L'altre dia vaig publicar una entrada sobre els The Pains of Being Pure at Heart, i el cas és que este grup em recorda un altre, no menys destacable i també nord-americà: els Fleet Foxes. Són un descobriment recent per a mi, i per a tot el món, ja que només tenen un àlbum, homònim i magnífic, publicat en 2008. Els Fleet Foxes porten la vitola de ser un grup que fa 'una barreja de pop i gospel', un concepte en sí mateix difícil de digerir però de resultats sorprenents. Mirant la portada del seu disc (elegida millor portada de l'any 2008 en la web Art Vinyl) ens podem imaginar les melodies de pura filigrana i singular elegància que hi ha a l'interior. I és que els Fleet Foxes pareixen bons xics; la seua música ens proporciona racions de pau i calma. Ací tenim com a mostra la cançó Quiet Houses:
Si eixa és la línia musical per la que vosté realitza últimament els seus equilibris musicals, no hauria de deixar de sentir a un altre grup: "The Felice Brothers", conjunt este amb trajectòria iniciada en 2006 i que pareix liquidat després de la fugida de Simone Felice, germà major dels "Felice", per a liderar un altre projecte pròxim a estos paràmetres musicals: "The Duke and the King". Precisament este grup va actuar també la setmana passada a València dins del festival Heineken Greenspace junt amb els "The Pain of Being...", com vosté ja sap. M'agraden els amagatalls musicals en què està ficant vosté els nassos últimament, que lo separrrrr...
Li confirme la meua presència el divendres 4 en el concert de "Attics Lights" amb els socarrats Radar de teloners, grup este en què vosté coneix a algun component (com imagine, sabrà).Per a mes informació "Martínez Càrpio entertainment".
És molt curiós que hom haja triat com a millor portada de 2008 un fragment del quadre "Els refranys neerlandesos" de Pieter Bruegel. No entenc on rau gràcia de la qüestió. Vull dir, que algú sablege un quadre de 1559, afegisca el nom del grup i au! que li donen un premi: toca't els collons! Espere que almenys els d'Art Vinyl hagen tingut la decència de donar-li el premi al mestre Bruegel.
Ben mirat, té raó. De tota manera, el premi d'Art Vinyl no té cap trascendència més allà de ser el resultat d'una votació entre lectors de la web, molts dels quals, possiblement, hauran pensat en la música del grup més que en la coberta del CD, o potser en les dues coses alhora, ja que per entendre-li la gràcia a l'assumpte potser calga pensar en el producte musical que hi ha dins. A mi personalment m'encanta esta coberta (el quadre, en realitat, és més gran i cobreix també la contraportada). És una escena pictòrica ben triada, meravellosament executada (per un mestre com és Bruegel) i el nom del grup, fins i tot, està afegit amb elegància a la part de dalt, a l'esquerra. La portada del disc, en conjunt, és sumament atrevida, i molt original. Crec que els Fleet Foxes tenen una gran facilitat per a crear petites joies amb elements inversemblants. I el resultat, de moment, és un disc memorable. Ahir mateix ho parlava amb un amic meu, també admirador d'este grup: els Fleet Foxes amb posat el 'listón' tan alt en el primer àlbum que caldrà vore si el següent, si existeix, arriba tan alt. Ser original, inesperat, sorprenent i genial és una cosa que no passa sempre. El pitjor és quan es produeixen les còppies, o quan s'intenta reproduior un efecte que només s'ha conseguit una vegada anterior, veges tu a saber per què. I és que els Fleet Foxes juguen amb uns elements que, en apariència, són una garantia per al fracàs més absolut en el món del pop; barregen, entre altres coses, el folk/camper, el pop i la música de cor d'església. És a dir, mescles allò de:
1) Estem d'acampada, ens sentem al voltant de la foguera i, guitarreta en mà, cantem cançonetes (rollo 'acampada dels júniors', per exemple).
2) Som bons xics, anema a missa els diumenges i, a més, cantem en el cor de la parròquia al toc de guitarra.
