Al principi la idea pareixia interessant, sobretot quan les filtracions de Wikileaks mostraven la crudesa de la guerra d'Irak. Després, però, la cosa comença a fer fàstic. Periòdics com ara El País porten dies obrint la primera pàgina amb 'sensacionals' filtracions sobre el món de la política internacional. Es posa l'accent sobre la doble moral, la hipocresia, els comentaris interns, etc.,.... Bé, i què? ¿Què és el que proposen els de Wikileaks, una espècie de puresa moral o una superioritat ètica on desapareguen algunes coses que ens fa humans, inclosa la hipocresia? La pretensió és absurda, i inhumana. Imaginem un món en el qual tot se sàpiga, on tot siga transparent: ¿No seria eixe món un lloc irrespirable? Potser el Sr Assange (creador de Wikileaks) vol proposar, en el fons, una mena de canvi que ens aporte politics dominats per l'ètica absoluta. ¿On els trobarà? ¿En quin planeta? ¿Quin sentit té intentar posar-se per damunt de la humanitat quan en realitat tots som humanitat?
Ho trobe excessiu. Crec que mitjans com El País estan posant-se en ridícul a l'insistir tant en difondre una notícia que realment importa ben poc al públic en general. Públic humà, amb les grandeses i misèries pròpies dels humans, ja siga en el govern o a tall de carrer. El món no necessita puristes, ni filtradors. El món necessita humanitat, però una humanitat creïble.
7 comentaris:
D'acord en gran part. Destriar l'activitat diplomàtica del component d'hipocresia, doble moral, de la recerca d'informació sobre el terreny... és un poc d'aquella manera. Moltes de les informacions s'intuien i se sabien.
Ara bé: que aquesta informació es ventile tampoc no està malament. Al públic potser no li interesse, això és cert, però que el poder sàpiga que també està vigilat té un component positiu. I conste que a mi, personalment, me la bufa bastant el que s'està contant.
Jo diria que no són gens sensacionals. De fet, les revelacions de Wikileaks sobre els nostres políticss no aporten grans novetats. Els cables de l’ambaixada americana posen negre sobre blanc coses que sabíem o intuíem, com ara el doble joc del govern i els fiscals al Cas Couso i a l’assumpte dels vols secrets de la CIA, la megalomania d’Aznar, la indolència de Rajoy, l’esquerranisme —passat de moda, segons l’ambaixador americà— de Zapatero... Però clar, jo intente posar-me al lloc del director d’El País: no haurà tingut més remei que publicar la informació que li arriba a les mans.
Ben mirat, els cables deixen el govern socialista en millor lloc del que caldria esperar: Zapatero, polític llest i que olora el perill; Moratinos posant ferms els ambaixadors estrangers; Bernardino León, la persona més competent de Moncloa; Rubalcaba, intel·ligent, capaç i encantador... Pepe Blanco, en canvi, surt mal parat. Pobre Pepinho! L’ambaixador no devia saber que estava a punt de ser operat dels ulls. De tota manera, a mi m’agrada que s’hagen fet públics els documents de Wikileaks. M’encanta que se li done pel sac al poder. I tampoc no està gens malament saber de manera fefaent allò que de veritat pensen aquells que diuen actuar en el nostre nom.
Gràcies pels comentaris. Jo crec que estem davant d'un fenòmen nou, propi de les tecnologies del segle XXI, i per tant això ens situa davant de situacions per a les quals no hi ha precedents. És a dir, són un repte.
D'entrada, el Sr Assange, amb la seua acció, se situa davant de l'opinió pública com una espècie de Robin Hood modern que ataca els poderosos per beneficiar la societat. Seria una mena de filtrador samarità, en busca de 'controlar' el poder. Ara bé, ¿qui controla al proppi filtrador? Podríem aplicar allò de 'qui estiga lliure de pecat que tire la primera pedra?' Ximo apunta el fet que en les filtracions publicades pel País els membres del govern surten bastant ben parats. Curiosament, El País és un periòdic clarament pro-PSOE. ¿Casualitat? ¿No serà que en certa manera les filtracions estan també sent filtrades mitjantçant els mecanismes periodístics? Estic d'acord en què cal controlar els poders, però ¿qui controla el nou poder emergent dels filtradors?
En qualsevol cas, continue posant en dubte el paper de mitjans com ara El País en esta història. Estan fent tant de soroll que quan hi haja una nova filtració la gent s'ho prendrà a broma.
No sé... Jo crec que no han dit res que no sospitàrem. Que l'únic interès que preval és mantenir l'estructura del poder i que els idealismes queden bé al pati d'una escola (o potser ara ni això).
Hui, un dia més, la primera plana d'El País l'ocupa, de manera sumament sensacionalista, el tema de les filtracions. I porten així dies. ¿Què persegueixen amb això? ¿Mitificar Wikileaks? ¿Desviar l'atenció?
Siga com siga, el tema de les filtracions a gran escala, com el de Wikileaks, planteja un seriós problema comunicatiu: ¿pot el públic assimilar tanta informació, tants dobles sentits, tants detalls? ¿No ens perdrem una mica en el propi marasme informatiu? ¿No anem cap a la desinformació total? ¿Podem consumir informació sense ser una mica ingenus, o fer com si ho fórem? Al mateix temps, ¿no som suficientment inteligents com per a saber que en les altes esferes, i en qualsevol esfera, fins i tot en les comunitats de veïns o en les famílies, hi ha dobles jocs o agendes ocultes? ¿No hi ha prou amb la informació plural sense filtracions per a fer-se més o menys una idea aproximada de per on va el món? A mi m'estranya que periòdics com El País s'estiguen llançant a l'arena d'una manera tan visceral en una qüestió que d'entrada planteja importants interrogants de tota mena. Això sí, com deia, es tracta d'una situació nova.
Jo trobe que la publicació continuada dels documents de Wikileaks està provocant un efecte evident: s’està banalitzant tota la informació que contenen. Ara bé, tal com m’interrogava en un comentari anterior, pot El País deixar de publicar-los?
Quant a la seua observació, «¿No serà que en certa manera les filtracions estan també sent filtrades mitjançant els mecanismes periodístics?», els propis redactors del diari han dit que sí. No podia ser d’altra manera; hi ha centenars de milers de documents!
Del que ja no estic tan segur és de l’altra asseveració seua: «El País és un periòdic clarament pro PSOE.» Clarament? El grup PRISA està prou enfadat amb Zapatero, que sembla inclinar les seues predileccions pel grup MEDIAPRO i el diari Público.
De fet, avui mateix, El País publica que PRISA TV va a passar a mans de MEDIASET, la xarxa mediàtica propietat de Berlusconi. I també tenim l’exemple de Radio Xàtiva, de la Cadena SER, especialitzada a passar-li la mà pel llom a Alfonso Rus.
A banda de possibles matisacions, es pot dir que, a hore d'ara, El País i Canal+ són manifestament pro-PSOE, com ho han sigut sempre. És possible que hi haja desavenències amb Zapatero, però Zapatero no és el PSOE.
Per altra banda, seguim constatant hui dissabte, cinc dies després de la publicació del post, que El País digital continua exactament igual: dedicant-li gran part de la primera plana al tema de les filtracions, que cada vegada interessa menys. Això està més a prop de la premsa sensacionalista que de la seriosa.
Crec que en tot açò, com deia, hi ha també certa voluntat de desviar l'atenció, i això ajuda al partit en el govern, el PSOE.
Publica un comentari a l'entrada