En un recent post publicat en El Penjoll, Ximo parla sobre els premis literaris, una qüestió que ja he tractat alguna vegada (en este blog, en El Penjoll i en el blog de Xavier Aliaga). Com que el post de Ximo és interessant i, a més, sembla estar dedicat a mi (almenys indirectament), estic participant en el debat. Els comentaris tracten el tema dels premis i, també, en general, la qüestió de si cal promoure o fomentar amb incentius econòmics la creació cultural, en particular la producció cultural en català. En un dels comentaris he utilitzat l'exemple del rock català i la seua promoció als anys noranta. Ací tenen un extracte del que he escrit:"Per a mi (...) incentivar la creació és incentivar la mediocritat. L'eterna aspiració a la 'normalitat' del català (voldria que algú m'explicara que és això de la 'normalitat') justifica que es promoga i es financie la creació en la 'llengua pròpia'. Hi ha tot un fenòmen 'cultural', el del rock català, que va estar des del primer moment incentivat i promogut pel govern de Catalunya. ¿Quin és el resultat? En la meua modesta opinió, musicalment parlant, el rock català és ínfim, grotesc, ridícul. Un dels suposats 'cims' del rock català, la cançó "Boig per tu", del grup Sau, és una balada melòdica que podria haver firmat la Oreja de Van Gogh o Conchita. Això sí, el rock català tenia el plus de ser EN CATALÀ."
Hi ha un interessant article de Xavi Sancho (El País, 23-10-2009) que tracta molt bé la qüestió. Es titula Normalización lingüística.
18 comentaris:
Ací hi ha un discurs que té base, fa un temps, però que ha envellit. Per sort, ara hi ha música en català de grandíssima qualitat: Manel, Refree (bilingüe), Antònia Font, Senior, Arthur Caravan, Sanjosex...
Dit això: la música en català mediocre, o molt comercial, però que arriba a molta gent, també és necessària perquè és una eina més de normalització lingüística. Una altra història és que alguns troben arguments i més arguments per defensar la primacia del castellà i per menysprear la producció pròpia (via premis, via el que siga).
Trobe fenomenal, superbé, fins i tot normal i natural, que hi haja grups fent pop o rock en català, i que fins i tot hi haja alguns que valguen la pena (jo encara no en conec cap, però això és qüestió de gustos). El que jo intente posar en dubte són les polítiques culturals. Mesclar política i cultura no sol donar bon resultat. Per no parlar de les polítiques lingüístiques. Com diu un amic meu, agarreu qualsevol escrit de política lingüística i canvieu la paraula "llengua" per la paraula "raça". El resultat és sorprenent.
Este mateix article el vaig enllaçar fa un mes al meu mur del facebook. Em va agradar la forma en què es naturalitzava el fet de fer música, prioritzant la qualitat musical, la creativitat sense importar la llengua en què es faça. Si, a més, eixa llengua és el català, collonut. Crec que tot aquell que base el seu projecte musical en una llengua està, des del seu inici, desvirtuant-lo.
Resumint; a mi una cançó no m'agrada o deixa d'agradar per la llengua en què estiga cantada.
Per cert, hui Attic Lights i Radar (recordatori)
Calinca, de política lingüística se'n fa (i se'n farà) a tot arreu. Per tant, l'estúpida frase del seu amic, allò de canviar "llengua" per "raça" em sembla una obvietat, o una tautologia. Igualeta que aquella de demanar de quin color era el cavall blanc de Santiago. A vosté li ve més de repèl que es faça política lingüística ací que allà o que més enllà: qué en farem?
A mi tampoc m'agrada Sau: són (eren) d'un hortera que tira de tos. Ni tampoc La Oreja de Van Gogh (un nom absolutament desafortunat). Ni Paulina Rubio. Però això és com tot: Vaja provant, si vol, amb altres grups.
