¿Retocar és deformar?

Algunes reflexions sobre poesia que vaig enviar a un amic l'altre dia per email. Parlàvem d'un recent poema meu que no tinc intenció de retocar, tot i que el vaig escriure en qüestió de minuts:

La pregunta que jo em faig és: ¿Quin sentit té retocar un poema? ¿Cap a on volem dur-lo amb els retocs? ¿Retocar un poema no és, en realitat, deformar-lo? Perquè clar, el retoc, el repàs, no és inocent, està enfocat en alguna direcció o amb algun fi. Retoquem i retoquem i podem aconseguir que la forma millore, però ¿això serveix per a alguna cosa en el terreny poètic? ¿I quina és eixa forma millorada, qui dicta els seus trets? Des de fa un temps em dedique a la fotografia (per cert, link). No m'agraden gens els retocs fotogràfics, tan populars hui dia. I tan fàcils de detectar, com una mamella operada. Tornem a la pregunta: ¿cap a on va un poema que és retocat o reescrit? ¿I si se n'anara directament a l'oblit? ¿Es perdria gran cosa?

Link de la foto.

22 comentaris:

Clidice ha dit...

i quin sentit té no retocar-lo? exactament el mateix, potser? és un poema unes notes improvisades en el marge d'un diccionari? o cal, en honor -i en amor- al llenguatge polir-lo, cisellar-lo, per tal que arribi a la forma perfecta? l'art com a fruit de la (suposada) genialitat individual, o com a expressió de la humanitat sencera?

ja em disculparàs la gosadia, però és que sóc fanàtica de col·leccionar preguntes :)

per cert, molt bones les fotos, em sembla que et retraten força bé ;)

Príncep de les milotxes ha dit...

Però els penjaràs per tal de veure si són petits o grans escrits?

Han tardat massa en donar-te opinió; sembla que el nostre amic està massa enfeinat.

No filosofes tant i mostra'ls, no creus?

Que et presentaràs a algun premi de poesia?

Tadeus ha dit...

Sra Clidice, per a mi la poesia és música, creació espontània o memòria colectiva. La versió moderna, de poesia de saló o per a ser escrita i llegida, condueix a la mort de la poesia. Tinc la sospita que els millors poemes són els que han nascut sense cap esborrall; la resta, el 99.99%, no mereixen cap atenció.

Com deia, els retocs obeeixen necessàriament a un fi. ¿El fi justifica els mitjans? ¿Amb quin fi s'escriuen els poemes? Se sol parlar de pulsió interior, necessitat d'expressar el món interior, etc. I una merda! El 99.99% dels poemes s'escriuen amb l'objectiu de guanyar diners mitjançant un premi de poesia. Eixe és el fi, el patró que guia, reforma i deforma la poesia per convertir-la en un succedani insuls.

Per últim, Sra Clidice, agrair-li les benèvoles paraules sobre les meues fotografies.

Sr de les Milotxes, fa vosté preguntes i són preguntes interessants. ¿Podria jo presentar el poema a un premi, cometent així una flagrant contradicció? Des de fa uns mesos he deixat de ser vegetarià. ¿Pot el següent pas ser poètic?

Clidice ha dit...

Amb permís, mestre Tadeus: "Parlem de la poètica mateixa, i de les seves espècies, de la propietat que té cadascuna i de com han d'ésser compostes les faules perquè l'obra poètica resulti bella; a més, de quantes i de quines parts consta, com també de totes les altres coses que pertanyen al mateix estudi [...] LA POESIA ÉS IMITACIÓ [...] Perquè així com amb colors i figures alguns imiten moltes coses -representant-les, els un per art, els altres per pràctica constant- i d'altres per mitjà de la veu, així també les arts esmentades: unes fan la imitació pel ritme, per la paraula i l'harmonia, emprant-los separadament o barrejats ...". Disculpeu mestre Tadeus, però és que, llegint-vos, he pecat (avui deu ser dia de confessions) i m'he trobat amb Mestre Artistòtil i la seva Poètica, perquè la poesia és la primera forma d'expressió literària humana, i m'ha abellit anar a cercar un dels orígens dels cànons, i si bé ja sé que del 350 a.n.e. ha plogut prou i força, no m'identifico pas massa amb aquest gènere pseudofreudià que es cultiva ara a betzef i del que, penosament, es va extraient l'or en brut que són algunes poètiques. I si bé Mestre Nicoló, diuen que no ho va pas dir això que la fi justifica els mitjants, i crec recordar no haver-li-ho llegit, podem prendre com a bona la premissa, atenent que l'expressió literària sol complir-la. Sinó, poc que s'entendria que existissin els gèneres, podríem haver seguit amb les rimes i els ritmes que, pel que diuen, es componen per ser recordats, coses de la biologia. Però me'n vaig per les branques, i he de fer un viatge amunt, per provar de seguir el vostre fil sense divagar. Una altra cosa és el sistema per fer arribar els hexàmetres al públic (m'he llevat steampunk?, ai mare, hauré de telefonar al meu psicoanalista), els premis. Això va per barris, personalment entenc els premis com al resultat de la indústria i, per tant, poc lligats a la creació, al cap i a la fi els premis s'atorguen en base a allò que agradarà a l'editor perquè ho podrà vendre. No s'acostuma a veure editors agosarats, perquè, en essència, no cerquen perpetuar allò que és bo, sinó allò que es ven. I no deixa de ser normal, al cap i a la fi, la literatura, de Guttemberg ençà, ha passat a ser un negoci, no? Els humans ja ho tenim això, vendríem lliures de la nostra carn si sabéssim que no haguéssim de perdre ni una gota de sang.

