Ara fa 30 anys: Rapper's Delight

Hui mateix, en El Penjoll, he llegit un interessant article de LoPol en el qual es commemora un moment fonamental en la història del pop: la publicació, en 1979, del disc London Calling, dels Clash. Casi na! No sóc molt amic de celebrar aniversaris, però mira per on, surfejant per YouTube en busca de vídeos de hip-hop, me n'adone d'una curiosa coincidència: va ser també en 1979 quan es va gravar el que es considera el primer tema de rap de la història (o almenys el primer cantat per un grup de rappers pròpiament dit): Rapper's Delight, dels Sugar Hill Gang. Segur que els sona la musiqueta. Ací tenen als Sugar Gang Hill en una gravació televisiva del mateix any 1979, amb coreografia 'a lo Giorgio Aresu':



No fa falta ser un expert en hip-hop o rap per adonar-se que les coses han canviat una mica des d'aquells temps. En el vídeo, els cantants de Sugar Hill Gang semblen un grup de graciosos negrets entretenint una audiència discotequera poblada de blancs. L'aspecte simpàtic i inofensiu d'este rap primigeni es pot vore millor encara en el vídeo de Apache, un altre dels èxits dels Sugar Hilll Gang, una cançó que va tornar a la popularitat anys després gràcies a una cèlebre escena del Príncep de Bel Air. Ací tenen el vídeo original de la cançó:



Com deia, les coses han canviat molt en el món del hip-hop. Com a mostra, ací tenen un tema de 1992, un vertader clàssic: NY State of Mind, de Nas. El vídeo inclou la lletra de la cançó, cosa que permet fer-se una idea aproximada de la temàtica que tracta. (Nota: cançó no apta per a persones que estiguen intentant aprendre anglés...).

El temple del cor

Ací tenen una cançó d'amor. L'autor dels versos és una de les figures més venerades de la tradició sufí del Pakistan: Bulleh Shah. Es tracta, és clar, d'amor místic. Els primers versos del poema, escrit en panjabi, ens pot resultar familiar: Sade verhe aaya jkar yaar subh-o-sham (="Vine al meu pati, estimat, de l'alba al vespre"). Ens recorda als místics espanyols, San Juan de la Cruz o Santa Teresa de Ávila, ens recorda a Ramon Llul, tots ells hereus d'allò que va desenvolupar en diferents indrets del món musulmà en l'edat mitjana i va trobar un auge particular en Pèrsia i Índia: el sufisme, un món de dervitxes, de poetes iluminats, d'éssers asistemàtics, inclassificables, admirats pel poble, que veia en ells l'equivalent dels sants, i odiats pels fonamentalistes d'ara i de sempre. En el Sindh i en el Punjab, és a dir, en allò que curiosament s'anomena hui en dia 'Pakistan' (un nom fictici, inventat en el segle XX), els sufís són encara venerats, i la música d'arrels místiques és tan popular com puga ser el flamenco en Andalusia. I entre les figures més destacades d'este tipus de música tenim una dona de veu extraordinària i sensualitat indefinible, minimalista, difícil de captar però trascendent. Es diu Arbida Parveen, i ací la tenen cantant versos de Bulleh Shah:



En el vídeo apareixen alguns subtítols en anglés. Traduisc a continuació alguns dels versos al valencià:

Has aprés molt després de llegir mil llibres.

¿Alguna vegada has llegit allò que està dins de tu?

Vas al temple o a la mesquita.

¿Alguna vegada has visitat el teu cor?

Destrueix la mesquita,

destrueix el temple.

Fes el que vulgues,

però no trenques el cor humà,

perquè al seu interior habita Déu.

I, com a propina, Ho Jamalo, una cançó tradicional del Punjab interpretada per Arbida Parveen. Atenció, per favor, als individus que, espontàniament, apareixen en escena:

I ací, una altra versió de la mateixa cançó:

Fleet Foxes

 

L'altre dia vaig publicar una entrada sobre els The Pains of Being Pure at Heart, i el cas és que este grup em recorda un altre, no menys destacable i també nord-americà: els Fleet Foxes. Són un descobriment recent per a mi, i per a tot el món, ja que només tenen un àlbum, homònim i magnífic, publicat en 2008. Els Fleet Foxes porten la vitola de ser un grup que fa 'una barreja de pop i gospel', un concepte en sí mateix difícil de digerir però de resultats sorprenents. Mirant la portada del seu disc (elegida millor portada de l'any 2008 en la web Art Vinyl) ens podem imaginar les melodies de pura filigrana i singular elegància que hi ha a l'interior. I és que els Fleet Foxes pareixen bons xics; la seua música ens proporciona racions de pau i calma. Ací tenim com a mostra la cançó Quiet Houses:

