Els acabe de descobrir i són molt bons. Espectaculars.
El seu nom, Polyphonic Spree, els defineix molt bé. No és que siguen naturals de Berlín o que s'hagen criat a la vora del riu Spree, com alguns podrien pensar, sinó que estan embarcats en una espècie de frenesí polifònic on es barreja una mica de tot. Recordem alguns usos de "spree" en anglés: shopping spree, drinking spree. Accions desmesurades. Deixar-se dur.
Els he descobert gràcies al meu amic Cul de Sac. I és que Cul de Sac és un autèntic 'chollo' musical, apart de gran amic. Els seus coneixements sobre música pop-rock són tan extensos que podria perfectament escriure en qualsevol revista especialitzada. Jo l'escolte, i aprenc.
¿Què dir dels Polyphonic Spree? Caldria un llarg paràgraf d'unes 400 paraules per intentar resumir les possibles influències o els possibles paralelismes amb altres grups. Calen, a més, metàfores de pes. A vegades sonen als Pixies, i altres als Arcade Fire, sempre amb un embolcall de cor evangèlic i/o angèlic amb reminiscències hippies i sentit de l'humor. Però sobren les paraules. Els Polyphonic Spree són, senzillament, un grup amb un enorme talent. Ací tenen algunes mostres:
Guaranteed Nightlife:
Light and Day, en directe:
Soldier Girl (no, no és una cançó dels Pixies; ho he comprovat):
6 comentaris:
Quin records! A estos els vaig veure en directe en el FIB, no recorde quin any, i era una cosa digna de veure, amb un fum de gent sobre l'escenari tocant, cantant i movent-se. Vaig eixir entusiasmat. Però gent que venia amb mi trobava el tema carregant. En fi, gustos. A mi m'agraden, però no tenen encara la pegada compositiva d'Arcade Fire.
Els Polyphonic Spree tenen un puntet divertit que no tenen els Arcade Fire. Això sí, musicalment parlant estan a un nivell elevadíssim. Ho dic per si algú esta temptat de comparar-los amb els Inhumanos... (ho dic per allò de la vestimenta i els escenaris plens de gent).
La genialitat dels grups es mostra de moltes maneres. En la música, en les lletres, en l'aspecte visual, fins i tot a l'hora de triar el nom dels seus discos. Un dels àlbums dels Polyphonic es titula "Together we're heavy". Genial!
El video de Soldier Girl m'encanta: té el punt justet de gamberrisme i cutrerio. Enhorabona per l'entrada.
Sí, els Polyphonic Spree es mostren, en este vídeo i en els concerts, amb una imatge divertida i paròdica. El millor del cas és que les cançons tenen entitat pròpia, independentment del rollo visual dels intèrprets. I són molt bones. Ara mateix escolte "Two thousand places" i és que m'encanta. Inclosos els acords d'harpa!
EXAGERAT !!! (per la part que em toca). Per l'altra part, jo crec que vosté els ha definit molt bé sense necessitat de 400 paraules. A mi em pareixen el grup polifònic per excel·lència i diferisc en això dels Àrcade Fire. Juguen lligues diferents, els seus estils no són comparables i, per tant, les comparacions compositives no toquen. Tan sols algun matís de pluralitat vocal que a vegades mostren els Arcade els aproxima estilisticament als Spree. Simplificant el tema podríem dir que els canadencs naixen de l'arrel del pop anglosaxó guarnint-ho amb multinstrumentació i eixa polifonia ocasional, mentrestant, els de Texas, s'entronquen directament amb la polifonia, beuen de la fonts històriques del Gospel o el plurivocalisme i ho adornen amb tonalitats de marcat caràcter folk i rock nord-americà. En definitiva, dos bons grups que no hauríem de comparar per les seues peculiaritats compositives.
Per a embolicar un poc mas el tema miren el que he descobert. És l'experiment musical que l'actor Ryan Gosling i un amic han creat. S'anomena "Dead man's bones" i porta el condiment de "un cor fantasmal de xiquets i xiquetes pertorbats" (com ho ha definit l'actiu blogger Borja Prieto). La seua qualitat musical és qüestionable, i mes si tenim en compte la gravació en viu però els efectes polifònics i, sobretot, visuals són, si més no, sorprenents. Vorem que ix d'açò.
http://www.youtube.com/watch?v=aGakxDyjwzc&feature=player_embedded
Sàvies paraules, Sr de Sac. Entre els Arcade Fire i els Polyphonic Spree hi ha notables diferències, tant musicals com d'actitud: els Polyphonic porten un rollo distés i una mica flower-power, mentre que els Arcade Fire van més d'avantguardistes. Però tenen en comú el fet de ser colectius nombrosos, i crec que eixe detall compta. D'alguna manera, fer creació musical entre vint deu marcar allò que es crea, començant per la posada en escena. El debat ja existia en Espanya en els temps de Mocedades, quan es van escindir Sergio i Estíbaliz (un altre iluminat, el Sergio). La polifonia exigeix pluralitat de veus, a no ser que s'utilitzen sintetitzadors. De tota manera, dins del projecte colectiu, sempre hi ha individus que destaquen. En els Arcade Fire hi ha un duo central, que de fet són marit i muller. En els Polyphonic sobreeix una única figura, un tio simpàtic. ¿Durarà molt de temps el projecte? ¿Podrà mantenir-se el bon rollo per sempre? No se sap, però de moment ja portem entre uns i altres uns quants discos gloriosos.
M'he vist el vídeo que ens ha enllaçat i comprove que el tema del pop coral continua donant fruits. Per sort, el món del pop-rock es capaç d'oferir-nos coses noves i sorprendre'ns contínuament, sobretot en elsls EEUU, que es on de veritat estan sorgint fenòmens nous. El tema dels "Dead Man's Bones" té el seu punt, però hi trobe certa cadència a lo Tom Waits que no sé si m'agrada molt. La manera de tocar el piano em recorda la d'Amanda Palmer, dels Dresden Dolls, i fins i tot hi veig certs paralelismes visuals. El cor de xiquets té un toc Halloween que apunta cap a l'horterada, però es pot aguantar. Ja dic: el món del pop-rock està en un moment de creativitat colossal. Ací estem en els blogs, donant fe.
Publica un comentari a l'entrada