog de Xavier Aliaga). Com que el post de Ximo és interessant i, a més, sembla estar dedicat a mi (almenys indirectament), estic participant en el debat. Els comentaris tracten el tema dels premis i, també, en general, la qüestió de si cal promoure o fomentar amb incentius econòmics la creació cultural, en particular la producció cultural en català. En un dels comentaris he utilitzat l'exemple del rock català i la seua promoció als anys noranta. Ací tenen un extracte del que he escrit:

"Per a mi (...) incentivar la creació és incentivar la mediocritat. L'eterna aspiració a la 'normalitat' del català (voldria que algú m'explicara que és això de la 'normalitat') justifica que es promoga i es financie la creació en la 'llengua pròpia'. Hi ha tot un fenòmen 'cultural', el del rock català, que va estar des del primer moment incentivat i promogut pel govern de Catalunya. ¿Quin és el resultat? En la meua modesta opinió, musicalment parlant, el rock català és ínfim, grotesc, ridícul. Un dels suposats 'cims' del rock català, la cançó "Boig per tu", del grup Sau, és una balada melòdica que podria haver firmat la Oreja de Van Gogh o Conchita. Això sí, el rock català tenia el plus de ser EN CATALÀ."

Hi ha un interessant article de Xavi Sancho (El País, 23-10-2009) que tracta molt bé la qüestió. Es titula Normalización lingüística.