 

Enhorabona, Elies

M'unisc a les felicitacions i l'alegria general després de conéixer's que Elies Barberà ha guanyat el prestigiós i ben dotat premi de poesia Ausiàs March, de Gandia. Sí senyor, poderós cavaller és el poema! Sempre he sigut prou crític amb els premis literaris. Ara bé, em pregunte, ¿hi ha alguna cosa en esta vida que siga indiscutible, o hi ha una manera d'actuar en el món de la creació que siga necessàriament millor que una altra? Elies Barberà és un poeta de creixement lent, d'evolució pausada, d'anar poquet a poquet. Porta molts anys en això de la poesia i una bona llista de guardons literaris adornen el seu currículum. No pot ser casualitat, o fruit d'un dia. Recorde fa uns anys, parlant amb una amiga meua sobre literatura i literats. Llavors vaig mencionar el nom d'Elies Barberà, i la frase anava més o menys així: "Doncs sí, el meu amic Elies és actor i escriptor, i a més ha guanyat molts premis de poesia", però en comptes de dir "premis de poesia" vaig dir "premis de loteria"... No recorde bé la reacció de la meua amiga, però segurament va oscilar entre un "M'encantaria conéixer-lo" o "Dóna'm, ja, el seu telèfon!". I així anem, mig perduts per la loteria de la vida sense saber molt bé per on cauen els premis o les bufetades, i hi ha qui, a pesar dels atzars i els avatars, fa alguna aposta més arriscada de l'habitual i decideix fer un pas endavant. Això va fer Elies fa uns anys, quan era profe d'institut i començava amb això del teatre (o 'començàvem'). En comptes de fer el que se sol fer en estos casos, és a dir, seguir el cursus honòrum del professorat, consistent en 'ser interí', 'ser funcionari', 'fer punts per als concursos de trasllats', etc., va dir "Ahí os quedáis", va agarrar el sarró i poc més i, ja complits els trenta, se'n va anar a Barcelona a fer-se actor i a viure la vida. No conec molta gent com Elies Barberà que hagen apostat tan clarament per la creació i l'art. Jo, personalment, no puc més que dir: Chapeau!

Tindre puresa en el cor

La història del pop està plena de grups de nom estrambòtic, i en el cas que ens ocupa hora, a més, sembla que en el nom s'amaga alguna mena de missatge més o menys comprensible. Es diuen The Pains of Being Pure at Heart (="els esforços per mantenir la puresa en el cor"), i per a mi són el gran descobriment musical dels darrers temps. Podríem classificar-los dins de la categoria de 'grups dels EEUU que fan pop britànic', i la veritat és que ho fan tan bé que quasi semblen naturals de Manchester o Liverpool. Potser allò de la 'puresa' els vinga per ahí, i també pel caràcter angelical de Peggy Wang, teclista i cantant del grup (en este article de El País poden trobar més informació al respecte). Ací tenim una primera mostra del talent creatiu del grup. El tema s'anomena Young adult friction:



La següent cançó que els propose em sona a veritable compendi del pop més suau i elegant dels anys huitanta. Es titula A Teenager in Love, i en ella trobe ecos de tota mena: dels Aztec Camera als Prefab Sprout passant pels Housemartins, Echo and the Bunnymen i The Smiths i culminant en grups més actuals com els meravellosos Camera Obscura. No puc negar-ho: per a mi el pop és com el pa, m'agrada tendret. Amb línies suaus, sense massa estridències. Ací tenen la cançó:

Petits escrits

M'ha costat treball però al final he trobat un nom per a este blog. No sé si serà el nom definitiu però almenys, després de quasi dos mesos, ja puc dir que en té un. Es dirà Kleine Schriften, que en alemany vol dir "Petits escrits", i potser aniré canviant cada cert temps la llengua en la qual apareixerà el títol, o potser no la canviaré mai. En el meu ordinador hi ha una carpeta anomenada també Kleine Schriften, on incloc un recull de textos curts que he anat escrivint al llarg dels anys. Carpeta i blog coincideixen en el nom i poc més; potser aniré publicant per ací algun d'aquells textos, però en principi el que vull és publicar coses noves. I curtes. Em costa escriure textos literaris de més de deu o quinze paraules. No estic en la millor època per a escriure. Com qui arriba a un fiord amb les veles trencades en companyia d'ocells antigament vius ara gèlids i desplomats.

Gel enmig de l'aigua.

Sota el cel.