Amb tot açò i algunes coses més (no oblidem que, realment, estem parlant de música pop), els Fleet Foxes han fet un disc genial. I la portada del seu disc comparteix eixa genialitat.
Sr Cul de Sac, estic en plena audició dels grups que em recomana en el seu comentari. És veritat que es tracta de grups que fan música suau i tranquileta, però l'estil de "The Felice Brothers" i "The Duke and the King", tot i compartir amb els Fleet Foxes les arrels folk, és ben diferent, ja que té un considerable component country, inexistent en els Foxes. Les diferències amb els Pains of Being Pure at Heart són encara més notables, fins i tot insalvables, ja que els temes d'esta banda estan destilats directament del pop britànic més 'ortodox'. Els Felice Brothers i els The Duke and the King, en canvi, sonen a Jayhawks, a Josh Rouse o a Kurt Wagner.
Parlant d'allò que anomenem 'americana', li volia fer una pregunta: ¿vosté diria que John Denver ocupa algun lloc destacat en la formació d'este estil musical, o és un autor merament comercial, sense més trascendència?
I això de "The Duke and the King", ¿té a vore amb "Les aventures de Huckleberry Finn"? No sé per què, em sona.
És evident, senyor Calinca, que el nom del grup fa referència directa al llibre de Marc Twain (i en alguna entrevista a Simone Feliç així ho ha expressat). I, en efecte, la connexió musical a què feia referència dels Felice Brothers i The Duke and the King amb els Fleet Foxes, no pretenia justificar cap resemblança d'estils, de fet molt diferents entre ells, si no mes bé harmonitzar conceptes musicals units a la lentitud, la bellesa del matís i la complexitat harmònica plena de tessitures. Això si, en cap cas he mencionat similitud alguna entre els Pains i cap dels anteriorment citats (tan sols la coincidència de compartir actuació a València amb The Duke and the King).
Sense dubtes John Denver forma part de l'àmplia arrel musical de què es nodrix el que hui en dia anomenem Americana. Però no cal obviar que l'estil i trajectòria general del Denver (amb la seua vessant mes comercial), dista molt dels sons que a hores d'ara engloben este estil. A mi particularment John Denver em fa gràcia però poca cosa mes.
"la lentitud, la bellesa del matís i la complexitat harmònica plena de tessitures"... No es pot explicar millor! Moltes gràcies per tot, Sr Cul de Sac.
7 comentaris:
Si eixa és la línia musical per la que vosté realitza últimament els seus equilibris musicals, no hauria de deixar de sentir a un altre grup: "The Felice Brothers", conjunt este amb trajectòria iniciada en 2006 i que pareix liquidat després de la fugida de Simone Felice, germà major dels "Felice", per a liderar un altre projecte pròxim a estos paràmetres musicals: "The Duke and the King". Precisament este grup va actuar també la setmana passada a València dins del festival Heineken Greenspace junt amb els "The Pain of Being...", com vosté ja sap. M'agraden els amagatalls musicals en què està ficant vosté els nassos últimament, que lo separrrrr...
Li confirme la meua presència el divendres 4 en el concert de "Attics Lights" amb els socarrats Radar de teloners, grup este en què vosté coneix a algun component (com imagine, sabrà).Per a mes informació "Martínez Càrpio entertainment".
Sr Cul de Sac, és vosté un savi del pop! Em delecte amb els seus comentaris i m'apunte, i ja van mil, els seus sugeriments musicals.
És més que probables que vaja al concert del dia 4; el fet que actuen els xativins Radar m'anima encara més a anar. Ja ho anem parlant.
És molt curiós que hom haja triat com a millor portada de 2008 un fragment del quadre "Els refranys neerlandesos" de Pieter Bruegel. No entenc on rau gràcia de la qüestió. Vull dir, que algú sablege un quadre de 1559, afegisca el nom del grup i au! que li donen un premi: toca't els collons!
Espere que almenys els d'Art Vinyl hagen tingut la decència de donar-li el premi al mestre Bruegel.
