Ací tenen una cançó d'amor. L'autor dels versos és una de les figures més venerades de la tradició sufí del Pakistan: Bulleh Shah. Es tracta, és clar, d'amor místic. Els primers versos del poema, escrit en panjabi, ens pot resultar familiar: Sade verhe aaya jkar yaar subh-o-sham (="Vine al meu pati, estimat, de l'alba al vespre"). Ens recorda als místics espanyols, San Juan de la Cruz o Santa Teresa de Ávila, ens recorda a Ramon Llul, tots ells hereus d'allò que va desenvolupar en diferents indrets del món musulmà en l'edat mitjana i va trobar un auge particular en Pèrsia i Índia: el sufisme, un món de dervitxes, de poetes iluminats, d'éssers asistemàtics, inclassificables, admirats pel poble, que veia en ells l'equivalent dels sants, i odiats pels fonamentalistes d'ara i de sempre. En el Sindh i en el Punjab, és a dir, en allò que curiosament s'anomena hui en dia 'Pakistan' (un nom fictici, inventat en el segle XX), els sufís són encara venerats, i la música d'arrels místiques és tan popular com puga ser el flamenco en Andalusia. I entre les figures més destacades d'este tipus de música tenim una dona de veu extraordinària i sensualitat indefinible, minimalista, difícil de captar però trascendent. Es diu Arbida Parveen, i ací la tenen cantant versos de Bulleh Shah:
En el vídeo apareixen alguns subtítols en anglés. Traduisc a continuació alguns dels versos al valencià:
Has aprés molt després de llegir mil llibres.
¿Alguna vegada has llegit allò que està dins de tu?
Vas al temple o a la mesquita.
¿Alguna vegada has visitat el teu cor?
Destrueix la mesquita,
destrueix el temple.
Fes el que vulgues,
però no trenques el cor humà,
perquè al seu interior habita Déu.
I, com a propina, Ho Jamalo, una cançó tradicional del Punjab interpretada per Arbida Parveen. Atenció, per favor, als individus que, espontàniament, apareixen en escena:
Cal vore-ho amb perspectiva. Estem parlant d'una cultura musulmana tradicional, on el masclisme té un pes específic molt més marcat que en les nostres societats occidentals. De tota manera, les dones no estan excloses de la devoció i música sufí. Hi ha dones que canten kaafis i qawwalis, com és el cas d'Abida Parveen, i en les actuacions hi ha homes i dones. Ara bé, a l'hora de ballar, són els homes els que es llancen. Potser no estiga ben vist que una dona balle en públic. Curiosament, en la nostra societat passa una mica al revés: les dones es mostren generalment més desinhibides a l'hora de ballar en públic.
Vivim en una societat on s'ha atansat, per sort, un elevat nivell d'igualtat de gèneres. Qualsevol altra societat del món, especialment si parlem de països musulmans o de llocs com ara l'Índia, és molt més masclista que la nostra. De tota manera, el món musulmà és molt més complex i ric del que estem acostumats a pensar.
Gràcies per l'aclariment, reconec la meva ignorància en aquesta cultura. No he suposat en cap cas que les dones estessin "excloses" del gaudi, senzillament m'he imaginat que ho feien per separat, com sol ser comú. Per això et preguntava, per si hi havia l'equivalent femení. Sol ser-hi, encara que de "menor" qualitat. Entenc que les societats musulmanes originàries eren més paritàries que no pas la seva evolució, si més no pel que n'he llegit en els poemaris musulmans de la zona mediterrània.
3 comentaris:
una música molt interessant, la lletra més. No hi ha dones als vídeos, malgrat totes les filosofies el gaudi és per gèneres?
Cal vore-ho amb perspectiva. Estem parlant d'una cultura musulmana tradicional, on el masclisme té un pes específic molt més marcat que en les nostres societats occidentals. De tota manera, les dones no estan excloses de la devoció i música sufí. Hi ha dones que canten kaafis i qawwalis, com és el cas d'Abida Parveen, i en les actuacions hi ha homes i dones. Ara bé, a l'hora de ballar, són els homes els que es llancen. Potser no estiga ben vist que una dona balle en públic. Curiosament, en la nostra societat passa una mica al revés: les dones es mostren generalment més desinhibides a l'hora de ballar en públic.
Vivim en una societat on s'ha atansat, per sort, un elevat nivell d'igualtat de gèneres. Qualsevol altra societat del món, especialment si parlem de països musulmans o de llocs com ara l'Índia, és molt més masclista que la nostra. De tota manera, el món musulmà és molt més complex i ric del que estem acostumats a pensar.
Gràcies per l'aclariment, reconec la meva ignorància en aquesta cultura. No he suposat en cap cas que les dones estessin "excloses" del gaudi, senzillament m'he imaginat que ho feien per separat, com sol ser comú. Per això et preguntava, per si hi havia l'equivalent femení. Sol ser-hi, encara que de "menor" qualitat. Entenc que les societats musulmanes originàries eren més paritàries que no pas la seva evolució, si més no pel que n'he llegit en els poemaris musulmans de la zona mediterrània.
Publica un comentari a l'entrada