Ibn Hazm reloaded

Hi ha coses que es descobreixen, o es redescobreixen. Algú es fixa en un detall que havia passat una mica desapapercebut i li dóna una nova dimensió. Això va passar fa uns quinze anys al voltant d'Ibn Hazm, escriptor andalusí del segle XI. Era natural de Còrdova, però els avatars de la vida el van dur a Almeria, després a Múrcia i finalment a Xàtiva, on va passar uns pocs anys i on va tenir a bé escriure un famós tractat sobre l'amor anomenat El collar de la coloma (si teniu curiositat, podem fullejar el manuscrit més antic que se'n conserva, en la Universitat de Leiden). El 'redescobriment' d'Ibn Hazm va ser mèrit de Toni Martínez, xativí i poeta, que va fer una versió personal (*) del Collar de la Coloma (en la imatge de l'esquerra podeu vore la coberta del llibre, editat a Xàtiva el 1994) i també un muntatge teatral que retratava amb delicadesa l'atmosfera pròpia de la Xàtiva musulmana. En aquells moments no vaig prestar massa atenció a tot açò, però com en esta vida tot arriba, des de fa poc estic fent el meu propi descobriment del redescobriment i estic valorant l'encert de fer conexions entre els segles i donar-les sentit. No només això: per una autèntica carambola, he arribat a Ibn Hazm a través de la lingüística. Anem per parts.

El collar de la coloma és una obra de joventut d'Ibn Hazm. De fet, té molt poc a vore amb la resta de llibres que va escriure. A Ibn Hazm, més que el món refinat de la poesia àulica o els assumptes de l'amor cortesà, el que realment li interessava eren altres temes, sobre els quals va escriure voluminosos llibres: la filosofia, la legislació, els bons costums dels musulmans. Un tostó, vaja. No és d'estranyar que El collar de la coloma siga l'única de les seues obres que haja trascendit fora del món musulmà. La qual cosa, en realitat, amaga una injustícia: sota el vernís islàmic que impregna l'obra d'Ibn Hazm i altres autors de la seua època, s'amaguen importants reflexions filosòfiques i científiques que no sempre es valoren com cal. I en el cas d'Ibn Hazm, a més, hi ha reflexions sobre lingüística.

L'altre dia llegia un blog anomenat Jabal al-Lugat, que tracta sobre llengües afroasiàtiques (antigament conegudes com a camito-semítiques), quan em vaig trobar una sèrie d'entrades que parlaven d'Ibn Hazm. Quan vaig comprovar que, efectivament, es tractava de l'escriptor cordovés i xativí d'adopció, vaig començar a fer-me preguntes del tipus: ¿Qué té que vore Ibn Hazm amb la lingüística? Doncs bé, resulta que en un dels seus llibres, titulat Iħkām fī Uṣūl al-Aħkām, inclou, en el capítol cinqué, una digressió sobre l'origen de les llengües (el text, en àrab, es pot trobar ací, i també hi ha una traducció a l'anglés). És ben sabut que, mentre el món occidental cristià feia la seua travessa pel desert en plena edat mitjana, el món musulmà era en aquells temps un centre d'erudició i ciència. Hi havia pensadors com ara Ibn Hazm que estaven plantejant-se dubtes i acudint a les fonts clàssiques, incloses les grecolatines, per a enriquir-se. El text sobre les llengües d'Ibn Hazm té detalls que sorprenen. Per exemple, va ser capaç d'adonar-se que el siriac, l'àrab i l'hebreu teneien un avanpassat comú, una cosa que hui en dia ens pot semblar evident però que en aquella època encara no s'havia plantejat ningú, entre altres coses perquè el debat sobre les llengües era una raresa en el món intelectual. Evidentment, la manera en què Ibn Hazm exposa les seues idees està molt allunyada del que podríem considerar lingüística científica, però hi ha frases que m'han semblat de gran interès. Ja és hora que els manuals de lingüística comencen a parlar una mica més dels autors com ara Ibn Hazm, que queden fora de l'espectre 'occidental'.

En fi, un descobriment que m'ha fet pensar en un redescobriment que he tardat en descobrir però que m'ha fet pensar que fa mil anys hi havia per Xàtiva un senyor que sabia  escriure i que deia coses que valien la pena. A més, com estic estudiant àrab, puc fins i tot llegir el seu nom en caràcters aràbigs. Ací el tenen:

ابن حزم 

(*) Nota: el text de T. Martínez és una recreació a partir de la traducció al castellà feta per Emilio García Gómez en 1979.