:)

Tadeus ha dit...

¿Qui és millor poeta? ¿El típic professor de secundària que es presenta a premis de poesia pensant-se que és algú, o un venedor de catifes en un mercat de carrer? Jo no ho dubte: el venedor de catifes.

Pel que fa a Aristòtil, jo crec que no es menjaria un rosco en el segle XXI. Hi ha tweets que valen més que tota la seua metafísica.

Clidice ha dit...

Caram mestre Tadeus, poc que us hagués imaginat instal·lat en l'estupendisme :) tanmateix no comprenc la necessitat de personificar, que hi ha professors de secundària que es poden pensar que són algú? segurament n'hi ha a balquena; i de la poesia del venedor de catifes al carrer, perdoneu, però no, vendre catifes al carrer és una merda, com vendre assegurances, o calefaccions, a porta freda (que això ho he fet jo, i no m'ha caigut cap anell, perquè sóc de no portar-ne) i no hi ha cap mena de poesia, ni de destí tràgic -i per tant susceptible de ser immortalitzat-, en fer les pitjors feines de l'escala social, això només ho troben els que s'ho miren ben repapats en la seua butaca, amb una copa d'Armagnac a la mà, o els que han despertat a l'art a finals del XIX.

Potser millor, primer, definiu poesia. Perquè les paraules, com les fotografies, no són mai innocents :)

Tadeus ha dit...

El que fa el venedor de catifes no és poesia, i el que fa el 'poeta' mediocre guanyador de premis tampoc, d'ahí la comparació. La comparació naix del fet que són comparables.

Però jo vaig una mica més enllà. Ací tenim un altre fragment d'email on parle de poesia:

"Últimament m'he estat llegint una antologia poètica de Vicent Andrés Estellés. Bé, té tres o quatre poemes commovedors, bons, però la resta és una merda, un producte insuls que només pot interessar als profes de valencià que solten el rollo sobre Estellés i que també aspiren a ser 'poetes' reconeguts. El món, inclòs el món estètic, va per altres llocs".

Tadeus ha dit...

Sra Clidice, em preguntava vosté també què entenc jo per poesia. ¿Ha vist l'escena final de la película "A través de los olivos", d'Abbas Kiarostami? Doncs la poesia és això.

Príncep de les milotxes ha dit...

Fer-li una pregunta com "et presentaràs a algun premi de poesia?" a Tadeus, és interessant per l'aspecte de novetat que comporta. No és un pregunta innocent o culpable, car no té res a veure amb l'ètica.

Hi ha persones que presenten suor transmutada en grafia a premis, d'altres no ho fan; alguns coneixen que els hi donaran -de bestreta- el premi econòmic i l'edició en paper, estan ben relacionats amb editors i són d'una antiga corda coneguda; d'altres escriuen poemes on line i tasten companyies i solituds. Alguns escriuen i ho guarden al calaix. Hi ha qui escriu per provocar, cosifica la paraula amb una "diuen performance?".
D'altres lligen als amics, també una fauna humana llig a la lluna, al gos, a la cadira, estrafolaris ells.

Existeixen moltes motivacions del per què escrivim. Per fama, per marca, per guanyar diners i tapar "llàstimes" a casa.