M'he comprat l'últim de Quimi Portet: "Viatge a Montserrat. La tercera cançó, "Homes i dones del cap dret", és preciosa, de les més boniques que he sentit últimament.
He llegit l'article de Xavi Sancho. Qué vol que li diga? "Más de lo mismo". Efectivament, hi ha interessos polítics en la música: semblants als que van fer que Tierno Galván apadrinara la Movida Madrlieña. És clar! Ja li dic: Ací i allà.
Les declaracions de Sabino Méndez (o de les Loquillo) em semblen d'allò més vomitives. No puc deixar d'escoltar la veu del fracassat. En Sabino Méndez també hi ha el discurs polític: no oblidem que forma part de Ciutadans: sí, eixe grupet de catalans sempre ressentits contra el progressisme i el nacionalisme. Sabino i Loquillo també tingueren el seu moment als 80 gràcies a uns mitjans d'acord amb el poder progressista espanyol de l'època: qué volen? No reconéixer-ho? D'acord.
Finalment, la mateixa política lingüística que va pujar Sau i Els Pets, va silenciar durant anys Raimon i Ovidi Montllor. Ja ho veu: la mateixa política lingüística té diferents balances. I no ho dubte, el pop (Sau, posem per exemple) és més inofensiu que la cançó d'autor (l'Ovidi, que es menjava els mocs).
Quasi sempre oblidem que la música se sent per que hi ha gent interessada en sentir-la (siga cantada en la llengua que siga). Això sí, hi ha música que té major difusió comercial per interessos mercantils i polítics i, la repercussió que aconseguix, té l'efecte directe de què molta gent acabe consumint-la.
Qui té la culpa del major consum i acceptació d'este tipus de música, l'agent que la promociona (empreses, governs) o el públic que se la engulix sense buscar alternatives per altres vies? A això jo l'anomene comoditat o supeditació i es pot aplicar tant al tema lingüístic com al comercial.
Sabino i Loquillo van aconseguir molts èxits circulant per la via del rock en espanyol i, ara, reclamen els èxits perduts per no cantar en català. A vore si ens aclarim senyors, en este món no es pot tindre tot !!!
En un altre registre tan sols diré que a mi sempre m'han paregut un parell de garrulos integrals.
Un tipus que parla en llatí i es dedica a criticar a tothom utilitzant un pseudònim. De qui estic parlant?
De El Setabiense, un escriptor de finals del XVIII i principis de XX.
http://17dejunyde1707.blogspot.com/2009/12/el-setabiense_04.html
Sr Refel, ens presenta vosté un interessant personatge, el Setabiense. Quan tinga temps, em llegiré la seua prodigiosa biografia.
Sr Cul de Sac, estic d'acord amb vosté amb el que diu. La música m'interessa com a art.
Sr Alietes, de política lingüística i cultural se'n fa a molts llocs, evidentment. I fins i tot es pot donar la casualitat que els autors promoguts siguen bons, i tinguen una trascendència superior a la de la colla de mediocres que els han acompanyat en el repartiment de favors. Totes les combinacions són possibles. El talent és una cosa totalment independent de les polítiques culturals. El que sí que cal dir és que, per circumstàncies que més o menys tothom coneix, en la Comunitat Valenciana o en Catalunya, el protagonisme de la política cultural o lingüística ha sigut (i encara ho continua sent) tan notable que a mi, personalment, em sembla excessiva.
Sr Alñietes, diu vosté: "la mateixa política lingüística que va pujar Sau i Els Pets, va silenciar durant anys Raimon i Ovidi Montllor". He sentit altres vegades este argument. Hi ha qui culpa al govern català de no haver fet prou per la Nova Cançó o els cantautors... ¿No serà queç, senzillament, als anys huitanta, no hi havia ni el més mínim interés en este tipus de música, més allà de la nostàlgia, el record, el respecte als clàssics, etc.? És a dir, ¿no serà que a partir de cert moment, la Nova Cançó, i autors com Raimon, etc., van deixar de ser música viva per convertir-se en música del passat? ¿Què és el que hauria d'haver fet el govern català d'aquells temps? ¿Obligar a cantar cançons de Raimon als xiquets de les escoles? ¿Fer una gala nadalenca televisada amb Ovidi o Pi de la Serra? Independentment de l'acció institucional, allò que té valor (Ovidi, Raimon, Llach, etc.) perviu, i allò que no val res tendeix a desaparéixer.