Ben mirat, té raó. De tota manera, el premi d'Art Vinyl no té cap trascendència més allà de ser el resultat d'una votació entre lectors de la web, molts dels quals, possiblement, hauran pensat en la música del grup més que en la coberta del CD, o potser en les dues coses alhora, ja que per entendre-li la gràcia a l'assumpte potser calga pensar en el producte musical que hi ha dins. A mi personalment m'encanta esta coberta (el quadre, en realitat, és més gran i cobreix també la contraportada). És una escena pictòrica ben triada, meravellosament executada (per un mestre com és Bruegel) i el nom del grup, fins i tot, està afegit amb elegància a la part de dalt, a l'esquerra. La portada del disc, en conjunt, és sumament atrevida, i molt original. Crec que els Fleet Foxes tenen una gran facilitat per a crear petites joies amb elements inversemblants. I el resultat, de moment, és un disc memorable. Ahir mateix ho parlava amb un amic meu, també admirador d'este grup: els Fleet Foxes amb posat el 'listón' tan alt en el primer àlbum que caldrà vore si el següent, si existeix, arriba tan alt. Ser original, inesperat, sorprenent i genial és una cosa que no passa sempre. El pitjor és quan es produeixen les còppies, o quan s'intenta reproduior un efecte que només s'ha conseguit una vegada anterior, veges tu a saber per què. I és que els Fleet Foxes juguen amb uns elements que, en apariència, són una garantia per al fracàs més absolut en el món del pop; barregen, entre altres coses, el folk/camper, el pop i la música de cor d'església. És a dir, mescles allò de:
1) Estem d'acampada, ens sentem al voltant de la foguera i, guitarreta en mà, cantem cançonetes (rollo 'acampada dels júniors', per exemple).
2) Som bons xics, anema a missa els diumenges i, a més, cantem en el cor de la parròquia al toc de guitarra.
Amb tot açò i algunes coses més (no oblidem que, realment, estem parlant de música pop), els Fleet Foxes han fet un disc genial. I la portada del seu disc comparteix eixa genialitat.
Sr Cul de Sac, estic en plena audició dels grups que em recomana en el seu comentari. És veritat que es tracta de grups que fan música suau i tranquileta, però l'estil de "The Felice Brothers" i "The Duke and the King", tot i compartir amb els Fleet Foxes les arrels folk, és ben diferent, ja que té un considerable component country, inexistent en els Foxes. Les diferències amb els Pains of Being Pure at Heart són encara més notables, fins i tot insalvables, ja que els temes d'esta banda estan destilats directament del pop britànic més 'ortodox'. Els Felice Brothers i els The Duke and the King, en canvi, sonen a Jayhawks, a Josh Rouse o a Kurt Wagner.
Parlant d'allò que anomenem 'americana', li volia fer una pregunta: ¿vosté diria que John Denver ocupa algun lloc destacat en la formació d'este estil musical, o és un autor merament comercial, sense més trascendència?
I això de "The Duke and the King", ¿té a vore amb "Les aventures de Huckleberry Finn"? No sé per què, em sona.
És evident, senyor Calinca, que el nom del grup fa referència directa al llibre de Marc Twain (i en alguna entrevista a Simone Feliç així ho ha expressat). I, en efecte, la connexió musical a què feia referència dels Felice Brothers i The Duke and the King amb els Fleet Foxes, no pretenia justificar cap resemblança d'estils, de fet molt diferents entre ells, si no mes bé harmonitzar conceptes musicals units a la lentitud, la bellesa del matís i la complexitat harmònica plena de tessitures. Això si, en cap cas he mencionat similitud alguna entre els Pains i cap dels anteriorment citats (tan sols la coincidència de compartir actuació a València amb The Duke and the King).
Sense dubtes John Denver forma part de l'àmplia arrel musical de què es nodrix el que hui en dia anomenem Americana. Però no cal obviar que l'estil i trajectòria general del Denver (amb la seua vessant mes comercial), dista molt dels sons que a hores d'ara engloben este estil. A mi particularment John Denver em fa gràcia però poca cosa mes.
"la lentitud, la bellesa del matís i la complexitat harmònica plena de tessitures"... No es pot explicar millor! Moltes gràcies per tot, Sr Cul de Sac.
Publica un comentari a l'entrada