Troballes casuals (I): Sebimuker i Arensnufis

Fa falta estar molt avorrit per dedicar-se a mirar articles de la Viquipèdia triats a l'atzar, i així he estat jo els darrers moments, potser no per avorriment, sinó per no voler pensar ni fer res útil, i és així com he descobert Sebimuker, antic déu de Núbia, i llegint el curt article sobre Sebimuker trobe el següent: "fou un déu de Núbia, company d'Arensnufis". I això ja són paraules majors... Arensnufis!... ¿Pot un nom evocar de millor manera les calentes arenes del desert de Núbia, o el murmuri del vent espargint-se entre flors de pedra? A tot açò: ¿a què es dedicaven estos dos joves déus? ¿Quin bestiar pasturaven, quin eco de quines veus de quins déus, amics o hostils, buscaven en terres tan remotes?... Sebimuker i Arensnufis, amics per sempre, companys en el dur treball de ser divins... ¿No mereixen algun poema èpic, una ègloga, un panegíric, un colossal drama?

.

Non ho l'età per amarti

Festival di San Remo, 1964. La giovane cantante Gigliola Cinquetti, appena sedici anni allora, vince il primo premio con l'indimenticabile canzone Non ho l'età. Il presentatore dell'avvenimento non è altro che Mike Bongiorno. Qui, il video:

In memoriam Capità Superflipo

Fruta del árbol permitido

5.

FRUTA DEL ÁRBOL PERMITIDO

¿Se imaginan si mis versos

ganaran un prestigioso premio literario,

y gracias a ellos me convirtiera en millonario?

Poderoso caballero es el poema.

(Escrit en novembre de 2002.

Recollit en el poemari 41 poemas, alguno de ellos borrado).

Una rara avis del pop: The Boys

Van passar de manera fugaç pel panorama musical dels anys setanta, però The Boys, grup nordamericà afí al glam i de nom (i estètica) millorable, van ser capaços de donar al món temes tan bons com Baby it's you. Power-pop en estat pur:



Podeu escoltar més cançons dels The Boys ací.

Dones de les que per la veu de les quals podria enamorar-me (I): Karen Carpenter

Primer, una actuació televisiva de 1968, quan Karen tenia uns 17 anys i els Carpenters encara no existien com a duo (l'exitós binomi format pels germans Dick i Karen Carpenter), sinó com a trio en companyia d'un baixista que, a jutjar pel vídeo, sembla extret d'un capítol de Star Trek. En esta primerenca actuació, amenitzada per un incomparable presentador de xaqueta blava, Karen ens mostra ja el poder de la seua veu i un més que notable virtuosisme tocant la bateria, la seua veritable passió. El tema que toquen és una versió de Dancing in the Street, de Martha and the Vandellas:



Segon, un vídeo de You Tube que no em canse de vore. Es tracta d'una actuació dels Carpenters en 1971, quan s'havien convertit ja en un grup hiper-popular amb la seua barreja de pop suau i balades sensibleres. És potser el moment de màxima plenitud de Karen com a cantant. A mi se m'aborrona la pell quan l'escolte, la veritat. L'actuació va ser gravada en el programa de Carol Burnett, una figura de  la televisió nordamericana de l'època, i també gran cantant. Les cançons que interpreten són un pupurri de temes de Burt Bacharach, compositor incomparable, un dels grans entre els grans en la música popular moderna. Passen i disfruten:

Angélica Liddell

No sé si estoy preparado para una dosis diaria, o semanal, o contínua de dolor, no sé si me apetece asistir poco a poco a la tristeza o a los sinónimos de la tristeza: lágrimas, desolación, desencanto, no sé si quiero asistir a la caída lenta en el yermo, en la noche, no sé si me conviene, si es saludable, si sirve para algo, tal vez sea porque entre tanta tierra desolada asoma alguna brizna de hierba, alguna flor en forma de música que parece extraída de un lago o de algún lugar con aguas mansas como una iglesia a oscuras o una sala de ópera, no sé si hay motivos pero me he convertido en lector del blog de Angélica Liddell. Lo encontré por casualidad y me puse a leerlo. Luego, me negué a seguir leyendo. Luego, volví a leerlo. Vi una obra de teatro suya en 2005 titulada El año de Ricardo. Fue en la Sala Teatro de los Manantiales de Valencia, lugar para la experimentación y para la programación en serie de obras experimentales que se parecen demasiado unas a otras (al menos entonces así era) con sus dosis habituales de piel desnuda, patetismo, gritos, náuseas y desgarro. En El año de Ricardo vi algo diferente y eso me llevó a escribirle un email a la autora que no sé si llegó a su destino pero tal vez mejor así porque una vez releído hoy me parece espantoso, sobre todo porque cometo el error de decir "en tu obra haces un análisis de la sociedad" cuando en realidad en esa obra había cualquier cosa menos un 'análisis'. Tampoco había cuerpos desnudos, aunque luego, cuando los dos actores (ella y otro) salieron a saludar lo hicieron desnudos y entonces parecían devueltos a la vida. He leído poco de lo que escribe Angélica Liddell porque leo poco teatro, o más bien nada, y hoy en día ni siquiera voy a ver teatro. Hay en los blogs algo que se adapta bien a personas como Angélica. El mundo del teatro está lleno de individuos que se esfuman a los pocos años. Pasan a otras cosas. Son actores o dramaturgos al mismo tiempo que van follando y cumpliendo años hasta que a los treinta más o menos se reincorporan a la vida civil dejando atrás los gritos y las supuestas autodestrucciones y el odio juvenil contra todo. Pero hay otros, como Angélica, que permanecen. Se quedan. Su voz sigue, desfibrilada. En un bosque buscan su sendero animales que rebotarán entre los árboles como palabras; por su fina piel, entre gotas, se filtra la luz.