Estic encuriosit per saber la teua, amic Tadeus; he pensat que si et presentares a un premi i guanyares els diners podries comprar-te un nou ull de peix o tele-objectiu per a fer noves fotografies. Però és clar, no sé si aquest és el teu motiu. M'interessa el 0,01% del que vosté ha dit. Parlar en positiu -no d'excrements- pot donar-me llum. Li ho agrairia.

Entenc el bany al riu d'Heràclit, Tadeus, ho entenc. El gran oracle d'Eros alguna cosa em va comentar.

Clidice és com una Enciclopèdia asequible de la qual és fàcil enamorar-se físicament i virtual. Ràpida, clara, justa i bisturí alhora: dialogant. Però el final de la seua intervenció és també molt poètic i magistral: "Els humans ja ho tenim això, vendríem lliures de la nostra carn si sabéssim que no haguéssim de perdre ni una gota de sang".

Vostre.

Clidice ha dit...

Veig que esteu en forma, i me n'alegro :)

Potser perquè ni sóc poeta, ni escriptora, ni professora de res, ni ... (mirant a la càmera: "caram! ara tinc un problema de personalitat!"), no sóc capaç de veure el problema. Segurament perquè sempre em miro les obres d'art, totes, com a producte d'un context, un espai, etc., i no pas com el fruit excels d'una ment privilegiada, o un ànima tocada per les muses (ecs!). I és per això que no em provoca cap problema apreciar ara l'un i ara l'altre, un cop compresa tota la circumstància.

El que feu criticant el 'poeta mediocre guanyador de premis' no sembla res més que criticar una societat sencera. Malgrat que els premis, i la política que hi va associada, no són pas d'ara, ni la mediocritat, ni les enveges, que en temps de Mestre Aristòtil, a qui vos negueu les virtuts, ja era cosa sabuda i comentada.

Probablement la prova del cotó sigui la perdurabilitat, la immanència, si em permeteu, d'algunes obres. O, en una imatge poètica (tronada, si voleu) que hem configurat l'imaginari en base a la bondat d'aquest apriorisme i, al final de tot, com una gran burla, allò que tenim per etern només ens ha arribat per pura casualitat.

Evidentment que llegir avui Aristòtil com qui llegeix els últims filòsofs és un absurd.

Clidice ha dit...

Mestre Tadeus, se'ns han creuat els comentaris (és massa d'hora per un gintònic, oi? llàstima!). No, no he vist la pel·lícula, procuraré remeiar-ho, però em remeteu a Jauss, i com més parlem més nihilista em sé (i pels nihilismes també és massa d'hora, que això cal ser-ho al capvespre, i amb el gintònic of course).

Mestre Príncep, sou massa amable amb la meva gosadia, i la frase, ja ho sabeu, té molt a veure amb un dels meus personatges i autors preferits, Mestre Guillem. :)

Príncep de les milotxes ha dit...

I pel que diu dels professors de secundària o d'universitat (en cap moment ho personalitze, tinga fe en mi Tadeus) i del venedor de catifes ambdos poden fer bona poesia o no. A les obres em remet.

Príncep de les milotxes ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Tadeus ha dit...

Tornem al tema central, el dels fins. ¿Amb quin fi algú, en el present segle, agarra paper i boli i es posa a escriure poesia? El venedor de catifes vol vendre catifes. I el poeta, ¿què vol? Una possible resposta: escriure quatre línies i retocar-les moltes vegades fins que el producte final s'adapte al que volen els possibles lectors. ¿I qui són eixos lectors, a banda d'alguns amics i familiars? Doncs el grupuscle de pedants que estan en condicions de convertir poemes insubstancials en diners mitjançant premis que ells mateixos controlen. Qualsevol altre art, per exemple el cinematogràfic, té almenys un públic más ampli a l'hora de valorar el producte. També la novela. Però la poesia escrita és un gènere merament residual, en mans de quatre mediocres.

Clidice ha dit...

En aquest punt, mestre, us veig molt militant i per això us citaré un fragment d'un il·lustre poeta (o de dos, o de ves a saber quants): "Ningú és el meu nom i Ningú m’anomenen la mare i el pare i tots els altres companys", per això, em retiro prudentment, agraint l'oportunitat que m'heu ofert de mantenir aquest breu encontre.

Salut!

Príncep de les milotxes ha dit...

Mestre Tadeus, provocar és un art, però no hauria de convertir-se en un "artifici". Les generalitzacions que de vegades fa poden glaçar-lo en ganyota.

