Fa un parell d'anys vaig fer un curt periple d'estiu per terres de la Provença. No portava cap motivació literària concreta més allà d'un grapat de referències sense major pes en la meua imaginació: Mistral, Dante, Tartarin de Tarascon. L'únic llibre que em feia goig comprar era la novela titulada A Year in Provence, de Peter Mayle, més que res perquè em sonava com el títol d'una exitosa sèrie de la BBC dels anys noranta. Quan viatge a les ciutats sovintege llibreries, i en aquesta ocasió el pretext era trobar el llibre de Mayle, en anglès. El vaig buscar a Nimes, i potser també en algun altre lloc abans d'arribar a una llibreria anglesa d'Aix-en-Provence en l'escaparate de la qual lluïa l'exemplar de la novela; volent entrar-hi em vaig adonar que era diumenge, cosa difícil de saber per al turista. En tornar a València vaig haver d'encomanar el llibre per Internet i a la fi em va arribar.Tenia, no sé per què, certa noció de A Year in Provence com una novela que podia valer la pena i el que em vaig trobar era un relat costumista, i humorístic, sobre una parella d'anglesos amb força diners que es compren una casa a la Provença i han d'enfrontar-se amb tota mena de vicissituds per a poder instalar-se en condicions, com si les preocupacions i hobbies d'una família acomodada m'importaren molt. La novela té una mica de sabor a 'expatriate novel' (m'acabe d'inventar el terme), i diria que ja se n'han escrit algunes; d'alguna manera, és la novela que tindria en ment qualsevol britànic lletraferit que s'ha comprat una casa en la Vall de la Gallinera, o en Lloc Nou d'en Fenollet, i pensa que la seua aventura té el rang d'odissea seudo-colonialista.
En fi, la novela de Mayle era ocurrent però no complia les expectatives.
Ahir pel matí, passejant per la Fira del Llibre de València, vaig trobar el llibre que volia llegir després d'aquell viatge. Es titula Las ciudades blancas (ed. Minúscula), i és del gran Joseph Roth (1894-1939). En ella es narra un viatge riu (Roine) avall, cap a les ciutats blanques que somiava l'autor des de xiquet. Blanques per a algú que ve de la foscor, o més bé d'allò gris; fins i tot d'una guerra europea.Comença amb dos ciutats que no conec: Lió i Vienne, i això fa que la narració, tot i ser estimulant, em rellisque una mica. Em parlen d'un lloc que desconec i sóc apenes capaç de sentir allò que em diuen. Després vénen Avinyó, Nimes, Les Baux, Arles, fins i tot petites pinzellades de Saint Rémy i Orange, i la cosa canvia; faig meues les imatges de Roth, entenc el que em diu quan em parla de l'edat de les pedres i dels diferents matisos de la llum del cel i de la pròpia pedra.
"La luz viva proyecta sombras definidas y crea una diferencia más acusada entre las zonas iluminadas y las umbrosas. El sol multiplica y hace crecer los detalles. En los países nebulosos y carentes de sol, los detalles se pierden, y se tiene la sensación de que el cielo profundo y pesado aplasta todo cuanto sobresale. Yo sólo había caminado por países nebulosos."(p. 43).
Una petita peça mestra de la literatura del segle XX, de mans d'un dels grans, Joseph Roth. Tan gran que té l'encert de començar el llibre dient quins són els seus límits, i la seua natura, com a escriptor. Paràgraf humil i magistral alhora:
"Un buen día me hice periodista, desesperado, porque ninguna profesión era capaz de colmarme. No pertenecía a la generación de los que abren y cierran la pubertad escribiendo versos. Tampoco formaba parte de la ultimísima generación, aquella que recurre al fútbol, al esquí y al boxeo para alcanzar la madurez sexual. Sólo podía ir en una modesta bicicleta de piñón fijo y mi talento poético se limitaba a precisas anotaciones en un diario." (p. 7).
Nota: la primera foto és d'unes restes romanes a Glanum, prop de Saint Rémy.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada