Acabe de llegir la novela Norwegian Wood, del japonés Haruki Murakami, un d'estos autors que està en boca de molta gent i que, d'alguna manera, calia llegir (ja saben els lectors d'este blog que em deixe seduir fàcilement per recomanacions literàries). La novela, no sé per què, l'han traduida a l'espanyol i al català com a Tokio Blues, quan en realitat el títol original japonés és el de la coneguda cançó (menor) dels Beatles. La raó per la qual l'he llegida en anglés és, per altra banda, peregrina: en la mateixa llibreria, el llibre en anglès valia uns 10€ menys.¿Què dir de Norwegian Wood? En conjunt, esta novela m'ha semblat una parida. Està ben escrita, i hi ha moments en què penses 'sí, és un gran escriptor', però en realitat no és més que una novela per a joves, quasi per a adolescents. A la seua manera, conjuga un tipus d'elements que trobem en Crepuscle, Tres metres sobre el cel i altres parides similars: personatges i situacions que no existeixen en la realitat, històries que moltes persones en edat impressionable, o simplement persones eternament impressionables i romàntiques, voldrien viure alguna vegada, ja siga en mans d'homes-llop o de joves estudiants japonesos inversemblants. Una parida insulsa, una pèrdua de temps com a lector i una invitació a no llegir mai més res del tal Murakami.
Els meus passos com a lector em duen ara cap a allò rus: Tolstoi, Goncharov, Gogol, Dostoievski. No sé si com a antídot. En qualsevol cas, ja ho tenia decidit abans d'acabar, amb esforços, la novela de Murakami.
14 comentaris:
El primer que vaig llegir jo d'ell (i col·locar un ordinal equival a confessar que hi hagué dues vegades més, així de cabut sóc) va ser "Kafka a la platja", una lectura que encara no he pogut superar. Una barreja insòlita entre manga i Stephen King que, com tu bé dius, està adreçada a jovenalla fàcilment impressionable. De les altres no vull ni parlar-ne...
Casualment fa uns dies que he acabat de llegir el mateix llibre. Així com m'he negat a llegir alguns llibres que han estat molt venuts (com els de Larson), em vaig decidir a mirar-me aquest perquè pensava que estàvem davant d'un escriptor d'una certa qualitat. M'ha resultat prou fastigosa la lectura. Cert que no és literatura feta per encàrrec, però és prou mediocre. Fins i tot m'ha paregut reconèixer personatges inspirats en textos d'altres autors (com un que em recorda cert personatge del conte d'Evelyn Waugh "Mr Loveday's little outing").
Jo porte un temps llegint llibres relacionats amb l'alpinisme (relats d'expedicions, memòries, etc.). Hi ha entre aquests llibres alguna cosa molt rescatable.
De la Rúsia m'encanta Tolstoi. Per fer-se una idea del panorama del primer terç del XX li recomane el llibre "De los archivos literarios del KGB", de V. Chentalinski. Malgrat que parla sobre la repressió dels intel·lectuals, també descobreix autors que per nosaltres en aquesta banda d'Europa són molt desconeguts.
Gràcies pels comentaris. Veig que les meues impressions sobre el llibre no són molt diferents de les amables comentaristes.
Voldria també aclarir un detall: d'entrada, no tinc res en contra de la novela de gènere; em sembla molt bé que hi haja literatura juvenil, o de vampirs, o novela romàntica o d'aventures, ¿per què no? El que no em quadra és que em vulguen vendre alguna cosa com allò que no és.
Per corroborar tot el que vostés diuen ací i per afegir alguna cosa mes diré que jo em vaig llegir este estiu passat "Salze cec, dona dormida" de l'esmentat autor i, encara que és una obra mes madura i sense tantes connotacions fantàstiques dirigides a un impressionable públic jove, em seguix pareixent un autor correcte però molt previsible. Insuls? probablement.