No sé si quiero leer la letanía amarga de Angélica Liddell pero lo haré. Lo iré haciendo.

Premis Octubre: premis a l'amistat

Gràcies a alguns blogs que seguisc regularment m'he enterat que esta setmana se celebren els Premis Octubre, que vénen acompanyats d'una sèrie d'activitats paraleles. La pregunta que jo em faig és:

¿Alguna vegada ha guanyat un premi Octubre algun escriptor que no fóra amic, conegut o sobretot company de corda ideològica (la del nacionalisme catalanista) dels jurats o dels convocants?

Potser sí, no ho sé. Jo fa anys que no em presente a cap premi, siga el que siga, i crec que en les nostres terres sobren premis literaris, sobretot els convocats per institucions públiques; els diners que es malbaraten promovent la mediocritat podrien utilitzar-se millor per a altres coses més útils. Dins de la meua visió escèptica, em sembla que els Premis Octubre són una espècie de celebració de l'amistat (interessada o no) i de la germanor ideològica al voltant, suposadament, de la literatura.

Visca l'amistat!

Adrian Borland

We are used to the idea that a poet is someone who takes a pencil and some paper and starts to write line after line of little texts that he or she calls 'poems', and then expects other people to read them and be interested in them, and very probably will try to enter poetry competitions to get money and recognition and will probably be quite happy to join the literary elite and be friends with fellow 'poets', until being recognized as one, capital letters, a POET, but in my humble opinion, poetry is something different, it has to do more with rhythm and music than with the uninteresting world of those who think of themselves as poets. I'm tired of reading the poetry books written by my friends or by mediocre writers; I think I won't take any more of that. Dear poet: I won't read your poems! At most, Ill listen to them, especially if they're sung, but I don't care anymore about your verses on the white page. Poetry is music. Joaquín Sabina is a fine example: he's got the ability to create beautiful poetry and sing it. Two or three of his verses are enough to describe a state of mind or a chain of events in someone's life or a litany of broken dreams. He's a master, a poet, someone who doesn't call hismself a poet!

Pop music is also full of poetry. Well, it's full of many things, but if you search for poets you'll find them. It is also true that pop lyrics are generally frustrating: you think they must be wonderful, equaling the wonderful music, but more often than not the lyrics look as if the've been written by a teenager. But there are exceptions. I fell in love with English and English pop music at the same time, at the beginning of the eighties, listening to The Smiths and other groups. John Morrissey the poet, the artist. Sometime in 1984 or 1985 I bought a record by a nearly unknown group called The Sound. I was simply impressed when I heard the songs in that album (Heads and Hearts). It was not only the music, it was also the genius behind the lyrics. And the name genius was Adrian Borland.

Some years later, in fact many years later, I re-discovered The Sound, this time thanks to the Internet, and I had the chance to listen to more of their songs and also to follow Borland's solo career after the band broke up. One of Borland's solo albums, Beautiful Ammunition (1994) is a real masterpiece of pop music and English poetry. Maybe I could copy and paste some of his lyrics here but I don't think it makes much sense to separate the lyrics from the music. I'll just use a little example from a song called Weekender Berliners. These are the first four lines:

I'm just a moment in your life
And you're just a flicker in my mind
I didn't need you, as much as I needed sleep
So how can such a passing thing, seem to go so deep

Or these two lines from Kissing in the Dark:

Beneath the bluest of skies with the brightest of eyes
We tell the whitest of lies to keep on kissing in the dark

I feel like translating them into Valencian. Here's the result:

Sota el cel més blau, amb els ulls més clars,
contem les mentides més piadoses per seguir besant-nos en la foscor.

