He tingut una relació conflictiva, una mica tempestuosa, amb la novela Vides desafinades de Xavier Aliaga. Però vaja, els calinquistes de pro ja saben que tinc una relació conflictiva i tempestuosa amb tot el que m'envolta, així que no hi ha res de nou... Sóc lector intranquil i de rendició fàcil. Fa unes setmanes vaig començar per quarta vegada Els germans Karamazov, de Dostoievsky, i per quarta vegada l'he deixada abans d'acabar. Els motius, diversos. L'últim, el quart, per certa sensació de lectura allunyada en el temps, per certs personatges que es feien preguntes que ja pràcticament ningú es fa, per una perspectiva de 1.000 pàgines per davant tan aterridora com anacrònica.Amb aquests antecedents, és natural que en algun moment donat decidira parar de llegir la novela d'Aliaga. Va ser al voltant de la pàgina 100. ¿Per què? No sé. Potser per la raó inversa que en el cas de Dostoievsky: per trobar-me amb personatges familiars, actuals, per identificar-me tant en llocs i personatges, fins l'extrem, per exemple, d'estar llegint la novela en el llit del Túria a escassos metres d'un lloc que s'estava mencionant en la novela (el Pont de Fusta). De vegades volem llegir per evadir-nos, i hi ha moments (potser el meu actual) en què necessitem eixa evasió. Però al final hi va haver reconciliació, amb reconsideració prèvia, i vaig retornar al llibre per anar disfrutant-ne cada vegada més. I és que les primeres pàgines van construint l'entramat que després es revela interessant, com un ensamblatge que cal apuntalar abans de contemplar l'edifici; per damunt de les coordenades temàtiques, geogràfiques o generacionals de la novela hi ha al darrere un gran escriptor. I en Vides desafinades la cosa literària va creixent, va de menys a més, i acaba convencent, o convencent-me.
Història forta, seriosa, no exenta de guiños que m'han fet riure, com ara el d'un grup indie que porta el nom de Cemetry Gates, i aprofite per posar la gran cançó dels Smiths:
Sempre que em llegisc alguna novela de Xavier Aliaga em quede amb ganes de demanar-li més. O de demanar-li'n més. El que em demana el cos ara és una novela de més amplària, de menys restriccions temporals o generacionals, o de gènere, o estilístiques. Menys actual, o potser actual i no actual al mateix temps. M'encanta demanar coses difícils a qui sé que té fusta per dur-les a terme. De moment, però, donar-li l'enhorabona per una novela, Vides desafinades, que és un pas endavant en la seua carrera com a escriptor, i un goig com a lectura.
8 comentaris:
Ja friso per llegir-la, perquè no dubto de cap dels qualificatius que li feu al senyor Aliaga. Però vigileu, mestre, que si li'n demaneu més us trobareu Els germans Karamàzov i sense excusa possible a l'hora de llegir-la ;)
De debò que no podeu acabar-la? Caram, caram, serà que encara no toca, que això va com va :)
Gràcies pels comentaris, Tadeus, celebre que haja pogut acabar i m'apunte les suggerències. I no saps de quina manera: si conseguisc traure-la endavant, la propera novel·la estarà en aquells paràmetres que esmenta.
Sols un apunt: el nom de la formació és Cemetry Gates, sense la lletra "e" de la paraula corresponent (Cemetery). Un dels correctors de la novel·la apuntaren que faltava eixa "e", però en realitat en el disc el nom de la cançó no la du. Una abraçada.
Sí, escriure "cemetry" és una raresa, potser motivada per una necessitat mètrica de la cançó.
"Cemetry Gates", per cert, és una cançó que parla de poetes:
"Keats and Yeates are on your side / while Wilde is on mine".
Així és com em vaig introduir jo en la poesia anglesa.
Ja no recordava la lletra, tot i que les tenia totes les dels Smiths, el meu grup de capçalera molt anys. Molt interessant, i gràcies per l'explicació sobre la mètrica, no la contemplava!
Aprofite per agrair-li a Clidice els seus comentaris, ací i en uns altres blogs. Gràcies, artista.
M'alegra saber que algun suggeriment del que escriu haja pogut servir per a abonar la reconsideració, permitint la reconciliació final (amb la part de gaudi que això porta afegit).
I és que el vi dolç ajuda molt, mestre.
Té vosté raó, Sr Cul de Sac. La conversa amb vosté em va ajudar a reconcuir la lectura. Em complau tenir amics dels quals puc aprendre tantes coses. Feliç any!
Trobe que a tots ens agrada "trobar-nos" dins d'una novel·la, que ens fa gràcia eixe joc de reconéixer persones properes en persojatges, però que hi ha moments en que la gràcia d'eixa identificació acaba tocant els budells i dius toca, deixa, jo volia distraure'm i no recorda-me'n d'aquella o d'aquell, o de mi que ja ni tinc vint anys ni els tornaré a tindre i tampoc m'acabe de fer la idea d'això.
Hi ha havia un temps, Amaroq, que escrivia llibres per divertir, per provocar, per fer passar una bona estona. Ara pretenia tocar precisament els budells, colpir... D'alguna forma, fer-ho passar malament, amb compensació, això sí, però que la novel·la arribara a les entranyes.
Em sap greu que el viatge t'haja resultat dolorós. I sent tu, més encara. Potser la pugues agafar d'ací un temps, no ho sé. Gràcies per la sinceritat, en tot cas.
Publica un comentari a l'entrada