I algú dia, això sí, li dedicaré un post a conceptes com ara 'normalitat' i 'normalització', dels quals, crec, caldria parlar una mica.
No sé què hauria d'haver fet el govern català d'aquells temps, però se sap el que va fer. I silenciar també és una manera de fer política lingüística.
Efectivament, allò que té valor perviu: encara m'aborrone sentint la veu d'Ovidi. Més enllà de les polítiques lingüístiques d'ara i de llavors.
Discrepe radicalment de la seua qualificació de "notable" a la política cultural valenciana. No em fota!
Sr Alietes: en el meu comentari utilitze la paraule 'notable' en el sentit de "evident, "susceptible d'ésser notat, advertit", i no en el de "qualificació, en un examen, una prova, etc., inferior a la màxima qualificació, l'excel·lent, i superior al bé" (Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana).
Sí, sí, al primer sentit em referisc. A no ser que siga una ironia que jo no he pescat.
Val, ja ho entenc. Quan he escrit la frase estava pensant sobretot en la política lingüística. Tinga en compte que la política lingüística no és privativa del govern. Hi ha també en altres llocs, com ara les universitats.
Parlava de política cultural o lingüística com a fet consumat o com a idea que mou el debat político-cultural o intelectual. És a dir, que el debat sobre com hauria de ser la política cultural o lingüística de les nostres terres és ja molt vell, i tendeix a avorrir un poc. De fet, és un dels principals leit-motivs de molts blogs escrits en català: es critiquen les polítiques culturals (o la seua absència) i se'n proposen d'altres.
Però té raó vosté: la meua frase era confusa, sobretot respecte a la Comunitat Valenciana. Lamente les molèsties, i espere que li siguen útils els meus aclariments.
Addendum a l'anterior comentari: fins i tot en El Penjoll hi ha política lingüística!
Li ho torne a dir: com a tot arreu!
Sí, però en estes terres es nota més, d'ahí que siga més 'notable'. O més explícita. Per a bé o per a mal, en estes terres, més que en altres, cal pronunciar-se políticament sobre la qüestió. I la qüestió, que és sobretot ideològica (més que artística o filològica) plana de manera considerable, o notable, sobre molts aspectes de la nostra societat. Com he dit ja abans, crec que, per aclarir-nos, caldria anar tractant per separat els diversos aspectes del tema. Ací va una llista:
- normalitat i normalització.
- diglòssia.
- bilingüisme.
- unitat de la llengua.
- norma i desviació de la norma.
- llengua estàndard.
- llengua i 'cultura'.
- llengua i identitat.
- maneres de vore la història.
- maneres de vore el present.
- maneres de vore el futur.
- la llengua dels nostres pares.
- política lingüística.
- política cultural.
- llengua i política.
Els temes són ben coneguts i estan hipertractats i trillats, però encara se'ls pot donar alguna que altra volteta.
Afegisc altres:
-Llengua amb morro, de porc, en la seua salsa.
-Mils fulles de llengua de vaca (amb pasta fullada i foie).
-Llengua de vedella amb salsa de verdures.
-Llengua de res al xile o Chipotle.
(Abstindre's vegetarians)
Se t'oblida la llengua... viperina!
És veritat, on hi haja una bona llengua!
I com deien els iaios de la Música Vella: "Mentre hi haja llengua hi ha home".
Vés a vore qui t'ha pegat!
Publica un comentari a l'entrada