Borland's songs are also the creation of a troubled mind. My re-discovery of The Sound coincided with my discovery of Borland's death. Afflicted by serious mental problems, he commited suicide in 1999. Another tragical end in the long list of pop's tragical biographies. I was shocked. One of the most original and sensitive voices in the history of pop music was silenced for ever. His band (The Sound) had gained some recognition in the early eighties but it never really became as popular as other bands of their time (U2, Simple Minds: the brighter, successful side of this type of music). He formed other groups which were not very successful either. His solo career did not reach the mainstream channels of pop music and it was confined to some circles of connoisseurs or admirers, many of them in countries like Holland, where he was really appreciated. Also in Spain, where he always had some fans. In the following video, for example, we can see a rare video of a live performance in Madrid, in 1984. The song is called Silent Air and it was performed in a concert that was braodcast in the famous programme La Edad de Oro, presented by Paloma Chamorro (do you remember her hair-style?). The song is simply beautiful, and if you listen carefully you'll notice that it is dedicated to Ian Curtis, another suicidal pop singer.



I read somewhere that this song was played at Borland's mother's funeral, but this information must be wrong, as Borland's mother was still alive by the time I read that. Maybe it was played at his own funeral, but I'm not sure. Adrian Borland's relationship with his parents is not typical of a pop star. He never really had a house of his own (much as Ian Curtis) and when he came back from his tours he usually stayed with his parents in Wimbledon. They believed in their son's talent and encouraged him to go on. Some years after Adrian's death, his father opened a web-page which is a real tribute to the lost poet. It's called Brittle Heaven, and it hosts a lot of information about Adrian Borland, including a book of condolences where people can pay their own tribute to his memory. I wrote a couple of lines there, and realized that many of the people who'd contributed had a similar trajectory as mine: they had discovered The Sound in the eighties and had felt there was something special in that music; years later, in the era of Internet, they had gone back to those early day memories to find out about the tragical end of a wonderful poet.

Els fets de 1707 no són per a tant

Imaginem un partit de futbol. El marcador està en un emocionant 0-0 i queden pocs minuts per al final. Es produeix una jugada confusa en una de les àrees; enmig de la confusió, un avispat davanter de l'equip visitant marca un gol amb la mà. Els jugadors rivals protesten vivament i irada, però l'àrbitre no ha vist res i dóna validesa al gol, inaugurant una setmana d'eixir en la premsa, de rebre insults, de ser notícia destacada. Sorgeixen veus de tota mena: ¡això és un robatori! ¡L'àrbitre ens ha robat dos punts! El gol es converteix en la gran vergonya, el gran drama, el gran insult, el gran greuge, tothom en parla i tothom sembla afectat i ofés. Imaginem ara el mateix fet, els mateixos protagonistes i el mateix àrbitre, però amb un resultat de 6-0 al marcador. L'equip que va perdent fa un gol idèntic, amb la mà. Igualet que l'anterior, igualment vàlid. ¿Quina seria la reacció en aquest cas? ¿Esperaríem trobar-nos als seguidors de l'equip guanyador arrancant-se la camisa en senyal de dol o recordant-se de la mare que va parir al àrbitre i, per extensió, a tot l'estament arbitral? No crec. El gol passaria a la història com una anècdota.

Posem-nos ara en 1707, l'any que per a alguns és el de la 'desfeta nacional' o l'origen de tots els mals que ens afecten com a suposada 'nació o 'pàtria'. Jo em pregunte el següent: ¿què va passar l'any següent, és a dir, el 1708? ¿I el 1710? ¿I el 1720? ¿I el 1809 o el 1844? ¿No és rellevant el que va passar llavors? ¿En què va quedar l'esforç dels herois patriòtics que suposadament van defensar la pàtria i la llengua pròpia enfront dels enemics? Si de veritat hi havia aquesta lluita o este sentiment, el normal seria que hagués continuat, encara que les condicions foren dures. De coses pitjors s'han vist. Tots recordem les imatges del devastador tsunami de fa uns anys; a pesar de l'enorme desgràcia, la gent s'ha alçat de nou i ha intentat reconstruir les seues vides i seguir lluitant. Un gol que et claven amb la mà, un tsunami, una derrota militar no són més que conceptes relatius, esdeveniments que ocorren, accidents de la vida. Ara bé, ¿quina és la reacció davant del succés? ¿Quina importància tindria l'any 1707 si la suposada lluita nacional hagués continuat? ¿No serà que esta suposada 'lluita' només existeix en gent que, dos o tres segles després, han idealitzat aquells fets, i n'han construït una imatge falsa? ¿No serà que la decadència real del català o de la capacitat d'autogovern va començar ja molt abans d'aquella data? Al cap i a la fi, la guerra de successió va ser un conflicte internacional, i el que poguera passar a les nostres terres era bàsicament una peça més en el puzle de l'equilibri internacional. ¿Haurien canviat molt les coses sense els fets de 1707? Difícil saber-ho, però em sembla que el peix estava venut feia temps; la incorporació d'un model a la francesa no va fer més que aguditzar les coses. Però tornem al tema d'abans: ¿Com és que, de sobte, els suposats herois patriòtics es van esfumar del panorama i no van tenir cap capacitat de reacció? ¿Quines eren les prioritats de la gent en aquells temps? ¿Coincideixen amb la imatge deformada, i interessada, que el nacionalisme ha creat a posteriori?

Conclusió: els fets de 1707 no són per a tant, ni molt menys. Són transcendentals només per als que tenen una visió particular de la història que fan coincidir amb un difús projecte polític que convenç a molts pocs valencians. Una data no és un argument. Una 'derrota' de fa tres segles és un concepte relatiu i fàcilment manipulable. 1707, 1708, 1709, la vida, any darrere any, anava fent camí. El record de la batalla quedava en la memòria colectiva, sobretot en la dels xativins. Potser caldria recordar també que en el segle XIV un grup de cavallers xativins van cremar el poble de Carcaixent a causa d'unes disputes, tal com vaig llegir en un llibre d'història local. Ciutats cremades, destruïdes, desfetes. El fet de recordar té valor; el fet que es recorde la crema de Xàtiva el 1707 té valor, és rellevant. Però, per damunt de les veritats o les mentides de la història, hi ha un fet molt més rellevant, potser l'únic que realment importa: durant tres-cents anys, el valencià va anar passant de pares a fills fins arribar a nosaltres. M'importen ben poc les banderes, les batalles, els màrtirs, els projectes patriòtics o els odis arrelats. Si estem ací parlant valencià no és gràcies a Joan Fuster o Pompeu Fabra, ni per obra i gràcia de la Renaixença, els jocs florals o altres entreteniments burgesos, no és per les accions heroiques dels agermanats o dels maulets ni per la llarga llista de greuges extrets de la història. Si estem parlant ací valencià és, simplement, perquè una sèrie de sers anònims van mantenir viva la llengua i ens la van llegar.

De pares a fills.

Pendiculus. Ars Verbi.

In ilo tempore eram auctor Pendiculi (Penjoll, Art de Paraula), in quo de humanis et de profundis scribitur. Pendiculus plurale blogum est et multum originale. Labor facilis non est auctores cum diversis animis unitos tenere, igitur sunt quondam disputationes inter eos. Spero ut, in futurum, Pendiculus res solidior sit. Auctores huius blogi scripta amoena creant et de rebus interessantibus loquuntur.

Nomenclatio Pendicularum:

- Centurio Superflipus.
- Tarsan, Consul Rei Publicæ Simiorum.
- Alietis Cohortis Magni
- Via sine Exitu.
- Poleus Magnus.
- Funambulus.
- Raphaeletus.
- Reincarnatio Palominus.
- Pardus Superagens.
- Scriba Comitatus.
- Pater Sanctissimus.
... et alii.

Der Nihilismus erzählt an die Kinder

1. Du bist allein.

2. Noch schlimmer: du bist nicht allein.

.

Els orígens d'Al-Qaeda

S'han dit moltes coses sobre els atemptats de les Torres Bessones de Nova York, s'han escrit llibres, s'han inventat teories conspiratòries, hi ha documentals, películes, imatges per a la història, imatges inèdites, testimonis personals, explicacions de tota mena. Entre la garbera d'informació i contrainformació resulta difícil destriar allò que pot valer la pena llegir. L'altre dia em vaig trobar en El País la ressenya d'un nou llibre sobre Al-Qaeda que acaba de ser publicat en espanyol: La torre elevada, del periodista Lawrence Wright, i vaig pensar que potser valdria la pena llegir-lo. Vaig trobar la versió original en anglés (The Looming Tower: Al-Qaeda and the Road to 9/11), publicada en 2006, i me l'he llegida d'un tiró.

El llibre de Wright té tota la pinta de ser, fins ara, un dels llibres més complets que s'haja escrit sobre bin Laden i el seu colaborador l'egipci Zawahiri, els fundadors d'Al-Qaeda, i sobre la Jihad islámica, des dels seus inicis fins a la data fatídica de l'11 de setembre de 2001. Impressiona la quantitat d'informació que l'autor ha utilitzat per a redactar el llibre: centenars de documents de tota mena, entrevistes amb alguns dels principals personatges, una anàlisi minuciosa de tots els fils de la història fins a detalls inesperats. Però La torre elevada va molt més allà del que en mans d'altres quedaria en mera tesi doctoral i s'apropa a allò que podríem denominar periodisme literari, o frontera entre periodisme i literatura, un lloc on trobaríem entre altres a Truman Capote i el seu reportatge convertit en llibre, In Cold Blood (= A sang freda), una de les peces clau de la literatura del segle XX. Llegint La torre elevada he tingut la impressió, en alguns moments, d'estar llegint una novela de ficció. Tots tenim la nostra película particular d'aquells dies; Lawrence Wright, en el seu llibre, recrea escenaris, arguments i percepcions, i ens du de nou a una trama tan inversemblant com real.

¿Quin sentit té a estes alçades tornar a submergir-se en uns fets dels quals s'han dit ja tantes coses? Una de les qualitats del llibre de Wright és que ens situa la història d'Al-Qaeda en el seu context socio-històric. Ens parla amb detall de bin Laden i Zawahiri i dels líders islamistes que van influir en tots dos, ens fa un retrat psicològic dels principals personatges, incloent alguns destacats membres de la CIA i l'FBI, ens parla del paper que les potències occidentals han tingut en els països àrabs i les conseqüències dels seus actes. Però sobretot construeix un relat de gran força, amb potencials efectes d'atracció sobre el lector. A mi, personalment, m'ha ajudat a entendre millor un fenòmen aparentment tan incomprensible com el del terrorisme islamista. I a entendre millor l'últim segle d'història humana, si és que això és possible.

Nota de l'11 d'Octubre: acabe de descobrir que existeix també una edició del llibre en català, titulat L'amenaça de la torre. Editorial Mina, 2008. Ací està la imatge de la coberta:

Meditaciones

En juny de 2001 vaig escriure en el Cuaderno Festoneado una série d'idees soltes que, de manera bastant irònica, vaig titular com a Catecismo. Anys després les vaig retocar una mica i vaig posar un nou títol: Meditaciones. El que apareix a continuació són les frases tal com les vaig escriure originàriament, en 2001. Potser més endavant publicaré la versió renovada. Tant una com l'altra estan redactades en castellà.

MEDITACIONES

1. Yo soy también culpable.
2. Todos somos culpables de todo.

3. Hay algunos que creen haber visto la luz y que por tanto poseen la verdad, y luchan con todas sus fuerzas contra lo que consideran injusto, incluso lanzan piedras y ‘cóctel molotov’ en nombre de la fraternidad universal, pues ellos creen saber quién es el enemigo a batir. En realidad, lo que deberían hacer es dirigir el dedo acusador a sí mismos.
4. La humanidad es hipócrita. Yo también.
5. Mirar hacia el pasado es mentir. Lo hacemos de manera interesada, utilizando algún aspecto de la historia para justificar nuestras acciones presentes y futuras. Muestra mirada es egoísta y falsa. No nos interesa reconstruir fielmente el pasado. Nos interesa aprovecharnos de él.
6. Pertenezco a la humanidad en todas sus grandezas y sus miserias. La mano de Botticelli es tan humana como la de Hitler. En el corazón de Stalin anidaba la misma humanidad que en el de Gandhi. Los barrotes de Auschwitz equivalen a la ornamentada orfebrería de Versalles.
7. La cualidad más universal del ser humano es el egoísmo. Gracias a él estamos aquí y ahora.
8. Toda persona es la humanidad entera.
9. La verdad no existe como idea. Es un mero instrumento. La apariencia de verdad se convierte en muchos casos en un modo de vida.
10. Joven revolucionario, progresista, acérrimo enemigo de la globalización, colaborador habitual en ONGs de todo tipo, antirracista, pacifista. Tiene muy claro quiénes son los culpables de todo. Cree poseer la verdad. Su mensaje viene a decir lo siguiente: “Ellos son malos, luego yo soy bueno”. Soberbia mezclada con egoísmo. Ostentación de mentiras con aspecto de verdad.
11. No busco ningún tipo de perfección o ideal. Me conformo con llegar a comprender mi propia miseria (y mi propia grandeza).
12. La historia de la humanidad sigue un único camino: el del egoísmo.
13. El progreso técnico no nos ha hecho mejores ni peores. El concepto del ‘hombre primitivo bondadoso y en perfecto equilibrio con la naturaleza’ es rotundamente falso. La destrucción del medioambiente empezó con el primer homínido.
14. La técnica es uno de los principales atributos de la especie humana, junto al pensamiento lógico y el lenguaje. Intentar detener su avance es un esfuerzo en vano, aunque es cierto que ese propio avance puede poner en peligro la supervivencia de la especie. Difícilmente puede ser de otra manera.
15. Toda ideología se fundamenta en una determinada lectura de la historia, y por lo tanto es falsa. Sin embargo, eso no le impide ser útil.
16. Generalmente, una ideología no se enfrenta a otra ideología, sino a la propia humanidad.
17. Mi única verdad es esta: soy humano.