Potser la seua aurèola tinga mes a vore en lo exòtic de la seua occidentalització, de la seua vessant "moderna" o pop, sent i venint de la cultura que ve.
Efectivament, el Sr Murakami és un exemple de japonés superoccidentalitzat, bon coneixedor de la llengua anglesa i de la música pop i jazz dels anys seixanta i setanta, els que va viure com a estudiant. Això el fa doblement exòtic: en el seu país, i en occident.
No oblidem, per altra banda, que la novela "Norwegian Wood" és de l'any 1987, i que ha plogut molt des d'aleshores. A més, les primeres noveles de Murakami s'han publicat en occident amb molts anys d'endarreriment; en el cas de "Norwegian Wood" prop de vint. Això distorsiona encara més la seua recepció, i percepció.
Doncs com què ja s'ha dit tot, comentar-vos, mestre Calinca, que la decisió expressada en l'últim paràgraf em sembla d'allò més encertada. I és que hi ha russos als que cal tenir sempre a mà, sobretot en casos d'emergència com és una despressurització de la cabina per atemptat nipó ^^
Sí, Sra. Clidice, tornem als russos. En la meua biblioteca estan ben presents. Les noveles de Dostoievski, per exemple, ocupen en total 23cm de prestatge, que es diu prompte. Me les he llegides quasi totes, però entre elles encara espera pacient, una mica desafiant, "Los hermanos Karamazov", amb les seues imponents 1100 pàgines. Podré?
Doncs permeteu-me que us digui que us esteu perdent una de les (potser) cinc novel·les cabdals de la Literatura Universal. Dic potser més que res perquè cinc poden ser massa. Jo vaig poder, no una, sinó diverses vegades, això si, reconec que l'ajut d'un faristol fou imprescindible. I si voleu començar amb un bon aperitiu, us recomano, vívament, les "Memòries del subsòl", del mateix Dostoievski. Hi ha una bonica edició de la Biblioteca Pompeu Fabra, per si no en teniu cap :)
Memòries del subsol, El jugador, Crim i càstig, Nits blanques, i tantes altres... ja fa molts anys que vinc llegint Dostoievski i, en el cas dels "Germans Karamazov", tinc una llarga història d'intents de lectura i d'incidències diverses, com ara haver-me comprat una edició defectuosas fa anys, i tot això ha anat postposant-ne la seua lectura, que està al caure. La pregunta que voldria llançar ara és la següent: ¿S'han llegit vostés molts llibres d'unes mil pàgines? En el meu cas, no molts: El Quijote, Crim i càstig, la Muntanya màgica (Thomas Mann), la Branca Daurada (James Frazer).
Ups, doncs ara m'heu mort, no els he calculat mai pel nombre de pàgines. El Quixot, si, és clar. Els germans Karamazov, Crim i càstig en té tantes? Ah! i la Iliada, of course, vàries vegades, perquè reconec la meva flaca pels hexàmetres i els aqueus d'ajustades gamberes, però no se m'acut quantes pàgines tenen els altres :)
Només era una curiositat. Ara que ho pense, hauria d'afegir la Història d'Herodot i Origini delle lingue d'Europa, de Mario Alinei. El cert és que els llibres de moltes pàgines, així com les películes llargues, em fan molta mandra. De vegades et passes hores i hores llegint un llibre i e quedes despagat, i amb cara de tonto. Em va passar, per exemple, amb "La muntanya màgica". Altres vegades, les nombroses pàgines d'un llibre et permeten gaudir d'una història en tota la seua dimensió, com em va passar amb "La regenta".
Gracias Jesús, por compartir tus vivencias, análisis y gustos tantos literarios como musicales. Magnífico blog para aprender y reflexionar sobre el momento cultural actual. ¡Sigue así!
Jesús?... Te has equivocado de nombre!... Gracias por los comentarios y por los ánimos, y bienvenida a este blog!
Bé, tens raó, sense dubte Jo volia dir Gràcies Tadeus....
Publica un comentari a l'entrada