Nouvelle Vague: imatge, coreografia i música a través del temps.

Per a començar, el vídeo-clip de Dance with me (2006), del grup francés Nouvelle Vague. El vaig descobrir fa uns mesos en el blog (ja clausurat) d'un amic meu, i des del primer moment m'he sentit fascinat per esta cançó i el seu minimalista vídeo musical, que em sembla senzillament una obra d'art. En els paràgrafs següents aniré explicant per què (si puc).




¿Qui són els Nouvelle Vague? Es tracta d'un colectiu de músics francesos que es dediquen a fer versions de clàssics de la música pop-rock, sobretot en el terreny de la new wave i l'after-punk. Ho fan amb ritmes tranquils i amb un toc de bossa nova que produeix un notable contrast amb les cançons originals. La idea no és nova (vivim, de fet, en temps de continu reciclatge i reinterpretació d'allò anterior) però els Nouvelle Vague ho fan amb una elegància poc habitual.

En concret, la cançó Dance with me és una versió d'un tema homònim  del grup anglés Lords of the New Church (anys huitanta). Només amb el nom del grup podem fer-nos una idea aproximada de l'estètica del grup: una espècie de Rolling Stones passats per la centrifugadora del rock sinistre i de l'after-punk. Mirant alguns vídeos dels Lords of the New Church em sembla que tenen més 'pose' que qualitat musical, tot i que alguns dels seus temes, com els que ens ocupa, són bones peces pop. De fet, per molt que els membres del grup intenten donar-li un toc sinistre, la cançó en sí no deixa de ser, bàsicament, un tema pop comercial de melodia fàcil.



En el vídeo dels Nouvelle Vague, la cançó es barreja amb una escena retro que recorda, com no, l'ambient propi de les películes de la Nouvelle Vague (Godard, Bresson, Truffaut) dels anys seixanta. El contrast em va semblar genial, i vaig pensar que la reconstrucció de l'escena, emb el cendrer de Cinzano, el vestuari i l'ambient particular dels bars francesos dels seixanta, estava molt lograda. A més, pensava que la coreografia, d'estètica contemporània, hi afegia un nou contrast no menys interessant. El cas és que ahir per la nit, re-visionant estos vídeos, em vaig adonar d'un detall: l'escena no és una recreació del cinema de la nouvelle vague, sinó una escena real d'una película d'aquells temps: Bande à part (1964) de Jean-Luc Godard, un clàssic del cinema negre, barreja de comèdia i drama (i sàtira) amb xica ingènua i un parell de delinqüents de poca monta. Segons sembla, algunes de les escenes de Bande à part han servit d'inspiració per a cineastes posteriors, per exemple el propi Quentin Tarantino (escena del ball). El mèrit del vídeo (no sé qui és el realitzador, però m'agradaria saber-ho) és posar junts la música dels Nouvelle Vague amb la coreografia de la película, de manera que una sembla feta per a l'altra. D'esta manera s'uneix una escena dels anys seixanta amb una cançó dels anys 2000 basada en un altra de meitat dels huitanta, cada cosa amb el seu propi procés creatiu i les seues fonts, com si gràcies al vídeo musical s'estengueren ponts d'unió entre les dècades. No conec molts més exemples de plenitud creativa i de riquesa de connotacions com el d'este vídeo dels Nouvelle Vague. Com deia, una veritable obra d'art. Un monument a la creació artística dels darrers cinquanta anys.

A continuació, els mostre el vídeo original de l'escena de Godard, on els protagonistes ballen al ritme de jazz:

5 comentaris:

Xavier Aliaga ha dit...

Bona entrada, molt interessant. El contrast entre els tres vídeos és fantàstic (molt bona la versió de Nouvelle Vague), però també ha estat impagable veure els Lords of the new church després de tants anys. I l'escena de Godard és deliciosament retro.

Cul de sac ha dit...

Gran entrada, si senyor. Molt interessant la triple connexió entre una cançó actual, versió d'una altra dels huitanta amb coreografia, original i originària, dels seixanta. I tot per a aconseguir una obra final amb matisos a tot l'anterior però, al mateix temps, amb una indiscutible personalitat pròpia.

Este tipus d'actualitzacions en la música, per la seua innegable quota d'originalitat a pesar de ser versions, són dignes de mencionar. Molt diferent de les altres anodines i industrialitzades versions amb què dia a dia ens bombardegen des dels mitjans generalistes. I és que tipus de adaptacions hi ha moltes, però este tema dóna para molt mes que un simple comentari.

Per a complementar la seua entrada li diré que hi ha un grup espanyol, concretament de Madrid, que s'anomena Band a part evidentment influenciats per la Nouvelle Vague de Godard. Amb tots els respectes, encara que no ho parega per la definició, un exemple mes del tonti-pop espanyol que porta de moda ja fa uns anys entre el subunivers indie. Li linke el seu myspace:

http://www.myspace.com/bandaparte

escrivà de cort ha dit...

Jo pel contrari trobe fascinant l’escena de Godard. Efectivament reprodueix l’ambient de les caves i els bars francesos on s’interpretava aquella variant del jazz, el jazz manouche o gypsy swing, típicament gal·la. En foren sants fundadors el guitarrista belga Django Reinhardt i el seu Quintette du Hot Club de France, en què també tocava el violí Stéphane Grappelli. A l’escena de Bande à part s’escolten ecos d’aquella modalitat jazzística. Destaquen especialment l’orgue Hammond i una guitarra de ressonàncies reinhardtianes. No trobe que trasplantar la cançó Dance with me al vídeo de la pel·lícula tinga molta dificultat. Només cal un metrònom. S’ha de suprimir la banda sonora original i adaptar la nova música al tempo de la peça de jazz que ballen els personatges. Això sí, el resultat final és sorprenent.

Tadeus ha dit...

Gràcies a tots pels comentaris i la informació adicional.

Sr Escrivà, discrepe una mica de vosté. És cert que des del punt de vista tècnic és fàcil fer la mescla de so i imatge i que tot quadre. Però per damunt d'això està la genialitat de vore que eixa música i eixes imatges acoplen perfectament i adquireixen, juntes, un grau de bellesa que arriba a l'espectador. A mi em va encisar el vídeo tot i que desconeixia el nexe amb la película de Godard. No és només la tècnica, ni la utilització conscient de referents, hi ha quelcom més, allò que he definit com a 'genialitat'. I de rebot, tot açò m'ha servit per a descobrir una película que ara mateix tinc moltes ganes de vore (a vore si em passe esta setmana per l'Institut Francés de València, que segur que la tenen en DVD). Ja se sap que la Nouvelle Vague és una referència 'obligada', i cineastes com Godard o Truffaut són 'imprescindibles', etc., però ha plogut moltíssim des d'aquells temps, i els clàssics necessiten cert grau de reinterpretació per a fer-los vius. Vore el vídeo dels Nouvelle Vague em fa atractiu aquell cinema. Si em llegira vint-i-quatre articles sobre les meravelles semiòtiques o referencials de la Nouvelle Vague segurament acabaria avorrint-me, i perdent-hi tot interés. La genialitat té això: ens arriba de manera directa.

Tadeus ha dit...

Per fi he vist la película "Bande à part", de fet l'acabe de vore ara mateix, i m'he quedat amb ganes de més. Una de les coses que més m'atrau d'este tipus de cinema és la manera de narrar la història, per no parlar de la fotografia. També hi ha lloc per a moments més o més memorables, com l'escena del ball abans comentada o la de la visita al Louvre, quan els tres protagonistes, Frantz, Arthur i Odile es proposen, i aconsegueixen, vore el museu sencer en menys de deu minuts. Jo, que sóc poc amic dels museus, m'he sentit identificat. En fi, la pròxima de Godard que vaig a vore és "Le Petit Soldat" (1960). Enguany toca Nouvelle Vague!