I no crega que és un argument ad hominem; pot fregar l'estupidesa la seua darrera afirmació "Però la poesia escrita és un gènere merament residual, en mans de quatre mediocres", encara que és molt lliure de pensar i deixar-ho escrit al seu blog, faltaria més.

Tadeus ha dit...

Un altre fragment d'email recent, en el qual parlava sobre els premis literaris i el fet sospitós que aquests quasi mai queden deserts:

"Parlem molt de la corrupció dels polítics però també hi ha una corrupció dels premis literaris que a mi m'ofén profundament, entre altres coses perquè també s'hi gasten diners públics."

Príncep de les milotxes ha dit...

Pel que diu de l'íntima i bellíssima poesia trobada als tuits,tuentis i carallibres -com el Geni Maligne cartesià- diria que vosté és massa donat a la hipèrbole quan l'interessa. Va amb el seu caràcter, justa la pedra!

Del comentari anterior a aquest, no hauria de patir i sentir-se ofès per corrupcions.

Vosté Tadeus, escriga poesia o com vullga dir-ho, però comunique-la. Oblide's dels Premis literaris si tanta ràbia li produeixen. Pot tenir efectes primaris per al seu fetge.

Faça'm cas, que jo intente viure-la vida amb poesia, aliè a modes, oficis i marques editorials.

Vaja, simplement anar fent.

Tadeus ha dit...

Sí, però vosté ha guanyat alguns premis de poesia, no? D'alguna manera forma part d'eixe món, o n'ha format alguna vegada.

Cadascú que faça el que vulga. A mi m'encanta opinar, i tirar per terra certs mites i certes tonteries. Com he dit altres vegades, busque la bellesa, la creació artística, i en el lloc on no la trobe quasi mai és en el de la poesia de lletra escrita i premi.

Príncep de les milotxes ha dit...

Sí, Tadeus. M'he presentat més vegades a premis que n'he guanyat.
Les vegades que he guanyat ha estat una forma que em publiquen una obra, car no tinc possibilitat de gastar-me 3000 o 4000 eurets sempre que jo vullga.
Però sempre no canta la gallina. Lliges obres que penses que són millor o pitjor que la teua (element subjectiu a considerar), la qual cosa et converteix en persona que no practica l'autobombo i es considera quasi diví. Bona teràpia per relativitzar-se.

Ara la meua vida és simple, senzilla; li explique: escric, pinte colors amb paraules pel plaer de pintar. De vegades tinc una idea quia que creua el llibre que es construeix, d'altres vegades és el llibre qui t'escriu la voluntat. No és riga de mi, li ho conte com em succeeix; no sempre mana una voluntat que dirigeix el procés. Això em passà en escriure aquest apunt, li ho promet

http://espaiclaudator.blogspot.com/2008/11/com-esdevenir-poeta.html

Així que no estic d'acord amb aqueixa valoració que vosté féu de "I una merda" (això del món interior,etc...), més amunt.

Mire Tadeus, jo forme part del MEU món i del qui compartisc amb els meus amics que amb tanta generositat i amabilitat m'acullen (com féu vosté). Amb aquests puc parlar, opinar i compartir el que em preocupa de l'àmbit de la creació.

No forme part d'un altre món, ni em venc per llentilles, ni m'acoste a les editorials, ni done sabó a ningú. Mire escric i em reconec feliç en la meua petitesa: això és el que m'importa a mi.I per les nits dorm com un llenyataire o venedor de catifes.

Li puc assegurar que, de vegades, pots trobar obres guanyadores amb molta bellesa també.

Per cert, si em permet la gosadia, pot llegir vosté (desconec si ho haurà fet) el meu darrer llibret de poemes penjat al meu blog titulat Llibre d'Aín -85% del total-. Pot baixar-se'l al seu ordinador i passar-li els ulls.

En tinc un de paper per a vosté a casa.

I perdone'm aquest sermonet.

Tadeus ha dit...

Boniques paraules, Sr de les Milotxes.

Ho he aconseguit, ja tinc excusa, motiu, pretext, raó per anar a Aín, ja tinc un fi: arreplegar eixe llibre autoeditat per vosté. A vore si em passe per allí algun dia.

Tornant al tema, a vore si estem almenys d'acord en una cosa: si un jurat d'un premi decideix atorgar el guardó, i els diners, a algú per motius d'amistat, o si decideixen no deixar desert el premi a pesar de la baixa qualitat de les obres presentades, jo a això ho anomene 'corrupció'. ¿Està vosté d'acord?

Príncep de les milotxes ha dit...

I tant, home...
I tant...