Tenen una pinta d'allò més normal, o anormal, com si els hagueren tret d'uns recreatius dels anys 80 o com si per ells no haguera passat el temps. El cantant, si més no, podria ser el fill del forner, o del repartidor de llimonaes, o el veí del cantó, pinta adolescent unida a una veu portentosa i unes cançons que són un crit salvatge, la qual cosa ens recorda que la processó, i el talent, van per dins. Celebrem-ho amb els Surfer Blood, o 'Sang de Surfer', o si ho prefereixen 'Sang surfera'. No sé d'on han eixit però el seu disc, Astro Coast (2010), té una rara esplendor. I si no, vegen:
6 comentaris:
Em feia molta mandra escoltar el grup, potser pel nom, però m'acaba vostè de convéncer. Vitamina pura.
El cantant no és Fede, el fill de Federico, el fotògraf? Una mica sí, no?
El cantant podria ser un monument a 'la persona que podria ser qualsevol'. El seu imperi està en la veu. Com el meu antic amic el gatet blanc i el seu imperi de la lluna blanca.
¿Què em diuen, per cert, del bateria? Insubstituible.
Redèu pôs no fa anys que els Talking Heads van fer açò amb molt més criteri, fluïdesa i, per damunt de tot, millors cançons.
Ara em vindrà amb la tafarra de que no m'agrada el pop i tots eixes mamonâes. Li ho diré curtet i clar. M'AGRADA EL POP, I MOLT !!!
Com ja li vaig dir en una entrada en este mateix espai que, per cert, va desaparéixer estranyament després d'un comentari crític, el discurs sobre el pop que vosté esgrimix, sobre la seua invenció o primacia, em pareix excessivament simple. Pop hi ha molt mes que l'exclusiu estil british a què vosté se cenyix (encara que no és el cas d'esta entrada, que quede clar).
I, sí, el cantant es Fede el fotògraf sense cap dubte i el bateria més previsible que les tamborrades de Calanda.
Sr Cul de Sac, ja sap que l'admire sincerament pels seus vastos coneixements en música pop-rock. L'entrada que esmenta la vaig esborrar perquè, efectivament, em semblava molt fluixa. Li agraïsc aquells comentaris , que em van ajudar a comprendre-ho millor.
Escoltant el disc dels Surfer Blood percep possibles influències, ¿per què no dir-ho?, dels Manic Street Preachers. (Uy lo que ha dicho...).
Tema bateria. En realitat hi ha dos: un que és el bateria pròpiament dit i que apareix, no sé per què, en blanc i negre. Em recorda una mica a Ruiz Gallardón quan era jove. Després tenim l'altre, el del bigotet, encarregat de teclats i aparells de percussió d'índole marciana. Sembla l'esglaó perdut entre l'home i els Ramones.
Publica un comentari a l'entrada