L'altre dia, en El Cau Acústic, va eixir a la conversa Jaume Sisa i el seu fabulós disc Orgia, publicat en 1971. Recorde nítidament haver passat hores rebobinant una i altra vegada el cassette i escoltant meravellat aquelles cançons. D'això ja fa molts anys i jo era un xiquet. Ahir em vaig retrobar gratament i cibernètica amb el disc i vaig fruir una vegada més d'esta prodigiosa barreja d'originalitat i experimentació, i cançons delicioses. Ho confesse, quasi em va venir alguna despistada llagrimeta escoltant cançons com Paisatge, Cap a la roda o L'amor a les rodes de la presó. Delicadesa i psicodèlia amb notables dosis de genialitat.Ara fa 39 anys de la publicació del disc, i cal celebrar-ho (¿per què esperar al 40è aniversari?, fem-ho ja). Crec sincerament que Orgia és un disc fonamental en la música popular de les darreres dècades. Cal recuperar-lo. I escoltar-lo.
Desconec en general la resta de l'obra de Jaume Sisa, però escara estic a temps d'anar escoltant. El vaig vore en directe una vegada, fa uns anys, en un teatre de Barcelona. Feia un espectacle poètic amb Pau Riba i sobre aquell escenari vaig albirar flaixos de passades èpoques on per damunt de tot importava crear i ser lliure.
9 comentaris:
També va actuar a Xàtiva, en una fira d'agost de no recorde exactament quin any. Degué ser a primeries dels vuitanta.
El Sisa que val la pena és el d'aquella època: Orgia, Galeta galàctica i Qualsevol nit pot sortir el sol. Les provatures anteriors (amb Música Dispersa o el Grup de Folk) no arriben a quallar. I les posteriors dels muntatges teatrals, Antaviana o La nit de sant Joan (recentment reposada en Barcelona, dirigida, per cert, pel Carles Alberola) ja no tenen el punx vital del cantautor galàctic.
La seua etapa com a cantant romàntic en castellà, de nom Ricardo Solfa, millor l'oblidem.
I la seua recent etapa com a Jaume Sisa no té res de galàctica. Mireu si està baix que l'últim disc li l'ha hagut de produir el Joan Miquel Oliver (d'Antònia Font), eixe kumba mallorquí amb melodies de càsio que tant li agrada a Aliaga.
De les virtuts dels disc ja ho diu tot la portada, amb un Barry Gibb dels Bee Gees vestit de clown psicodèlic (i açò que dic no és, ni de bon tros, despectiu). La psicodèlia en la península aparegué abans per estes vies que per les del pop en Aspanyol.
P.D. Que conste que fa poc vaig descobrir que els dos primers discos dels Bee Gees són collonuts.
no el conec massa, ho reconec, però el vaig anar a veure no fa ni dos anys i va tenir sort que no hi hagués anat amb el cistell després de passar per la verduleria. una presa de pèl, un insult descarat i conscient a l'espectador que ni tan sols els seus més adeptes van trobar tolerable. és que ni dormir bé no em va deixar!
prometo escoltar-me orgia, tanmateix, malgrat que se'm faci feixuc amb la imatge que en conservo d'ell.
Clidice, es referix vosté al recital que va fer al Teatre de la Passió d'Esparreguera? Si està parlant d'aquell recital té tota la raó del món. Quina presa de pèl! I això que per a mi havia estat un referent fins i tot líric. Xe, quin despago!
veig que, potser, vam compartir sala i opinió, tot i que un dels que van organitzar l'event(?) va insistir en la genialitat del senyor aquell que feia "pipiriripepep" a l'escenari, ja li ho vaig dir: no m'enredaràs més!
Comprenc el que dius, Clídice. Hi ha molts creadors (en la música, en la literatura, etc.) que, una vegada arribats al seu zènit creatiu (sovint en plena joventut) són incapaços després d'oferir creacions amb la mateixa capacitat de cridar l'atenció. Sembla que Sisa n'és un exemple. Pau Riba també. El pas dels anys és cruel.
Cul de Sac, recorde una película de principis dels setanta amb banda sonora dels Bee Gees que sonava més que bé. Serà qüestió d'indagar per la xarxa. Els Bee Gees tenen una pre-història abans del 'Saturday Night Fever' que, efectivament, val la pena tenir en compte. Com Sisa, estan a mig camí entre els seixanta i els setanta.
Alietes, valore molt els teus comentaris com a persona que coneix bé Sisa i altres autors de l'època i estètica. Entre les meues intuicins de temps remots i els teus comentaris més contrastats, arribem a la conclusió que "Orgia" és un esclat de genialitat que val la pena tenir en compte quasi 40 anys després.
Ximo, ¿quina valoració fairies d'aquell concert dels anys huitanta?
Molt bona, perquè encara no havia començat el seu declivi. He consultat la col·lecció de llibres de fira i l’any de l’actuació de Sisa fou exactament el 1979. Veure’l actuar en directe era tot un espectacle. Crec recordar que anava de blanc immaculat de caps a peus. Em sembla que conserve alguna fotografia de la seua actuació. La buscaré. És possible que actuara amb el grup Melodrama.
Publica un comentari a l'entrada